Veneçuela, l'epicentre del gir inesperat de Trump en política exterior

El compte enrere per a una intervenció militar nord-americana a Veneçuela sembla haver començat. Fa tres mesos que els EUA acumulen una xifra de tropes, avions i vaixells de guerra al Carib que no es veia des dels temps de la guerra freda, han atacat una vintena de suposades narcollanxes i han matat extrajudicialment més de 80 tripulants.

Dimecres, Donald Trump va suggerir que aviat les operacions es faran ja dins de territori veneçolà i no en aigües internacionals: "Per terra tot és molt més fàcil. Sabem on viuen els dolents i començarem molt aviat".

Al marge de fins on estigui disposat a arribar Washington, la pressió sobre Veneçuela és l'exemple paradigmàtic del gir de 180 graus que ha fet Trump en la seva política exterior en onze mesos.

Des que va entrar en política fa deu anys, el magnat de Nova York va fer de l'aïllacionisme una de les seves banderes i va recuperar una tradició política que no es veia a la primera potència des del principi de la Segona Guerra Mundial.

El lema d'"America first" portava implícit un replegament dels EUA del món i una clara voluntat de no immiscir-se en els problemes dels països estrangers i de la comunitat internacional.

Durant la seva campanya presidencial del 2016, va prometre acabar el que anomena "forever wars", les guerres eternes a les quals els Estats Units semblaven estar atrapats, l'Iraq i sobretot l'Afganistan.

Un dels seus fets diferencials era un fort discurs antiestablishment en què criticava tant demòcrates com els mateixos republicans per haver tingut una mentalitat intervencionista i haver gastat bilions de dòlars inútilment a l'estranger.

Actuant en conseqüència, un cop va arribar per primer cop a la Casa Blanca, va accelerar la retirada de tropes d'aquells dos països i la de Síria després de la derrota d'Estat Islàmic. També va disminuir, si bé no tant com volia, el nombre de soldats desplegats a Europa. Una lògica de replegament que va acompanyar de l'anunci de retirar els Estats Units d'organismes multilaterals com l'OMS, la UNESCO o els acords pel canvi climàtic.

De fet, el 2020, en un discurs a l'acadèmia militar de West Point, Trump es va presentar com un president que tancaria vells conflictes en lloc de començar-ne de nous.

"Estem acabant l'era de les guerres sense fi. En el seu lloc, tenim un enfocament renovat i clar en la defensa dels interessos vitals dels Estats Units. No és el deure de les tropes nord-americanes resoldre conflictes antics en terres llunyanes", va assegurar.

En altres intervencions i piulades, el líder republicà repetidament va criticar els "intervencionistes" a Washington i va assegurar que els Estats Units haurien de deixar d'intentar remodelar altres països o donar-los lliçons sobre com viure.

Segona presidència, gir de 180 graus

Tot això era la filosofia exterior de Donald Trump fins al 2024. A partir de la campanya per a la reelecció d'aquell any, va començar a deixar anar idees més intervencionistes com que els EUA havien de prendre el control de l'illa danesa de Groenlàndia, del canal de Panamà o fins i tot que el Canadà s'havia de convertir en l'estat número 51 dels EUA.

Eren propostes que va repetir un cop va arribar al Despatx Oval, però que, almenys els últims mesos, semblen haver quedat aparcades. Groenlàndia i el Canadà potser per l'oposició frontal amb què es va trobar i Panamà perquè va aconseguir que el govern d'aquell país disminuís la presència d'empreses xineses en la gestió del canal.

Però lluny de replegar-se i centrar-se en l'interior dels EUA, els episodis d'intervencionisme a l'estranger s'han multiplicat els darrers mesos.

En molts casos, són interferències inèdites, no només per Trump, sinó en la història dels Estats Units. La primera potència té un llarg historial d'ingerències, de posar i treure líders d'altres països, i d'afavorir candidats electorals, però no acostumaven a fer-ho d'una forma tan oberta i descarada com la de l'actual inquilí de la Casa Blanca.

Al més pur estil de la vella doctrina del president Monroe i aquella frase d'"Amèrica per als nord-americans", Trump ha centrat la majoria d'ingerències a l'Amèrica Llatina que Washington considera com el pati del darrere dels EUA. I ho ha fet per donar suports als líders o candidats d'extrema dreta afins amb l'objectiu que aquesta opció ideològica i els seus amics vagin guanyant més pes al continent.

El laboratori d'Hondures

A Hondures, dos dies abans de les eleccions de diumenge passat, el president nord-americà va donar suport a l'empresari conservador Nasry Asufra, que una setmana abans anava molt per darrere en els sondejos. Va dir que l'altre candidat conservador, Salvador Nasralla, no li mereixia confiança i va amenaçar amb "deixar de treballar" amb el petit país centreamericà si guanyava la presidència la candidata de l'esquerra governamental, Rixi Moncada.

Davant la lentitud del recompte i un frec a frec entre els dos candidats conservadors, dimarts, el president nord-americà va tornar a piular que "sembla que Hondures intenta alterar els resultats. Si ho fan, hi haurà un bon problema". Més pressió sobre la junta electoral que aviat ha d'anunciar guanyador i que l'endemà ja informava que el favorit de Trump guanyava per pocs milers de vots.

