Ucraïna: quatre històries humanes de resistència
Els reportatges, de tota mena i tota mida, tenen vida pròpia. Sovint et desconcerten i et fan ballar el cap. Algun, fins i tot, frega la rebel·lia, s'emancipa i navega sol. Mires de portar-lo allà on havies previst, però, tossut, el reportatge agafa el timó i va virant el relat cap on li sembla. A vegades, és només una petita deriva. A vegades, és un canvi de rumb que et mena a ports no dibuixats a la carta de navegació.
Això ens va passar amb el viatge a Ucraïna que vam fer amb la vocació d'explicar l'any de guerra que viu el país des que Rússia va atacar-lo per terra, mar i aire. La nostra vocació era anar a buscar aquells àmbits de la vida quotidiana de la gent en què la guerra s'havia filtrat. Ens vam posar en marxa i el reportatge... es va començar a revoltar.
Molta de la gent de les zones ocupades per les tropes russes i alliberades més endavant per les ucraïneses ens van començar a explicar històries de resistència. De tota mena. I el que pensàvem que era accidental va passar, de seguida, a ser categòric. Aquest va ser el canvi de rumb del nostre reportatge. No vam abandonar la cerca de la taca de la guerra en la vida de la gent, però vam fer lloc amb deler als petits relats de lluita pacífica, sorda i valenta d'homes i dones d'un país en guerra. "Els altres fronts" anaven des de la convivència amb el dolor per la pèrdua, per les tortures patides o per la impotència, fins a la lluita directa contra l'invasor que ocupava el seu país.
Aquestes són algunes històries de resistència que ens hem trobat a Ucraïna:
Leonid Remiga, el metge que "buidava" el front rus amb butlletins de baixa
Leonid Remiga té 68 anys, barba blanca, a joc amb la bata que es posa des del moment que trepitja l'hospital que dirigeix, i un deix de murri a la mirada. Podria estar jubilat, però l'hospital Tropinka de Kherson és casa seva. Hi té, fins i tot, una petita habitació on dorm sovint.
Remiga és un conegut activista per la llengua i la cultura ucraïnesa de Kherson, l'única capital que els russos van ocupar, entre març i novembre del 2022. I a la primera petició que li van fer les tropes russes quan van arribar a la ciutat "Despengi la bandera ucraïnesa de la façana" va respondre amb educació que no pensava fer-ho. Els militars no van dir res, tot i la sorpresa.
Els russos van pensar, potser, que serien ben rebuts. Que els estàvem esperant com si fossin uns alliberadors.
I es van trobar amb una ciutat "difícil".
La següent petició al doctor Remiga va ser la conversió del complex mèdic en un hospital militar per a les tropes russes. Quan va venir la delegació de l'exèrcit, el personal del Tropinka els va rebre amb l'hospital folrat de papers de "Stop covid" i el quadre assistencial embolcallat amb EPI blancs, màscares i ulleres. "Tenim un brot de covid sever i ens hi estem enfrontant", els va dir Remiga. "Van girar cua i no van tornar mai més", conclou amb mig somriure.
Remiga i el seu equip també van emetre diagnòstics falsos i van expedir baixes mediques per malalties comunes per retirar soldats russos del front. "Tants com vam poder", afegeix.
Remiga va ser detingut, torturat i empresonat, però va aconseguir fugir. Ell i el seu hospital són ara un símbol de la resistència contra l'ocupació russa.
Volodímir Sahaidak. Va ocultar orfes ucraïnesos que els russos es volien endur
A l'orfenat de Stepanivka, una població satèl·lit de Kherson, hi havia 52 infants quan els russos van ocupar la capital i la rodalia. El seu director, Volodímir Sahaidak, havia tingut notícies de deportacions de nenes i nens orfes del Donbass annexionat per Moscou cap a diferents llocs de la Federació de Rússia.
Sahaidak es va instal·lar a l'orfenat i va ordenar mantenir un "perfil baix" a la canalla i els treballadors. Els nens i les nenes vivien tancats. Només sortien al pati per torns, i ho feien en una mena de celobert amagat pels edificis de l'orfenat. Es tractava que els ocupants no detectessin que el complex era un centre d'acollida. Tothom en deia orfenat, però també hi havia infants tutelats temporalment per l'estat.
Sahaidak va aprofitar aquells mesos de replegament per anar traient, gairebé d'un en un, els infants. Els allotjaven a casa dels treballadors del centre i d'amics de confiança.
Els russos van tardar uns mesos a pentinar Stepanivka a fons i trobar l'orfenat. Quan van arribar els soldats i els agents de l'FSB, l'agència de seguretat russa, "ja havíem amagat tots els nens", ens diu Sahaidak.
Volien trobar alguna cosa! Tenien un problema amb els nens... On són els nens? Buscaven nens.
