Un patrimoni incòmode: descolonitzar els museus, el debat pendent
La descolonització dels museus s'ha convertit en un debat global sobre com les institucions culturals europees han construït i narrat la seva història a través d'algunes de les col·leccions procedents dels territoris que van colonitzar.
Mentre que a països com França, Alemanya o Bèlgica s'ha avançat en processos de restitució de peces i revisió crítica de narratives, a Catalunya i a Espanya aquest debat tot just està començant, d'una forma incipient, tímidament i amb molta feina per fer.
La visita oficial d'una delegació científica de Guinea Equatorial als museus de Barcelona i Madrid, fa uns mesos, per inventariar i revisar el patrimoni cultural extret durant l'etapa colonial, és un fet sense precedents a l'estat espanyol, que obre la porta a futurs processos de restitució.
El reportatge "Un patrimoni incòmode", que "30 minuts" estrena aquest 22 de febrer, documenta aquesta visita en exclusiva.
Un sistema d'espoli poc visible als museus
La distància amb què s'ha plantejat i fet en altres països europeus és especialment significativa si tenim en compte el passat colonial espanyol.
Més enllà de l'Amèrica Llatina, Espanya també va tenir un fort impacte colonial al Marroc, a Guinea Equatorial i a les Filipines.
Aquest passat forma part d'un sistema d'espoli cultural, científic i simbòlic que encara avui és poc visible en els museus.
En el debat sobre la descolonització dels museus trobem dos grans punts de referència que signifiquen un canvi estructural de mirada.
El primer és l'informe que el president francès, Emmanuel Macron, va encarregar als investigadors Felwine Sarr i Bénédicte Savoy. L'informe Sarr & Savoy, fet públic el 2018, proposava la restitució sistemàtica d'objectes africans espoliats durant el període colonial.
L'informe va sacsejar el món museístic europeu i va obrir la porta a retorns reals de peces.
El segon és el moviment Black Lives Matter, nascut arran de la mort de George Floyd, que va provocar una revisió global de monuments, museus i relats històrics vinculats al racisme estructural i al colonialisme, primer als Estats Units i seguit per moltes institucions culturals europees que van iniciar aleshores processos interns de revisió i reconeixement.
En l'àmbit audiovisual, un exemple emblemàtic és el documental "Dahomey", de Mati Diop, que acompanya el retorn de 26 peces del regne de Dahomey a Benín.
El film va guanyar l'Os d'Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín 2024, el premi principal del festival. El seu impacte cultural mostra fins a quin punt el debat sobre restitució i memòria colonial ja és central en la cultura contemporània europea.
El cas del Negre de Banyoles, un precedent
El Museu Darder de Banyoles va exhibir durant dècades, com a objecte etnogràfic, el cos dissecat de Molawa VIII, un cap de la tribu tswana que havia adquirit al segle XIX en un context plenament colonial.
Després d'una llarga polèmica internacional (amb denúncies d'institucions africanes, de la Unesco i d'activistes antiracistes), es va decidir retirar-lo de l'exposició pública.
L'any 2000, les seves restes humanes van ser retornades a Botswana, on van rebre enterrament oficial.
Aquest cas és considerat el primer precedent clar a Catalunya (i un dels primers a l'estat espanyol) de reconeixement del caràcter colonial i racista d'una col·lecció museística i el retorn efectiu d'un element del patrimoni museístic català.
El debat estructural sobre la legitimitat de moltes col·leccions colonials que va obrir aquest cas és el precedent directe dels actuals debats sobre restitució de béns culturals, restes humanes i objectes sagrats.
(Tr)african(t)s, un projecte per desfer la invisibilitat
A Catalunya també hi ha un cert impuls des de l'acadèmia i entitats culturals, especialment a través del programa (Tr)african(t)s, per fer una anàlisi crítica de la procedència de les col·leccions dels museus, sobretot pel que fa a peces i espècimens que provenen d'àmbits colonials de l'Àfrica, Àsia o l'Amèrica Llatina.
