Viure en un búnquer de la Guerra Civil a la platja

El búnquer de la platja de les Madrigueres de Sant Salvador, al Vendrell, queda abandonat després de la Guerra Civil. Abans havia servit com a punt de vigilància davant de possibles desembarcaments de tropes franquistes.

Una família de Jaén represaliada pel franquisme, que fugia buscant un lloc on viure, va decidir quedar-se entre les quatre parets de formigó, de manera molt precària.

Ara la seva història ha sortit a la llum, coincidint amb la rehabilitació del búnquer, que havia quedat oblidat, tapiat, i ple de pintades. La història de la família Casas-Perín: la Trinidad, l'Olga, la Manuela, l'Eduardo i el Josep Matias i el seus pares, l'Eduardo i la Maria, que van morir fa una vintena d'anys. 

El lloc d'origen: Marmolejo 

Del poble de Marmolejo, a Jaén, en van sortir l'Eduardo i la Maria, nascuts l'any 1910 i 1913. Allà hi tenien una casa i terres amb oliveres, però ell era secretari general de les Joventuts Socialistes i quan va esclatar la Guerra Civil va anar a lluitar amb el bàndol republicà.

El van ferir a la batalla de Brunete, va anar passant per hospitals de Madrid i València i per la presó. Com a perdedor de la guerra, al poble li feien la vida impossible. A més anava coix per ferides de guerra, no podia pujar a les oliveres i es van quedar sense diners.

Ell i la seva família van haver de malvendre el pis i deixar la seva vida enrere buscant un lloc on refugiar-se. Van venir a Catalunya sense res, amb 39 i 36 anys, perquè a la zona de Calafell i el Vendrell hi tenien parents i amics.

La tercera filla del matrimoni, la Trinidad, tenia un any i mig quan van arribar aquí:

"Arriben en tren i arriben amb els quatre fills que tenien llavors. Arribem a Catalunya el 24 de juliol del 1949. El desembre del 1950 neix, al búnquer, el germà petit. Jo m'imagino que arribem a l'estació de Sant Vicenç de Calders.

No sé si un mes abans o així, va venir el meu pare sol a casa d'aquests amics, per veure la zona, per veure on era i és quan van descobrir que aquest búnquer estava buit, i vam venir cap aquí."

La vida al búnquer

La Trinidad va viure al búnquer fins als cinc anys i mig. Li queden alguns records, pocs. Sap que el búnquer estava ple de sorra,  el van buidar i el van emblanquinar per dins i per fora. Era una sola estança que no arribava als 20 metres quadrats, sense cuina ni lavabo, tampoc aigua ni llum:

"No teníem mobles, no teníem res. Jo el que recordo és uns matalassos a terra, on dormíem tots, i recordo una tauleta petita, això a dins. Suposo que en aquesta taula hi menjàvem.

Hi havia una llum de carbur i una llàntia d'oli. Per cuinar, el meu pare va construir a l'entrada de la porta, a fora, una cuina de canyes, les parets i el sostre eren canyes ajuntades i allà fèiem foc a terra. Posaven tres peus de ferro i allà posaven la cassola.

Lavabo, res, suposo que al camp." 

 

Li ha quedat molt viva la impressió d'aquell paisatge que era el seu camp de joc, amb els germans i els estiuejants dels edificis propers, que eren els seus amics.

A l'estiu es banyaven al mar, i sempre estaven a fora, a la platja i el camp, sense els pares durant moltes hores, ja que sempre treballaven fent feines per granges i cases de la zona per guanyar alguns diners.

Una vida amb incidents

La Trinidad recorda els dos ensurts més grans de la vida allà: l'incendi de la cuina de canyes i la inundació del dia 13 de setembre del 1952. Aquell dia va cedir un marge de davant del búnquer i la riuada que baixava de les muntanyes va inundar el búnquer.

Per unes rampes que hi ha al costat de la porta, tots cinc germans van pujar al sostre pla del niu de metralladores que era casa seva. 