Els van dir que no n'hi havia. Que havien marxat mesos enrere. La canalla, diu Sahaidak, "es van salvar de ser segrestats".
Amb la retirada russa, l'amenaça més immediata per a la canalla ja ha passat, explica el director del centre. Però els constants bombardejos sobre Kherson i la falta de llum, d'aigua i de gas fan impossible tornar els infants al centre, diu. Les cases particulars són una mica més confortables.
La motivació formal de Rússia per a la deportació dels infants és la seva protecció i educació. Sahaidak, però, hi veu una vocació més prosaica:
Busquen un intercanvi de presoners militars amb els nostres nens.
I afegeix que Moscou vol repoblar zones remotes de la seva geografia, com Sibèria, que es van despoblant.
Svitlana Hurdzova: "Els meus fills no aniran a l'escola russa"
Casa de la Svitlana i el seu marit Volodímir és a tocar de l'aeroport de Txornobaivka, l'aeroport internacional de Kherson i un dels focus de les batalles més cruentes entre les tropes ocupants russes i les ucraïneses que van intentar, sense èxit, mantenir la posició.
Tenen sis fills d'entre 6 i 14 anys i van haver d'encarar el dilema: portar la canalla a la nova escola russa o amagar-los i educar-los a casa en ucraïnès i amb la cultura ucraïnesa.
La professora que tenien va fugir cap a la Ucraïna no ocupada per por de represàlies de les tropes ocupants. Tot i això, la família i la mestra mantenien el contacte telefònic, i la canalla va seguir estudiant a casa, amb connexions en línia quan hi havia llum i internet.
La nova administració russa va fer una crida als pares perquè portessin els infants a l'escola. Hi havia bonificacions per dur-los-hi i penalitzacions per no fer-ho. La Svitlana va haver d'enginyar-se una història falsa per evitar l'escola russa.
Com que vivim al poble de Txornobaivka, a tocar de Kherson, si ens pregunten al poble, podem dir que els nens estudien a la ciutat, a Kherson. I si ens pregunten a Kherson, els diem que estudien al poble, a Txornobaivka. Així que vam amagar la canalla i vam continuar educant-los en ucraïnès.
El curs de la nova escola russa va durar molt poc. La retirada de les tropes de Moscou va convertir en paper mullat un programa educatiu exclusivament en rus, que negava a Ucraïna el caràcter d'estat independent i que contenia tots els valors de l'anomenat "Món Rus", el "Russkii Mir" que forma part del cor ideològic i polític de Vladímir Putin; el món que la Svitlana no volia per als seus fills i que va evitar amb la resistència íntima i secreta a l'educació que venia de Moscou.
L'àvia que passava coordenades a l'artilleria ucraïnesa
La casa de la Nèlia Honchar no existeix. En queda el dibuix a terra, com els murs d'un jaciment arqueològic. La runa de l'edifici s'acumula en un costat de la parcel·la on s'aixecava la casa, situada a la línia del front nord de Kíiv, a Kozárovitxi.
La Nèlia té 57 anys i és una àvia, una babuixka. I també, una activista voluntària, voluntariosa i improvisada en la lluita contra les tropes russes.
Des del dia en què els artillers russos van instal·lar un canó al pati de casa seva, la Nèlia va començar a recopilar informació.
Cada dia escrivia: apuntava què passava, quants vehicles tenien, on anaven, quina mena de combois, horaris de canvi de guàrdia...
La Nèlia comptava, fins i tot, els trets que disparaven cada dia les peces d'artilleria que podia veure o sentir.
Quan va tenir prou informació, la va passar a un veí que creuava el riu Dniéper de nit amb una barca petita i arribava a la riba controlada pels ucraïnesos. "A nosaltres ens havien pres els mòbils i jo no tenia manera de contactar amb ningú".
Uns dies després, els míssils ucraïnesos queien damunt els objectius identificats.
Gràcies a Déu que els hem tocat de ple, a aquests malparits.
La Nèlia no era un cas aïllat. Xarxes de gent gran que va quedar atrapada en territori ocupat pels russos van identificar i localitzar objectius militars i van trametre la informació de la manera que van poder a l'exèrcit ucraïnès.
De fet, les tropes ucraïneses van crear xarxes d'avis i àvies que van jugar un rol important en l'alliberament de territori. "La gent gran no hi entén, de tècnica, i no sabien quina mena de vehicle arribava al poble. Tot el que anava sobre erugues era un tanc. Tot el que anava sobre rodes era un vehicle militar", explica un comandament ucraïnès, àlies Bankier.
Amb el pas de les setmanes, la informació ja va guanyar en precisió i qualitat, com tota la resistència silenciosa de la gent del carrer contra l'exèrcit ocupant.
