"Sense ficció" estrena "Buscant l'oremus", un documental sobre els béns immobles registrats a nom de l'Església
Demà, a les 21.55, s'estrena "Buscant l'oremus", un documental de producció pròpia de TV3 dirigit per Montserrat Besses amb realització de Pere López. La producció explica els mecanismes que ha seguit l'Església per inscriure al Registre de la Propietat per primer cop desenes de milers d'immobles a tot l'Estat. Ho ha fet segons la llei, però d'acord amb uns privilegis que venen d'antic.
És un procés que s'ha fet en silenci, la llei ho permet. Aleshores, què és qüestionable? La llei? Els privilegis? La manca de transparència? El volum immens d'edificis de culte que molta gent considerava patrimoni col·lectiu i que ara són de propietat privada? Buscant l'oremus aporta respostes de totes les parts implicades: bisbats, ajuntaments, particulars, entitats de defensa del patrimoni, registradors de la propietat i experts en dret civil. Però també han estat significatives les negatives a participar en el programa, com la de la Conferència Episcopal Espanyola o el Ministeri de Justícia.
Buscant l'oremus parla de drets i privilegis, de patrimoni. No parla de creences religioses.
El diccionari defineix la frase popular "perdre l'oremus" com l'acció de perdre el control de si mateix o de perdre la memòria. El documental mostra com l'Església, però sobretot particulars i ajuntaments, s'han capbussat en documents antics, arxius i cadastres per trobar la memòria patrimonial d'esglésies parroquials, capelles, cementiris o places, i argumentar la propietat dels béns. Per no perdre el control del que consideren el seu patrimoni.
Aclarir tot el que hi ha darrere de les immatriculacions de l'Església no és gens fàcil. Per diferents raons. L'Església es la primera que no té ganes de parlar-ne. Quina és la magnitud, el volum, de tot el que ha passat a mans dels bisbats corresponents? Impossible respondre.
La via del privilegiFins fa poc ningú pràcticament no havia sentit la paraula "immatriculació". Immatricular és inscriure una finca, o un edifici, per primer cop al Registre de la Propietat. I l'Església, com ho pot dir que un edifici li pertany? El procediment extraordinari que utilitza, la via privilegiada, és, essencialment, un certificat del bisbe dient precisament que el bé li pertany. El bisbe s'equipara al notari.
Tot seguit pot aportar la documentació que consideri oportuna, molta o poca. I si això l'Església ho ha pogut fer durant dècades i dècades, és el govern de José M. Aznar, el 1998, el que reforça el privilegi: l'Església es pot posar a nom seu temples i llocs de culte. El seu patrimoni augmenta en desenes de milers d'edificis entre el 1998 i el 2015.
El cas més conegut d'immatriculació ha estat la mesquita de Còrdova. Es va fer en silenci, l'Ajuntament no ho va saber fins al cap d'uns anys, el 2009. La polèmica continua oberta i cada vegada és més aspra. Per altra banda, en altres llocs de l'estat, alguns parlaments autonòmics han pres iniciatives per recollir informació dels col·legis de registradors i saber què ha passat al seu territori.
I a Catalunya? Què han fet els bisbats? Què ha fet l'administració pública?
El Parlament tot just comença ara a preocupar-se del tema a nivell de la Comissió de Justícia.