Aquest tipus d'estudis busquen fer visible el que ha estat invisibilitzat: l'origen colonial de molts objectes i la manera com aquesta història s'ha narrat --o no s'ha narrat-- als espais d'exposició.
El mateix Museu Darder de Banyoles, el Museu Marítim o els de l'Art de la Pell de Vic i el Museu de la Pell d'Igualada han col·laborat amb (Tr)african(t)s a l'exploració de les col·leccions des d'una mirada crítica sobre origen, procedència i representació.
En el marc de projectes acadèmics impulsats per (Tr)african(t)s, el Museu Etnològic i de Cultures del Món ha participat en discussions sobre narratives colonials i descolonials, aportant peces i perspectives que interpel·len els discursos hegemònics de finals del segle XIX i fins ben entrat el XX.
Aquestes investigacions han permès identificar milers d'objectes conservats en museus catalans amb origen colonial, i ha obert preguntes incòmodes: Com van arribar aquestes peces? Quin relat expliquen? Qui té dret a decidir-ne el futur?
En aquesta línia, alguns museus catalans han començat a revisar textos, exposicions i contextos històrics, però el procés encara és incipient. Falta que aquests nous relats incorporin de manera sistemàtica la veu de les comunitats d'origen, establir protocols de restitució o cooperació i assumir clarament el paper del colonialisme en la construcció de les col·leccions.
Més paraules que accions
En el conjunt de l'estat espanyol, la conversa sobre descolonització museística ha irromput recentment, sobretot a través del discurs institucional i de recerques acadèmiques, però sense gaires mesures concretes de restitució o reparació de peces provinents d'antigues colònies.
Just aquest gener, el Ministeri de Cultura, encapçalat per Ernest Urtasun, va anunciar la intenció de revisar les col·leccions dels museus de titularitat estatal per "superar el seu marc colonial", un pas simbòlic que obre la porta a reconèixer com es van constituir aquestes institucions i quins valors han reproduït.
Però aquesta revisió no s'ha traduït en protocols clars de retorn d'objectes als països d'on procedeixen ni en diàlegs institucionals amb les diàspores afectades.
Això contrasta amb el que ha passat en altres contexts europeus, on ja s'han fet restitucions significatives o s'han establert comissions de treball permanents sobre la qüestió.
No obstant això, la iniciativa encara està molt més en la fase de reconeixement i qüestionament que no pas en accions institucionals de restitució.
Encara falta que les administracions i museus catalans adoptin estratègies concretes de descolonització integrals: devolució, cocuradoria amb comunitats d'origen i narratives que incorporin veus múltiples.
Per què Espanya arriba tard en aquest debat?
El passat colonial espanyol va tenir un impacte immens --especialment a Amèrica Llatina, les Filipines o Guinea Equatorial--, però una gran part de les riqueses materials obtingudes es van fer fonent les peces d'or i plata, i els objectes religiosos i molts altres estan dispersos a través de col·leccions privades i eclesiàstiques que no han transitat mai pel circuit museístic "oficial".
Aquesta situació fa que, paradoxalment, hi hagi menys objectes "identificables" per reclamar oficialment i la restitució sigui una demanda menys articulada que en altres expotències colonials.
A més, el discurs públic i acadèmic espanyol encara ha de fer front a una tendència a mitigar la responsabilitat colonial del país, i això frena un debat que en altres contextos europeus ha estat molt més obert i, fins i tot, institucionalitzat en polítiques públiques.
Aquesta tardança explica per què en molts espais espanyols la qüestió de la "descolonització de museus" encara es queda en l'àmbit de reflexió i no ha transformat de manera contundent les pràctiques museístiques.
A Catalunya i a Espanya, el debat existeix, però encara és inicial.
La pregunta que planteja el reportatge "Un patrimoni incòmode", del "30 minuts", mentre acompanya la delegació guineana en el seu recorregut per inventariar les peces extretes durant l'època colonial és, en el fons, aquesta: estem disposats a mirar el nostre passat colonial de cara i a transformar els nostres museus perquè expliquin tota la història?
