Un dels supervivents del Balandrau: "La neu em va enterrar. Havia de xuclar gel i fer-me pipí a sobre"

El 30 de desembre del 2000 un temporal va assetjar els Pirineus i va provocar la mort de 9 persones. Va ser l'episodi meteorològic més brutal i terrible que s'ha viscut mai als Pirineus i el tercer pitjor accident d'aquestes característiques a escala mundial.

Tot, a causa d'un torb que durant setze hores va convertir la muntanya en una trampa mortal. Van ser molts els grups d'amics que aquell dia van pujar al Balandrau perquè, aparentment, feia bo. No tots van poder tornar a casa.

Ara que la pel·lícula "Balandrau", dirigida per Ferran Trullols, està a punt d'estrenar-se, "El suplement" ha posat el focus en una cara menys coneguda de la tragèdia: la història de supervivència gairebé inversemblant d'Enric Llàtser, un alpinista experimentat que va aconseguir resistir prop de 40 hores atrapat a la muntanya, enmig d'unes condicions extremes que semblaven impossibles de superar.

Un dia que havia de ser una simple sortida d'entrenament

Aquell matí feia sol i res feia pensar que la muntanya amenaçava perill. L'Enric i el seu company havien sortit al Gra de Fajol, a tocar del Balandrau, per fer una última sessió d'entrenament abans d'una expedició a l'Aconcagua. Era una ruta habitual, coneguda, gairebé rutinària per a un alpinista amb tanta experiència.

Però cap a les dues del migdia, el temps va fer un gir radical.

El torb --un vent fred, dens i violent capaç d'aixecar tota la neu de terra fins a anul·lar completament la visibilitat-- va aparèixer de cop. Sense marge. Sense avís. Sense possibilitat de reacció.

La neu, recent i encara poc consolidada, va començar a volar horitzontalment com si fos fum. El vent es movia per tota la muntanya, sense deixar cap racó protegit. I en pocs minuts, la temperatura va caure en picat.

Separació, desorientació i un descens cap a la foscor

Intentant advertir un grup d'esquiadors del perill, l'Enric va perdre de vista el seu company. Enmig del torb, convencent-se que baixava pel camí correcte, va acabar desviant-se cap a una vall equivocada.

El vent, la neu en suspensió i el fred extrem el debilitaven a cada pas, fins al punt de fer gairebé impossibles tasques tan simples com obrir una bossa de cacauets, beure aigua congelada o moure els dits, rígids pel dolor i la fredor.

Per no morir congelat, va excavar un forat a la neu i hi va improvisar un refugi mínim, buscant tallar el vent i aprofitar la poca escalfor corporal que encara conservava. Dins aquella petita cavitat, la temperatura era lleugerament més estable, però insuficient per evitar que el cos continués perdent calor de manera accelerada.

Per mantenir-se actiu i evitar la hipotèrmia severa, l'Enric va haver de recórrer a recursos tant bàsics com desesperats.

La recerca i el pitjor avís per a la família

Mentre l'Enric lluitava per no congelar-se, la Montse vivia des de Palamós les hores més llargues i angoixants de la seva vida.

Sense cap notícia i amb el temporal creixent, el neguit es va convertir en por real. Els equips de rescat --bombers, GRAE i voluntaris-- rastrejaven la zona fins que, finalment, van trobar una pista: la motxilla de l'Enric. I amb ella, el pitjor avís possible. El donaven per mort.

Però minuts després, tot va canviar. Un muntanyenc desorientat, gairebé congelat, havia aparegut viu. "Si porta un casc blanc amb el nom Xepo, és ell", va dir la Montse. I sí, era ell.

27 graus de temperatura corporal: una vida al límit

Quan va ingressar a l'hospital de Campdevànol, l'Enric tenia 27 °C de temperatura corporal, una xifra que per a la majoria de les persones ja és incompatible amb la vida.

Després d'una primera estabilització, el van traslladar al Vall d'Hebron, on va compartir habitació durant 40 dies amb un altre supervivent del torb: en Josep Maria, un dels protagonistes de la pel·lícula que s'estrenarà pròximament.

Allà va començar la recuperació: va anar guanyant mobilitat i estabilitat després de l'esforç extrem, i també va afrontar les seqüeles del torb, com la pèrdua d'un dit per les greus congelacions. Però, sobretot, va néixer un vincle profund amb algú que també havia sobreviscut a l'impossible. Una amistat forjada enmig de la fragilitat, el dolor i la consciència d'haver tingut una segona oportunitat.

Ni seqüeles psicològiques ni por: la muntanya com a forma de vida

Malgrat tot el que va viure, l'Enric no només no va abandonar la muntanya, sinó que hi va tornar amb més passió que abans.

"La muntanya te l'has de guanyar", diu. "Et dona molt, però te n'has de guanyar el respecte."

Des d'aleshores ha continuat pujant cims, escalant i fins i tot viatjant a Alaska, on també es va trobar en una altra situació límit. Per ell, la muntanya no és un perill, sinó un lloc que ensenya, posa límits i recorda què és essencial.

Una història real que mereix ser escoltada

Mentre la pel·lícula "Balandrau" posa el focus en els fets més coneguts de la tragèdia, "El suplement" recupera la veu d'un home que va desafiar el torb i la mort gràcies a la seva experiència, consciència i, en part, a la sort.

Una història humana, crua i emotiva que ens recorda:

• la força imprevisible de la natura,
• el valor de la preparació,
• i el miracle de la supervivència.

Una peça radiofònica indispensable per entendre, 25 anys després, què va passar realment aquell 30 de desembre del 2000 al Pirineu.