Trump i l'Iran, un president atrapat a la banyera
Els militars nord-americans es refereixen al golf Pèrsic com "the bathtub", la banyera. És una referència al·legòrica a la seva forma, una conca ampla, calenta i plena d'hidrocarburs, envoltada de bases, petroliers i fragates, amb el seu propi desguàs: l'estret d'Ormuz. Des del punt de vista geogràfic (i potser també geopolític), és més aviat un carreró sense sortida.
Un carreró on Donald Trump s'ha anat endinsant, pas a pas, arrossegat per una diplomàcia que confon pressió amb humiliació i dissuasió amb provocació. I el problema, ara, ja no és només si vol atacar l'Iran. El problema és que, cada cop que intenta justificar l'inici d'una guerra, el seu relat li cau a trossos.
Trump està en la complicada situació d'haver de decidir quina decisió dolenta vol prendre: una per a ell o una per al país. Si suspèn els preparatius militars sense cap concessió important dels iranians, s'enfronta a la possibilitat que l'eslògan TACO "Trump always chickens out" (Trump sempre se l'embeina) ressoni més fort que mai.
Per contra, si opta per entrar en la guerra eterna que sempre ha promès evitar, obliga el país a submergir-se en el terreny de les incerteses amb costos impredictibles.
La tírria a Obama, origen de la decisió
Trump assumeix ara les conseqüències de la seva decisió eixelebrada presa durant el seu primer mandat d'abandonar la junta d'acció organitzada pel president Obama, que gràcies al suport de França, Alemanya, el Regne Unit, Rússia i la Xina va aconseguir que l'Iran acceptés un programa atòmic civil sota supervisió dels països mencionats.
Era un pacte imperfecte però funcional. Trump, però, el va qualificar de "desastrós" i el va abandonar tot assegurant que ell podria aconseguir un acord millor. Només la tírria personal contra Obama explica aquell gir polític que ara el té d'alguna manera lligat de mans (i potser també de peus).
Trump, com era previsible, no va ser capaç d'arribar a un acord millor i es va endinsar en una espiral de sancions, represàlies i incidents militars. El resultat va ser un Iran més hostil, menys controlat i amb menys incentius per negociar.
Quan estrenys la banyera, l'aigua no desapareix: només puja de nivell. Hi ha dubtes que el president Trump conegui el principi d'Arquimedes.
Una mentida i una mitja mentida
El relat oficial ha anat variant amb el temps, però sempre gira al voltant de quatre elements: una mentida, una mitja mentida, una contradicció i una causa noble.
La falsedat més evident i la més fàcilment demostrable és aquesta: l'Iran no ha renunciat mai a tenir armes nuclears. En el discurs d'Estat de la Nació, Trump va arribar a prometre que descartaria qualsevol atac si els aiatol·làs pronuncien les paraules màgiques: "No volem tenir la bomba atòmica".
El cas és que, siguin sincers o no, els règims iranians fa dècades que diuen que no busquen un programa nuclear militar. De fet, el govern de Teheran ho diu gairebé cada dia, des de fa tres mesos.
La mitja mentida és la seva idea central: l'Iran és una amenaça imminent per als Estats Units. En el mateix discurs al Congrés, Trump va arribar a dir que l'Iran té a punt míssils intercontinentals per atacar Nord-amèrica.
És cert que, potencialment, l'Iran pot ser una amenaça per als aliats regionals, especialment per a Israel, per a la navegació internacional i, com a molt, per als vaixells de guerra de la Navy que hi ha desplegats a la zona.
Però ni tan sols Israel pot argumentar que la República Islàmica sigui una amenaça existencial per a l'estat jueu. I menys justament ara, en el període de més feblesa de l'Iran, amb els seus socis regionals moribunds i sense poder comptar amb Rússia.
La contradicció és gairebé una forma de fer política per a Trump, però en el cas de l'Iran adquireix dimensions hiperbòliques. El president nord-americà diu que cal destruir el programa nuclear iranià. I ho diu com si l'opinió pública local i internacional no recordés com qualificava l'atac de l'any passat contra les infraestructures nuclears de la República Islàmica, un atac sense precedents --va dir-- que impediria a l'Iran refer-se durant un segle.
