Solidaris? Ni sempre ni amb tothom
Aquest és el meu darrer "Accent" de la temporada i m'agradaria fer-ho com la Laura Rosel i l'Albert Segura m'ho han deixat fer tot el curs, força allunyada de l'actualitat, buscant aquells temes que no són mainstream, aquells que no són ni blanc ni negre, sinó la gamma de grisos que per mi és la riquesa del periodisme.
I ho faig parlant-vos d'una cosa que ha passat aquests dies pels carrers de Badalona, on visc a temps parcial. L'aparició d'un noi jove, sense sostre, que arrossegava un carretó amb una gossa i els seus cadellets acabats de néixer. Impressionant l'onada de solidaritat: gent que s'aturava a acariciar els gossets, a parlar amb el noi, que li portaven menjar, als animals i per extensió a ell mateix.
Consti que tinc una germana veterinària i no seré jo qui esguerri els dinars familiars parlant malament de les mascotes. Però aquests mateixos carrers que han vist aquests gestos tendres cap al noi i els seus animalons també van veure com durant mesos hi va viure un noi en cadira de rodes que s'havia d'arrossegar per dormir a terra mal tapat amb un sac.
Mai vaig veure amb ell ni la solidaritat ni la dedicació que ha generat l'altre noi dels gossos.
Diuen les estadístiques que per Nadal és l'època en què es regalen més mascotes, i a l'estiu, quan se n'abandonen més. No tinc dades de si hi ha alguna època de l'any que siguem més afectuosos amb un noi que té la desgràcia d'haver acabat al carrer i, a sobre, sense mascota.
BON ESTIU
