Rosalía torna a casa: la cantant oficia la seva litúrgia al Palau Sant Jordi
Rosalía ja és a casa. Gairebé un mes després de començar la gira de "Lux" a Lió, aquest dilluns converteix el Palau Sant Jordi en el seu temple. Una transformació litúrgica de l'estadi en catedral que repetirà dimecres, divendres i dissabte. Recitals amb les entrades exhaurides des de fa mesos: de fet, no queden tiquets per a cap de les seves parades programades a Europa.
El concert de Barcelona arriba després de quatre nits a Madrid i dues a Lisboa, amb una Rosalía ja recuperada de la indisposició que li va fer aturar el concert de Milà.
Centenars de fans, alguns dels quals han passat la nit a l'estadi, han esperat pacientment per entrar. Molts vestits amb l'estètica religiosa amb la qual la catalana ha vestit el seu quart disc. De fet, un cop han obert les portes de l'estadi entre el públic s'han començat a repartir tatuatges temporals de verges amb els que decorar-se el cos. Entre les incògnites per resoldre: qui pujarà al seu cèlebre confessionari. Entre les apostes, hi ha noms com el de Bad Gyal o Amaia.
De l'òpera al cinema
Malgrat que el xou encara ha d'estrenar-se a Barcelona, els concerts en d'altres ciutats europees i l'extensiva cobertura a xarxes que n'han fet els seus fans han fet que l'espectacle, com a mínim en la seva majoria, no sigui una sorpresa per al públic present al Sant Jordi.
Rosalía havia promès un xou maximalista, com ho és "Lux", el seu disc. "Encara que l'escenari pugui semblar minimalista", explica el musicòleg i professor del Taller de Músics Daniel Gómez, "la música és una catedral sonora. Si contemples el xou com un tot, és maximalista."
Lux és la conjunció de diverses arts escèniques. Beu de l'òpera, té moments d'opereta humorística com el confessionari i fa picades d'ull al cinema i també a les arts plàstiques.
L'imaginari de Francisco de Goya, per exemple, és ben present durant l'actuació de Berghain, que s'inspira en l'Aquelarre, una pintura que fa una sàtira de la superstició i dels horrors de la seva època. Rosalía ho transforma en una "rave".
L'arquitectura de la catedral
Darrere d'aquesta proposta hi ha una estructura creativa coral, però amb una direcció artística molt clara. El nom clau és Pili Vila Tubella, germana de l'artista, amb una sòlida base en humanitats.
A aquest nucli s'hi sumen figures com Ferran Echegaray, amb qui ja va treballar a "El Mal Querer" i "Motomami", o l'estudi Dennis Vanderbroeck. També el grec Dimitris Papaioannou, responsable d'un dels moments més cinematogràfics del xou, "La Perla", on veiem Rosalía com Rita Hayworth a "Gilda" o com la Venus de Milo d'"Els somiadors".
Les coreografies porten el segell del col·lectiu (LA)HORDE, mentre que l'univers estètic recau en l'estilista Joe Carayol.
Tot plegat construeix un espectacle que, com el disc, juga amb la simbologia religiosa. Un ritual carregat d'espiritualitat, però ben lluny del que és un missa convencional.
Aquesta dualitat —entre ritual i entreteniment, entre transcendència i cultura pop— és precisament el que defineix el directe de Rosalía i, segurament, el que li permet connectar amb públics tan diversos.
Polèmica pel veto als fotoperiodistes
El concert arriba a la ciutat envoltat de polèmica pel veto als fotoperiodistes. Com ja és habitual en aquesta gira, aquests professionals no podran accedir a l'esdeveniment. Un fet que tant el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i el Sindicat de la Imatge (UPIFC) critiquen.
Des d'aquests organismes lamenten que cada vegada més esdeveniments culturals de gran format limiten o exclouen professionals de la informació audiovisual "a favor de continguts generats o controlats per les promotores", i al·leguen que això condiciona el dret ciutadà a rebre una informació plural i independent.