El secretari de Defensa, Peter Hegseth, va arribar a dir --no és conya-- que s'havia tractat de l'operació militar més gran en la història de la humanitat. O l'èxit d'aquell atac era mentida o les motivacions d'ara són falses.
Atacar primer, justificar després
I ens queda la carta de les causes nobles. Trump esmenta sempre l'assassinat de milers de manifestants per part del règim iranià els últims mesos, uns crims que han sacsejat moltes consciències.
Sense tenir motius per dubtar de la sinceritat de la preocupació de Trump sobre els drets humans a l'Iran, això difícilment justificaria una guerra on, ben segur, moriran milers de civils.
El problema no és només de Trump. L'hem vist en anteriors presidències nord-americanes i en altres llocs del món: la tendència a buscar justificacions concretes després de prendre les decisions. Primer s'eleva el to, després es busquen les proves. Primer s'estableixen els plans de guerra i després s'intenta construir un relat jurídic i estratègic que els sostingui.
Aquesta inversió de l'ordre natural --decidir i després justificar-- és el que debilita l'argumentari.
Un fantasma sobrevola qualsevol intent de justificar una acció militar preventiva al Pròxim Orient: l'Iraq. La idea d'una amenaça imminent basada en informació discutible és un precedent massa recent per no ser evocat: aquelles armes de destrucció massives que només existien en el cap de George Bush, Tony Blair i José María Aznar.
Trump, que fa dos anys deia que els Estats Units s'havien de retirar de la "forever war of Middle East" (la guerra de sempre al Pròxim Orient), està atrapat en una paradoxa: justificar la mà de ferro amb l'Iran necessita arguments de seguretat nacional que sonen inquietantment familiars i que ell mateix rebutjava. Això limita la capacitat de fer creïble el seu discurs actual.
Sí, Trump ara està en una tessitura que no suporta: haver de calcular riscos. L'opinió pública nord-americana és profundament escèptica davant noves aventures militars. Les guerres llargues, costoses i amb objectius difusos han deixat una fatiga estructural al llarg de la història nord-americana. Un atac puntual pot generar una onada inicial de suport. Una guerra oberta, no necessàriament.
Trump en un cul-de-sac
L'acció militar, en qualsevol negociació, se sol presentar com a últim recurs. Però en aquest cas, la diplomàcia va ser desmantellada abans que s'esgotessin les seves possibilitats. Trump s'ha presentat sovint com un negociador instintiu, capaç de trencar esquemes. Però amb l'Iran s'ha dedicat a destruir ponts. I reconstruir-los és molt més difícil que dinamitar-los.
I a sobre no ha deixat d'oscil·lar entre l'amenaça total i la invitació a negociar "sense condicions". Aquesta ambivalència, lluny de reforçar la seva posició, ha generat incertesa. I la incertesa és combustible en una regió acostumada a interpretar cada gest com un missatge estratègic. És igual que siguin israelians, perses, palestins, àrabs o kurds: al Pròxim Orient no existeixen les paraules buides. Tot té una intenció.
L'estret d'Ormuz, el desguàs de la banyera, és el pas obligat per a una part significativa del petroli mundial. Qualsevol escalada seriosa tindria conseqüències immediates sobre el trànsit marítim i, per extensió, sobre els preus globals de l'energia.
En una economia mundial ja tensionada, la interrupció del flux energètic seria un multiplicador de crisis. El golf Pèrsic pot semblar una banyera, però està connectada a totes les canonades del sistema global.
És aquí on la metàfora del cul-de-sac és més punyent. Entrar és fàcil. Sortir, no tant. Una demostració de força pot desencadenar una cadena de respostes asimètriques: atacs indirectes, milícies aliades, sabotatges, guerra híbrida.
L'Iran no necessita derrotar militarment els Estats Units: només necessita fer prou costosa la confrontació. El golf Pèrsic és una banyera plena de petroli i gas. Però també és un espai on els errors es magnifiquen. Cada fragata, cada míssil, cada declaració pot alterar un equilibri precari.
La pregunta no és només fins on està disposat a arribar. La pregunta és si sap com sortir-ne. Perquè en un cul-de-sac, el problema no és entrar. El problema és girar el cotxe sense xocar contra les parets.
