Salut mental: què ha millorat i què falta encara per tenir una atenció continuada i humanitzada
Fa dos anys i mig la vida a casa de Sonia Herrero Tonda es va capgirar. "Va ser de sobte, perquè no ho vaig veure venir", recorda. "El meu fill era 'normal'. Fins que un dia va fer clic i va deixar de ser 'normal'". El seu fill tenia llavors 19 anys i va començar a comportar-se de forma "estranya". Primer ho van atribuir a "una adolescència difícil", però va empitjorar fins al punt que va ser insostenible.
Va estar 10 dies sense dormir, tenia monòlegs, no menjava, es rapava els cabells i estava molt agitat.
Sabien que passava alguna cosa, però no sabien "quin nom posar-li". Sense saber on recórrer, van trucar a policia: "Van venir amb una camisa de força. Va ser molt violent. I va acabar a un hospital psiquiàtric."
Allà li van posar el nom que buscaven: era un brot psicòtic. La crisi va durar encara 8 mesos, amb diferents entrades a hospitals psiquiàtrics. "I després, 6 mesos de depressió profunda". Així és com va topar amb la realitat de l'atenció a la salut mental.
No tots els hospitals psiquiàtrics s'han transformat
Casos com el de la Sonia posen de manifest que els drets de les persones amb trastorns mentals han estat violentats repetidament al llarg de la història. "Amb model paternalista, autoritari, poc respectuós amb les persones, en què les mesures de contenció física eren utilitzades molt freqüentment, i on les portes estaven sempre tancades", recorda Joan de Pablo, director de Salut Mental de l'Hospital Germans Trias i Pujol.
El sistema ha fet un gran esforç de transformació, tots haurien d'estar ja "humanitzats", però encara hi ha moltes diferències entre centres.
A l'Hospital de Can Ruti fa cinc anys que es van transformar en un model de portes obertes, centrat en la complicitat amb el pacient: "Que se senti ben acollit i no tingui ganes ni de marxar, ni de fer-se mal d'una manera immediata". Els resultats els acompanyen, perquè han tingut "poques fugues i cap intent de suïcidi".
Per fer el canvi "cal tenir un equip que estigui convençut que el canvi de paradigma és possible i sobretot cal un suport de la institució", assegura el cap de Psiquiatria del mateix hospital, Jorge Cuevas Esteban.
Però què passa després de l'ingrés?
Els ingressos només haurien de ser quan s'han esgotat tots els recursos i hi ha un risc imminent. Però l'atenció comunitària --tot i el reforç de recursos dels últims anys-- no sempre dona l'abast.
La Sonia recorda que després de sortir de l'ingrés "no tenia ni psicòleg, ni psiquiatre, no tenia res". Això empeny moltes famílies a pagar teràpies a consultes privades, si s'ho poden permetre.
Patrícia Giménez Fos és mare d'un nen amb autisme sever i ha estat anys gastant més de 1.000 euros al mes, "com si haguéssim comprat un pis"
L'evidència científica diu que per l'autisme és necessari fer una intervenció intensiva i li donaven una sessió de 30 minuts, cada 15 dies.
La realitat és que el sistema públic "està sobrepassat per una demanda creixent i de trastorns importants", reconeix el cap de Salut Mental de l'Hospital Germans Trias i Pujol. "Moltes vegades acabin a urgències persones que no haurien d'arribar-hi", admet.
És un dels punts febles de l'atenció a la salut mental en què coincideixen pacients i familiars: no es fa prou prevenció ni detecció precoç. "Em deien que l'únic que podia fer era esperar que empitjorés. I empitjorar en aquests casos és que sigui una amenaça per a ell mateix o que sigui agressiu amb algú altre", diu Sonia Herrero Tonda.
"El sistema d'atenció a l'infant és ridícul. Ens oferien una visita d'una hora a l'any o cada 6 mesos, era absurd", denuncia Patrícia Giménez Fos.
Mercè Torrentallé Rocaspana, presidenta de Salut Mental Catalunya, reconeix que s'acull les persones quan estan en ple brot o crisi, però lamenta que no es va "a l'arrel del problema".
En la infància i l'adolescència
Entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals, segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), i la meitat d'aquests trastorns es manifesten abans dels 14 anys.
