Altres lliçons de la pandèmia, un any després
Dilluns, 15 de març. I un any després, comença una nova desescalada. Ara, amb casc, amb cinturó de seguretat, amb frens i amb els llums d'emergència posats. L'any que acumulem, i els dos desastres d'intentar salvar l'estiu (primer) i Nadal (després), sembla que tenen prou pes per donar la lliçó per apresa.
Altres lliçons que, segur, han quedat gravades en la memòria col·lectiva des del març del 2020: la imatge i els missatges dels militars per televisió en el moment més dur, donant indicacions a la població. Ho recordeu? Sortien cada dia a la roda de premsa de La Moncloa. Va ser un mal senyal. No de com anaven de malament les coses, sinó del nivell tan baix de solidesa que tenen les estructures institucionals a l'estat espanyol.
No som soldats ara i ni molt menys ho érem aleshores. Érem famílies, amics, companys de feina, fills i pares en xoc. Un conjunt de persones que funcionem d'acord amb un seguit de codis. El polític, el legal, el social i el personal. Impossible aïllar-ne un de la resta. Però no el militar. I, si alguna cosa va posar en relleu la pandèmia, tot just esclatar, és que un dels codis més sòlids i transversal és el personal: tenir cura de nosaltres, dels nostres i dels altres.
És aquesta la xarxa que fa un any va construir seguretat, la que va sostenir famílies i comunitats de veïns, la que va convertir els sanitaris i els treballadors essencials en l'oxigen que ens va mantenir, com a societat, a l'UCI però estable en el pitjor moment.
La infermera, la doctora, la veïna, el pare, l'amic, la caixera, el repartidor a domicili... Ni uniformes amb galons, ni arengues militars. Gent del carrer, gent normal i corrent. Això, un any després, continua sent igual i, a diferència de l'exèrcit, aquest sí que és un bon senyal.
