Ana Rutilia Ical Choc: la veu del riu que s'atreveix a desafiar Florentino Pérez

Recordo perfectament quan el 2016 l'activista Berta Cáceres va ser assassinada a Hondures. La raó per la qual la van matar: la seva negativa frontal a la instal·lació d'una gran hidroelèctrica que afectava un riu essencial i sagrat per a les comunitats indígenes de la regió. La seva mort va commocionar el món i moltes vam confiar que marcaria la fi de la impunitat en la persecució dels activistes ambientalistes a Centreamèrica.

Just un any després de l'assassinat de Cáceres, a la veïna Guatemala una altra defensora indígena emprenia una nova lluita contra un altre macroprojecte hidroelèctric. Es deia Ana Rutilia Ical Choc i la seva batalla era contra Renace. Es tractava d'un complex de cinc centrals que afectaven principalment el riu Cahabón, a la zona de San Pedro Carchá, a Alta Verapaz.

"El riu és com la sang que recorre pel meu cos. Per nosaltres, els maies, és sagrat. Significa la vida i també ens proveeix d'aliments. Jo visc a prop del riu Cahabón. De petita, el recordo com un riu cabalós, envoltat de turons, valls i muntanyes. El riu corria lliurement. Avui, molts d'aquells paisatges pràcticament s'han esborrat. I és molt dolorós per nosaltres, perquè com a poble q'eqchi' som fills de la mare terra". Són paraules d'aquesta advocada i activista d'ètnia maia q'eqchi'.

"Per nosaltres, els maies, el riu és sagrat. Significa la vida i també ens proveeix d'aliments." Ana Rutilia Ical Choc

Renace és un dels gegants hidroelèctrics més importants de Centreamèrica. Darrere del macroprojecte hi ha algunes de les famílies més riques de Guatemala. I per a la construcció de tres de les quatre fases que s'han fet fins ara, Renace va contractar l'empresa Cobra, llavors liderada pel president del Reial Madrid Florentino Pérez. Van perforar els turons per construir quilòmetres de túnels subterranis, van canalitzar el riu i van deixar la llera pràcticament seca, i van construir embassaments per emmagatzemar l'aigua. També van prohibir que els habitants de la zona accedissin lliurement al riu i a la seva riquesa.

Moltes vegades l'adquisició de terres per edificar-hi el complex es va fer a través de testaferros, que no explicaven l'ús a què es destinarien els terrenys, denuncia l'Ana Rutilia. Les pagaven a bon preu i això, en una de les regions més vulnerables de Guatemala, no era poc. A Alta Verapaz, nou de cada deu persones viuen en una situació de pobresa, segons les últimes xifres de l'Institut Nacional d'Estadística del país. A més, un terç de la població és analfabeta. En aquest context, les promeses de Renace de llocs de treball i millores en les comunitats van ser rebudes amb entusiasme per alguns dels veïns de la zona.

"Enganys i mirallets gratis", diu amb sarcasme trist. Així és com l'Ana Rutilia resumeix els mètodes usats per la companyia a l'hora d'establir-se al territori. "Han trencat el teixit social ancestral. Les comunitats estan dividides, alguns consideren que Renace porta el desenvolupament, uns altres que no. I mentrestant, els habitants de la zona viuen desnodrits, malalts, sense accés a la salut, a l'educació ni a l'oci. I a sobre, no tenen energia elèctrica. Viuen en la foscor".

Per tot plegat, el 2017 l'Ana Rutilia va presentar un recurs d'empara davant del Tribunal Suprem de Guatemala reclamant la fi de l'activitat de Renace. La raó era que la construcció del megaprojecte s'havia fet sense una consulta "prèvia, lliure i informada" a les comunitats afectades, tal com obliga el Conveni 169 de l'Organització Internacional del Treball (OIT), de la qual Guatemala és signatària des de l'any 1996.

Tirar endavant la denúncia no va ser una decisió fàcil. Setmanes abans, s'havia acordat en assemblea que serien set les persones que firmarien el recurs. Havia de ser el 22 de març, Dia de l'Aigua, després d'una llarga marxa indígena cap a la capital. "De tots els signants, només vam ser dos. Els altres van dir que es retiraven. No volien arriscar la seva vida ni la de les seves famílies". Al final, l'altre que quedava també es va fer enrere.

- "I l'Ana Rutilia no tenia por?", li pregunto.

- Doncs no. Jo sola vaig firmar l'empara.

- Vas tenir por per la teva vida en algun moment, Ana?

- No. Em van dir: "Com que tu ets dona, no t'atacaran tant." Ai, me'ls vaig creure. Però va ser tot el contrari.