Rescat polític i econòmic a l'Argentina de Milei

El comportament de Trump amb les eleccions legislatives a l'Argentina encara va ser més sorprenent. Es va alinear descaradament amb el president, Javier Milei, i va advertir que "la generositat" dels EUA es podria acabar si guanyava l'oposició peronista. Una victòria de l'esquerra, va dir, implicaria que el país deixaria de rebre amb un préstec‑rescat de 20.0000 milions de dòlars.

Com a Hondures, els sondejos també pronosticaven una derrota de Milei, però el dia de les eleccions, el president d'extrema dreta va guanyar còmodament. Tot seguit, el seu govern va pactar amb Washington els detalls del rescat i Trump va ignorar els que li recordaven les seves promeses de no gastar diners amb països estrangers i destinar-los a l'interior dels EUA. ​Trump va salvar el seu amic Milei.

Ingerència judicial al Brasil

Quan el Tribunal Suprem del Brasil va processar i condemnar l'expresident Jair Bolsonaro per intent de cop d'estat, Trump va reaccionar d'una forma mai vista fins llavors. Va decidir aplicar un 50% d'aranzels a totes les importacions de la segona economia americana.

En lloc de respectar una decisió judicial d'un país sobirà i democràtic, va decidir castigar-lo per haver empresonat un aliat. No hi feia res que les proves del complot de Bolsonaro fossin contundents.

Ni la justícia ni el govern del Brasil es van arronsar davant les represàlies de Trump i més d'un va recordar que el Brasil va ser capaç de jutjar i condemnar a un expresident per haver intentat mantenir-se il·legalment al poder. Tot el contrari que els EUA, sobre el paper la democràcia més antiga del món, que no van ser capaços de fer el mateix amb el magnat republicà després de l'assalt al Capitoli.

Europa, en el punt de mira

Les ingerències de l'administració Trump també s'han fet sentir a Europa, si bé amb no tanta intensitat. A Polònia, dues setmanes abans de les eleccions presidencials del maig, el candidat ultraconservador, Karol Nawrocki, va ser rebut a la Casa Blanca i va acabar guanyant les eleccions.

El vicepresident nord-americà, JD Vance, va acusar Romania de negar la democràcia per haver anul·lat la primera volta de les eleccions presidencials a causa d'una campanya d'ingerències russa. L'havia guanyat Călin Georgescu, trumpista, prorús i anti OTAN.

I de la mateixa forma, Trump i el seu entorn no s'han tallat a l'hora de donar suport a partits d'extrema-dreta europeus, com Alternativa per Alemanya, o Reform al Regne Unit.

Que una administració nord-americana abans de Trump es fiqués obertament en processos i campanyes electorals era impensable i si ho feia, més subtilment, esgrimia raons geopolítiques, no pas d'afinitats personals.

Per regla general, en les relacions internacionals, els estats no opinen públicament sobre la política interior d'altres països llevat que hi hagi una greu crisi política o importants violacions dels drets humans.

Israel, perdoneu Netanyahu

I encara un últim cas d'ingerència flagrant de Trump. Quan va visitar a l'octubre Israel per celebrar l'acord d'alto el foc amb Hamas a Gaza, davant del parlament israelià, va demanar personalment al president, Isaac Herzog, que perdonés el primer ministre Benjamin Netanyahu, processat per tres casos de corrupció. "A qui li importen uns puros i una mica de xampany", va dir sense embuts en referència a un dels casos que afronta Netanyahu.

Un mes després, Trump va anar més lluny i va demanar oficialment per carta a Herzog que perdonés el seu aliat Netanyahu amb l'argument que havia fet molt pel país. El primer ministre, la setmana passada, tot i no haver estat encara condemnat va fer la petició de perdó formal al president, que s'ho està pensant. De nou, una ingerència en tota regla en un procés judicial d'un país estranger per ajudar un aliat personal.

Encara relacionat amb Israel, i prova del canvi de tarannà de Trump, és el bombardeig nord-americà contra el programa nuclear iranià en suport de l'ofensiva israeliana. A molts, llavors, els va sorprendre que el president s'hagués deixat arrossegar per l'aventura militar de Netanyahu quan el seu instint, teòricament, era el de no implicar-se en operacions militars incertes a l'estranger.

La perillosa jugada de Veneçuela

Trump només porta 11 mesos al poder i res fa pensar que aturi les seves ingerències i menys quan de tant en tant li donen bons resultats, com seria el cas de l'Argentina o Hondures. La prova clau serà què acaba fent amb Veneçuela, on estaria portant més lluny aquell intervencionisme del qual renegava tant fa pocs anys.

Si enderroca militarment el règim de Maduro, se situaria al mateix nivell que George W. Bush amb l'Iraq el 2003, si aconsegueix que el líder chavista plegui per voluntat pròpia serà una gran victòria, però si tot plegat no serveix per canviar la situació a Caracas, Trump quedarà en entredit i com el líder fluix que tant detesta.

Amb aquesta deriva intervencionista també corre el risc d'alienar a part de les seves bases MAGA i alguns dels seus ideòlegs, com l'influent Steve Bannon o el presentador Tucker Carlson. Aquests no paren de recordar-li que va guanyar la reelecció, en part, amb la promesa de no fer guerres a l'estranger i que, en un moment amb la popularitat més baixa del seu mandat, una aventura militar a Veneçuela seria molt arriscada políticament i un insult a part dels seus seguidors.