Sor Lucía Caram: "No en som conscients, però tenim la guerra a les portes d'Europa"
Fa gairebé quaranta anys que Sor Lucía Caram viu al convent de Santa Clara de Manresa. Monja dominica i activista incansable, impulsa projectes solidaris per a persones vulnerables i coordina enviaments d'ajuda humanitària a Ucraïna des de l'inici de la guerra.
Aquesta setmana ha tornat d'allà i ho explica amb una barreja d'indignació i tristesa: "Al principi hi va haver molt de moviment, però ara la gent se n'ha oblidat. Tenim una guerra molt cruenta a les portes d'Europa."
La guerra, molt a prop
Sor Lucia denuncia que, tot i la distància, el conflicte és més pròxim del que sembla:
No en som conscients, però tenim la guerra aquí.
Durant el seu últim viatge ha visitat hospitals, mercats atacats i ciutats en ruïnes. "He estat amb ferits de la guerra, he estat en un mercat que acabaven d'atacar a Khàrkiv." Explica que la tensió és palpable a tot el continent:
Ja hi ha frontera entre França i Alemanya i entre Alemanya i Polònia. T'ho revisen tot perquè estan vivint un ambient d'avantguerra.
També parla amb duresa del que ha vist a les fronteres. "És una guerra cruenta i cruel. Hi ha violacions i hi ha molts nens segrestats." Descriu què va sentir quan va arribar a la frontera amb Romania:
Allà vaig quedar ferida de mort. Hi havia gent que anava a buscar dones per a la prostitució.
Explica que fins i tot, quan van començar a acollir refugiats al convent, es van trobar amb situacions semblants: "Venia gent que volia dones per als seus negocis." Per això diu que "la guerra mostra el millor i el pitjor de la gent".
Des de la Fundació del Convent de Santa Clara, han fet arribar més de 159 ambulàncies al front ucraïnès. Una tasca que combina amb l'acollida de refugiats a Catalunya, que va començar el 2014 arran de la revolució de Maidan.
A "Col·lapse" veiem el testimoni de Liubov Tsvhihuv i el seu fill, un nen amb càncer. "Els vaig portar fins a Barcelona, els vaig aconseguir una casa i tractament mèdic." La mare té l'esperança de poder tornar a Ucraïna quan acabi la guerra.
La fe enmig del dolor
Sor Lucia reconeix que, en certs moments, la guerra li ha fet replantejar-se coses, però també li ha reforçat la fe:
Déu no és qui prem el gallet i mata. Gràcies a Déu tenim llibertat, però llibertat per fer el mal o per fer el bé.
Assegura que la seva fe "ha crescut al costat del poble d'Ucraïna" i que s'ha sorprès de la fe de la gent: "No et pots imaginar la fe amb què viuen tot això. Quan tot els ha faltat, s'aferren a Déu, un Déu que ningú els ha ensenyat."
Malgrat tot, diu que no es resigna:
On no arribo jo, demano a Déu, però demano a tot déu.
El paper de l'Església i el nostre compromís
Sor Lucia no amaga la seva crítica a les institucions religioses. Explica que va parlar amb el Papa Francesc i li va demanar més implicació: "Li vaig dir que les comunitats religioses, les parròquies i les esglésies haurien d'obrir les portes per acollir la gent, sobretot els nens.
Per ella, el paper de l'Església és "estar al costat dels que pateixen" i no quedar-se mirant. Però també ens interpel·la a tots:
Primer hem de treballar la pau al quilòmetre zero.
Des del convent de Santa Clara, anima la gent a col·laborar en projectes d'ajuda i a no mirar cap a una altra banda:
La guerra mostra el millor i el pitjor de la gent. Molta gent ajuda, però també hi ha qui se n'aprofita.
"Per mi la guerra té noms i té cares"
Sor Lucía acaba amb una reflexió íntima: "La meva mare, que ja té noranta-sis anys, em deia la setmana passada: 'No hi vagis'. I jo li vaig contestar: 'Si fos algun dels teus fills qui fos allà, voldries que hi continués anant, oi?'" I tanca amb la mateixa convicció amb què parla i actua:
Hem de lluitar a mort per la vida i perquè s'aturin totes les guerres.