Al cap de quatre anys, va arribar el dia més feliç, el dia que van marxar del búnquer. Van anar a viure a la que era la casa dels padrins del fill petit, molt a prop, ja que la parella que hi vivia, amics seus, van decidir marxar a Amèrica.

La casa, amb el pati i el gronxador que els va fer el seu pare, els va semblar un palau. L'alegria d'aquell moment els ha quedat gravada per sempre. 

La rehabilitació del búnquer

Fa poques setmanes, aquest mes de febrer, el búnquer ha canviat d'aspecte. L'Ajuntament del Vendrell va encarregar-ne a l'empresa Catpatrimoni la rehabilitació. Van netejar una gran quantitat de pintades i en lloc de deixar les parets grises s'hi ha pintat el "Gernika" de Picasso.

Pere Tardà, responsable de Catpatrimoni, explica que la primera opció era deixar les parets com en origen, de formigó, però davant del fet inevitable de noves pintades, es va canviar d'idea.

"A part de netejar i dignificar l'espai, vam pensar a protegir-lo amb un element artisticohistòric, i va sorgir la idea de plasmar-hi el "Gernika", com a icona de la pau, contra la violència, contra la destrucció de la guerra i la mort. A l'Ajuntament li va semblar molt bé. Ara amb aquest tema d'Ucraïna s'ha posat d'actualitat 100%."

Esperen que havent-hi ara el "Gernika", hi haurà un respecte, i que quan un espai es dignifica, la gent el respecta.

"Es tracta de protegir dels grafitis amb un grafiti, i no de qualsevol cosa, sinó d'una icona, i és la icona que havia de ser."

A les altres dues parets, s'hi escriuran fragments de poemes de la mateixa Trinidad Casas Perín. D'aquesta manera les quatre parets seran testimoni d'aquest espai de mort però també de vida, de la vida d'una família que hi viu durant quatre anys. 

Els versos de Trinidad, del poemari "Escaleras al mar", fan referència a la vida allà:

 

Nací en una casa luminosa

donde los zorzales se solazaban

entre las ramas de olivo.

Mi madre le cantaba al agua desde la boca del pozo.

Después, nuestra casa fue de un gris resignado

abierta a todas las lluvias.

La luz mortecina de un candil resaltaba las sombras sonámbulas

espejo de aquellos años.

Sus ventanas guardan la violencia de otro tiempo,

que sus paredes callan.

En su cuerpo de hormigón, quedó incrustada mi infancia.

La vergonya de viure en un búnquer

La Trinidad confessa que durant molt temps a ella li feia una certa vergonya explicar que havia viscut en un búnquer.

"Jo jugava amb els estiuejants i anava a casa seva, llavors veia les cases que tenien i jo pensava: 'Però on he viscut jo?' I a mi em feia una certa vergonya, però ja després, d'adulta, pensava que no és una vergonya, perquè no tenim culpa d'haver anat a viure al búnquer, en tot cas és una vergonya de la societat, de les guerres, no?"

Amb els pares no en van parlar mai, era com una història que ningú de la família volia desenterrar. 

"Per nosaltres, els petits, segurament no devia ser una experiència traumàtica el canvi, però segurament hem reprimit inconscientment  les vivències que podien ser més traumàtiques.

Jo no recordo d'on veníem quan vam arribar al búnquer. I els meus pares, de grans, no en parlaven ni els hi preguntàvem.

El meu pare estava fitxat. Quan va arribar aquí s'havia de presentar cada quinze dies a la caserna de la Guàrdia Civil del Francàs."

Cada un dels germans va fer la seva vida. La Trinidad se'n va anar a estudiar a Barcelona, les seves germanes a treballar a Alemanya d'infermeres, un dels fills viu a Sevilla i el petit, el Josep Matías, és el que s'ha quedat tota la vida al Vendrell, on està molt arrelat.

Ara, amb la rehabilitació, han tornat al búnquer, amb el qual tenen un lligam sentimental molt fort.