Trastorns de conducta alimentària en esportistes d'elit, una realitat amagada on falta prevenció

Els esportistes d'elit viuen per la competició. "És que és un estil de vida. Tot el que fas és en base a la competició." Ho diu amb tot el coneixement l'Erik González Mateo, que des de petit va destacar en esports. Amb 8 anys va començar amb un dels estils de karate més durs: el kyokushinkai. I a la primera competició --amb 10 anys-- es va proclamar campió de Catalunya. Els èxits es van anar succeint.

"Vaig seguir competint fins als 21 anys, potser. I allà vaig parar, perquè ja no podia més."

No podia més perquè feia més d'un any que s'exigia el màxim --als entrenaments i competicions-- mentre convivia amb un trastorn de conducta alimentària (TCA): primer restriccions i després bulímia. 

Ell no és una excepció. De fet, entre els esportistes d'elit hi ha més incidència que en la població general. 

Més comú en dones, tabú en homes

El diagnòstic és més comú en dones, en part perquè entre els homes continua sent un tabú i això en dificulta la detecció, assegura la doctora i psicòloga clínica de la Unitat de Trastorn de Conducta Alimentària de l'Hospital de Bellvitge, Isabel Maria Sánchez: "Hi ha més del que realment arriba, perquè fins i tot socialment no està acceptat. També a vegades entre els mateixos professionals que veuen més difícil que els homes tinguin un TCA."

Els trets que els juguen a favor en la competició --com l'autoexigència, el perfil obsessiu i la persistència-- són també els que els poden empènyer a caure en el trastorn. 

"Són persones que es proposen un objectiu i saben com posar en marxa tots els mecanismes per aconseguir-lo."

També la pressió per mantenir una determinada imatge corporal i les exigències estètiques en algunes disciplines esportives, que en aquest cas sí que impacten més en les dones. 

En el cas de l'Erik va començar amb una pràctica habitual, que no és sana, però per si sola no es pot tampoc considerar un TCA: vomitar després de menjar molt: "Deia: ostres he de donar el pes lleuger, són 70 quilos. Potser he menjat massa. Vaig començar així, esporàdicament."

Però després ja ho feia "una vegada a la setmana, després cada dos dies i després potser cada dia".

El tractament

El director de la Unitat, Fernando Fernández Aranda, insisteix que el més important és demanar ajuda. El tractament és similar a la resta de persones amb un trastorn alimentari, i "donen bons resultats també amb ells".

"Les persones que ho estiguin patint no han de quedar ocultes. Se'ls pot ajudar."

El que sí que és complicat és diferenciar certes actituds --per exemple les hores que dediquen a entrenar-- quan encara competeixen, explica la doctora Sánchez: 

"Per a nosaltres és difícil diferenciar si aquesta persona s'està sobreentrenant per la malaltia o és el seu entrenament habitual." 

Què han vist amb l'estudi?

L'estudi liderat per l'Hospital de Bellvitge i l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i publicat a la revista Journal of Eating Disorders ha analitzat com impacta la malaltia en aquest col·lectiu, i la conclusió és clara: cal més prevenció i detecció precoç.  

Mentre competeixen, perquè "es poden generar situacions de vulnerabilitat especialment quan es prioritza el rendiment, el pes i la imatge corporal per sobre del benestar", assegura Fernando Fernández Aranda, director de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària. Però també quan acaben la carrera esportiva:

"Han relegat el que era la seva formació, el seu futur, i ho han dedicat tot completament a l'esport. I és quan comença el trastorn, com una vàlvula d'escapament."

Les diferències de gènere

Les dones que han viscut un TCA mostren nivells més alts d'ansietat, insatisfacció corporal i risc de mort per suïcidi. Els homes expressen menys preocupació per la imatge corporal, però això pot dificultar la detecció del trastorn. 

Les eines de detecció del trastorn no estan adaptades a les manifestacions dels homes, que solen enfocar-se en l'augment de la massa muscular i la millora del rendiment esportiu (que és part de ser un esportista d'elit). 

L'Erik fa 6 anys que està donat d'alta. No ha tingut cap recaiguda. Va abandonar la competició. Ara potser hi tornarà, però en una altra disciplina, la boxa. Però s'ho mira d'una altra manera, sense tanta pressió: "Si no surt, no passa res." El que té clar és que va fer bé d'alçar la mà. 

"Vaig demanar ajuda i va ser la millor decisió que he pres a la meva vida."