No era la primera decisió valenta que prenia aquesta defensora de la terra. Va créixer en els anys del terror de la guerra i del genocidi contra la població maia. En poc més de dos anys, entre el 1981 i el 1983, a més de 200.000 persones, sobretot indígenes, les van assassinar o van desaparèixer. El general Efraín Ríos Montt, que estava al capdavant de les massacres, tenia l'obsessió que les comunitats originàries donaven suport a la insurgència guerrillera. Se les havia d'erradicar. Un dels desapareguts va ser el germà gran de l'Ana Rutilia. Amb tot just vint anys, a ella li va tocar anar a trucar a les portes dels diferents destacaments militars buscant notícies del seu familiar.

No el va trobar, però l'experiència la va ajudar a perdre la por. Va descobrir que el seu nawal –el seu destí- era buscar i desafiar. Sense temor. Des de llavors, no ha deixat de fer-ho.

Com ella, moltes de les defensores del territori amb què ens hem trobat són dones. "Nosaltres som les que estem a càrrec de tot. I som les que patim l'escassetat d'aigua, l'escassetat de llenya per cuinar, l'escassetat d'aliments... L'activisme és gairebé una necessitat". Ho atribueix també al fet que cada vegada més homes abandonen el territori a la recerca d'oportunitats de feina: "Els homes són als Estats Units o a la capital. Envien diners, però no controlen el territori. Som les dones, les que ens quedem aquí protegint la terra. Hem de treure forces per lluitar pel poc que ens queda i fer front a aquestes empreses".

"Som les dones, les que ens quedem aquí protegint la terra."

És una lluita desigual i arriscada. Com explica l'Ana Rutilia, aquestes empreses tenen seguretat privada. En la majoria de casos són homes que sovint sotmeten les defensores a agressions. "Som víctimes de violència física, psicològica i sexual. A més, les empreses han utilitzat la violència patrimonial, és a dir, han obligat moltes d'aquestes dones a vendre les seves terres".

La nostra protagonista va rebre amenaces i intimidacions. Després va haver de fer front a una campanya de difamació i criminalització. Van acusar-la d'haver robat als seus pares o d'estafar l'Estat. Tots els càrrecs es van demostrar falsos. Però el desgast que li ha suposat es nota. Conserva una alegria vital genuïna, però la pell i el to se li han endurit.

"Centreamèrica s'ha convertit en un dels llocs més perillosos del món per les persones defensores", assegura l'organització Global Witness, que recorda que el 12% de la biodiversitat del món es distribueix entre els set països que conformen aquesta regió. És també la zona que durant l'última dècada ha concentrat més atacs per càpita contra defensors de la terra. I el 97% d'aquests atacs han tingut lloc en tan sols tres països: Hondures, Nicaragua i Guatemala.

"Guatemala és un país eminentment classista, racista i discriminador." Ana Rutilia

El Tribunal Suprem li va donar la raó, però no va suspendre les llicències d'activitat de Renace. Hi van presentar un recurs i el mes d'abril passat, la Cort Constitucional va sentenciar a favor de l'empresa energètica. "És un revés als drets dels pobles indígenes", assegura l'advocat Vladimir Soto, que ha acompanyat l'Ana Rutilia en tot el procés. "És evident que l'oligarquia guatemalenca ha fet tot el que estava al seu abast per moure l'aparell estatal i posar-lo en contra nostre." Tancada la via judicial dins el país, ara es preparen per denunciar-ho a la Comissió Interamericana de Drets Humans. "L'objectiu és que se sancioni l'Estat de Guatemala per no complir els acords i tractats internacionals ratificats en matèria de drets humans", assegura l'advocat.

També van intentar passar comptes amb Florentino Pérez. Així, amb el suport de l'ONG Aliança per la Solidaritat, el 2019, l'Ana Rutilia va venir a Madrid. Va participar en una audiència al Punt Nacional de Contacte, un òrgan no judicial que vetlla perquè les empreses multinacionals espanyoles tinguin una conducta responsable i d'acord amb les directives de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Florentino Pérez no s'hi va presentar, però els representants de Cobra van rebre una estirada d'orelles. El fet d'haver estat contractada per una empresa de Guatemala, va dictaminar l'organisme, no l'eximia de respectar els tractats internacionals. L'estat espanyol és també signatari del Conveni 169 de l'OIT. El 2021, Pérez es va vendre la companyia a un grup francès.

L'Ana Rutilia no pensa marxar. És part d'aquest territori que fa olor de cardamom, cafè i pebre. D'aquestes valls i turons pintats d'inimaginables tonalitats de verd, esquitxats pels colors intensos de papallones, aus i altres animals. "Aquí vaig néixer, aquí vaig créixer i aquí continuo. No penso demanar asil a cap altre país. La lluita és aquí". És part, també, d'una tradició de dones defensores que, com Berta Cáceres, i malgrat les amenaces, han decidit no rendir-se. Mai.