Són els mateixos trastorns que els de l'adult, però l'abordatge ha de ser diferent. "No estem tractant cervells adults petits. Estem parlant de persones en un moment evolutiu molt diferent", diu Maria Giralt López, cap de Psiquiatria Infantil i de l'Adolescència de l'Hospital Germans Trias i Pujol.
Normalment, no hauran tingut consciència de malaltia i, per tant, no hauran anat a un servei d'atenció a la salut mental voluntàriament. El primer contacte que hi tinguin "és molt important perquè al final és la porta d'entrada a un món, que per algun d'ells --no per a tots-- serà casa seva i hi hauran de recórrer en diverses ocasions".
L'Àlex està ingressat a la Unitat de Psiquiatria Infantil i de l'Adolescència de l'Hospital Germans Trias i Pujol: "Soc aquí perquè tinc pensaments sobre la mort i ja he intentat suïcidar-me alguna vegada". Encara no sap quan estarà prou bé perquè li donin l'alta de la unitat, però parla amb nosaltres perquè vol transmetre un missatge: "És molt important que tothom cuidi la seva salut mental i que a la mínima que vegi que hi ha un senyal de risc, demani ajuda".
Sol Mestre Franch ja ha passat per tot això. Amb 15 anys va començar amb anorèxia. Passarien anys i diversos ingressos, perquè "el més difícil és acceptar que sola no pots".
Els que en saben són els que més et poden ajudar, no tu que estàs malalta.
Mai és fàcil, ni ràpid, però els trastorns mentals es poden o curar, o millorar molt de pronòstic, si estan ben atesos. La Sol, tot i que la seva família va arribar a pensar que potser no se'n sortiria, ara és una adulta de 22 anys que estudia infermeria i defensa els drets dels pacients de salut mental perquè "simplement és gent malalta que també es mereix recuperar-se o ser cuidada".
Drets socials imprescindibles
Però no n'hi ha prou amb tenir una alta de la Unitat de Salut Mental per recuperar la vida que es tenia abans. "L'abisme és enorme", diu la Sonia. I "sense drets socials no hi ha una salut mental digna", conclou la presidenta de Salut Mental Catalunya, Mercè Torrentallé.
I això des de la primera infància, com recorda Patrícia Giménez: "El meu fill té vulnerats sistemàticament tots els seus drets".
"Si no treballes, no tens un habitatge i si no tens un habitatge, llavors què fas?", es pregunta Miquel Àngel Vilardell Codina, que va tenir un primer brot psicòtic amb 15 anys i l'últim, el 2016.
Fa 15 anys que treballa a la cuina de la Fundació Alba de Tàrrega i és conscient que és part de l'èxit de la vida que té.
Estic molt content. M'he tret el carnet de conduir fa poc. I me l'he tret a la primera. Tinc parella. Tinc pis. I soc un privilegiat perquè tinc feina.
Però, lamentablement, ell és una excepció. Hi ha serveis de suport d'associacions i fundacions, com la que va trobar el Miquel Àngel, però no estan coordinats amb el sistema de salut, i per això "costa tant de trobar", recorda la Sonia. Precisament, arran de la seva experiència, està treballant per crear la Fundació HumanaMente, on s'agrupin tots els recursos existents per facilitar la recerca de les famílies.
Quin pronòstic té la salut mental?
Els problemes de salut mental no sempre seran crònics. "A vegades sí, però a vegades no", assegura Joan de Pablo, director de Salut Mental de l'Hospital Germans Trias i Pujol. "Hi ha molts trastorns que es resolen i en què la gent fa una vida completament normal després d'haver superat una crisi".
Però per això és imprescindible una atenció integral "amb la regularitat i la qualitat que cal en una malaltia". "Si han de posar un os a lloc, necessiten el seu temps i la seva recuperació. El cap també necessita el seu temps, i la seva medicació i seguiment", diu el Miquel Àngel.
L'últim brot va ser fa 9 anys. Ara té parella, pis i bons amics, i fa poc s'ha tret el carnet de conduir "a la primera". "Jo estic content. No es pot dir feliç, però quasi."
I el fill de la Sonia està "molt bé, recuperat". De fet, ja no li cal ni prendre medicació.
