"Samos, la vergonya d'Europa", a "30 minuts"
.
La política europea d'acollida de refugiats està escrivint a Grècia una de les pàgines més lamentables dels últims anys. Un dels exemples més flagrants el veiem a Samos, una petita illa grega situada només a dos quilòmetres de Turquia, on des del 2015 és una de les portes d'entrada de migrants a Europa. A Vathy, una ciutat de 8.000 habitants i la seva capital, es va obrir, el 2016, un centre d'acollida per a 600 persones que s'ha convertit, cinc anys després, en un dels camps de refugiats més grans d'Europa. Aquí, hi malviuen unes 3.500 persones en un petit territori densament poblat sense les mínimes condicions d'habitabilitat i salubritat.
El 2019, les arribades de persones refugiades es van disparar i això va fer que, al voltant, anés creixent un altre camp atapeït de tendes de campanya, sense electricitat ni aigua calenta per rentar-se, un abocador on proliferen les rates i les serps.
És aquí on homes, dones i nens esperen que l'administració accepti o rebutgi la seva sol·licitud d'asil.
Tot i que les autoritats gregues prohibeixen als mitjans de comunicació acostar-se tant al camp oficial com a l'expansió coneguda com "la selva", amb l'excusa del coronavirus, cada dia entren i surten d'aquest camp centenars de persones. Són aquests migrants els que amb els seus telèfons mòbils han pogut gravar algunes situacions extremes que tenen lloc al camp, com la baralla que hi va haver el 4 d'agost del 2020.
Tants mesos d'espera i d'incertesa en un espai tan superpoblat han fet del camp un polvorí.
La desesperació i l'arbitrarietat de les autoritats porten els migrants a fer bestieses. Només l'any passat, es van declarar uns quants incendis a Samos. Des del setembre n'hi va haver tres, i dos semblaven provocats.
També hi ha casos d'autolesió com a mitjà de protesta, com el cas d'un sirià que porta divuit mesos al camp i des que és a Samos li han hagut de cosir unes quantes vegades les ferides, i les ONGs confirmen que és un dels molts casos de persones que s'han mutilat.
A Samos, hi ha un sol metge per a tots els refugiats i les ONG desplegades a la zona i els seus voluntaris --que s'encarreguen de l'atenció mèdica-- alerten de l'augment de les malalties mentals i els intents de suïcidi.
L'any passat, les inundacions i els incendis que hi va haver van fer que uns quants refugiats perdessin els pocs béns que posseïen. Des del 2015, Grècia ha rebut 3.120 milions d'euros de la Unió Europea per afrontar l'arribada de migrants, uns diners que no es veuen ni en aquest ni en altres camps. L'any passat va començar la construcció d'un camp més, a prop de l'actual, però la inauguració s'ha ajornat moltes vegades i les obres semblen aturades fa temps.
El reportatge "Samos, la vergonya d'Europa" explica aquesta realitat molt desconeguda i ho fa a través de casos com el de la Leila, una africana de 25 anys que va fugir d'un matrimoni que li volien imposar al seu país. La Leila ha viscut experiències terribles. A Turquia ja va ser víctima d'uns traficants de persones. Va aconseguir fugir i va arribar a Samos, on va haver de trobar un lloc a "la selva", ella sola. Una nit la van violar tres homes. "Jo no els conec. Potser em miren cada dia, i això em fa mal. Cada dia ploro sola. Això no és una cosa que puguis explicar a qualsevol. T'ho emportes a la tomba."
El cas de la Leila no és l'únic. L'any 2020 es van registrar una quarantena d'agressions sexuals o de violacions al camp de Samos.
També explica el cas del Karisma, un congolès de 24 anys, amb estudis universitaris al seu país, que va marxar per pura supervivència. Per a ell, el més dur és haver perdut el control de la seva vida, perquè fa gairebé dos anys que espera que s'atengui el seu cas. "No m'imaginava que viuria en aquestes condicions. Em pensava que la Unió Europea m'atendria, però com que ha anat així, estic obligat a sotmetre'm. Pràcticament soc un esclau."
Aquests són només alguns dels exemples del que passa al camp de Samos, on la vida continua lluny de l'atenció en unes condicions indignes per a una Europa que es diu acollidora.
Un reportatge de: Isabelle Ducret, Anastasios Nicolaou, Ioannis Petrakogiannis i
Corinne Dubuis.
Una producció de Temps Present. Radio Télévision Suisse (RTS)
Sant Joan Despí, 21 de maig del 2021
