Estat aconfessional o laic? Quina diferència hi ha i quines implicacions té a la pràctica

La mort del papa Francesc ha provocat una resposta institucional del nivell més alt, amb la declaració de dies de dol per part del govern espanyol i la Generalitat. Aquestes accions han reobert el debat sobre la relació entre l'Estat i l'Església, i han provocat la protesta de grups polítics com ERC o la CUP.

El funeral del Bergoglio ha comptat amb la presència d'una delegació espanyola formada per la monarquia i alguns membres del govern espanyol, com ara les vicepresidentes María Jesús Montero i Yolanda Díaz i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños. No hi ha anat, però, el president del govern, Pedro Sánchez.

Més enllà dels lligams culturals i històrics amb la fe catòlica, què diu la llei sobre les relacions entre l'Estat i l'Església a Espanya i Catalunya? Està jurídicament justificada la implicació institucional en els oficis del pontífex?
 

Estat laic o aconfessional?

"Cap confessió tindrà caràcter estatal". Aquesta és la màxima que estableix la Constitució espanyola a l'article 16, en el qual també es garanteix la llibertat religiosa i de culte.

Segons aquest redactat, Espanya es defineix com un estat aconfessional, una fórmula que molts experts diferencien de la definició d'estat laic.

Paradoxalment, el mateix text fa una menció especial a una de les institucions religioses: "Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions".

"Un estat aconfessional és aquell que no inscriu cap religió com a pròpia, però que accepta que la religió és part de la metafísica de l'ésser humà", explica el catedràtic en Politologia de la Universitat de Barcelona, Rafael Martínez. "En canvi, un estat laic no estableix cap mena de vincle amb cap institució religiosa". Martínez cita el cas francès, on diu que l'Estat limita qualsevol relació institucional amb l'Església:

"A França, si es mor un president, no hi haurà un funeral d'estat amb una cerimònia religiosa."

Però la distinció entre l'aconfessionalitat i la laïcitat no és tan clara. De fet, el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat diversos cops per completar la definició legal i establir que Espanya és un estat on es practica el "laïcisme positiu".

"Les diferències entre l'estat aconfessional i l'estat laic són poques. Podríem dir que és pràcticament el mateix. A Espanya, hi ha una clara separació entre l'Estat i l'Església o altres confessions, però té en compte les creences socials", defensa Miguel Ángel Cañivano, secretari de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona especialitzat en dret eclesiàstic de l'Estat.

Cañivano dilueix les diferències entre tots dos conceptes i creu que el separatisme religiós de França "té més de mite que de realitat".

Fins i tot manté que països com la Xina, amb un Partit Comunista oficialment ateu al capdavant, també estableix relacions amb l'Església: "La Xina ha de donar el seu vistiplau perquè la Santa Seu designi els bisbes en territori xinès".

En contraposició, cita el cas de Grècia, un país de la Unió Europea que reconeix l'Església Ortodoxa Oriental de Crist com la "religió dominant del país" a la seva constitució.

Amb el terme de laïcisme positiu en mà, el Constitucional va permetre la inscripció al Registre d'Entitats Religioses de la secta Moon, també coneguda com l'Església de la Unificació, o de la cienciologia: "L'Estat no pot discutir com és cada moviment religiós i, encara menys, els pot comparar amb l'Església catòlica o l'islam".
 

El Vaticà, Santa Seu i un estat

Per Cañivano, el laïcisme positiu implica que l'Estat sí que pot establir acords i relacions amb l'Església catòlica, accions que també entrarien sota el paraigua de l'aconfessionalitat, segons Martínez.

El cas de la mort del papa Francesc, a més, té un altre element que ho fa encara més complex: el pontífex, a banda de ser el cap de la Santa Seu, és també el cap d'un país, Ciutat del Vaticà.

"L'Església està representada davant les Nacions Unides, com tots els estats del món", argumenta Cañivano. Ciutat del Vaticà, però, no és un membre de ple dret, sinó un estat observador no membre des de l'any 1964, una categoria que comparteix amb Palestina.

En aquests casos, és més habitual veure una delegació espanyola en els enterraments en funció del vincle polític amb l'Estat, com ja va passar el 2022 amb el funeral de l'exprimer ministre del Japó Shinzo Abe, al qual va assistir el llavors president del Senat, Ander Gil.

Menys habitual és la declaració de dies de dol, destinats a qüestions que afligeixen la societat de manera directa, com ara la tragèdia de la dana al País Valencià. L'últim cop que la Generalitat va proclamar dies de dol oficial per una personalitat va ser per la mort de l'expresident del Parlament Joan Rigol.

Acords entre l'Estat i l'Església

Les relacions entre l'Espanya franquista i el Vaticà eren explícites i evidents, amb la declaració de la "llei de Déu" formulada per l'Església catòlica als principis del moviment nacional. A partir de la Transició, però, Espanya també ha establert relacions oficials amb la Santa Seu.

El primer va ser l'acord de l'any 1979, setmanes després de l'aprovació de la Constitució i que substituïa el concordat franquista del 1953. En aquell text, es van establir qüestions com l'excepció del pagament d'impostos sobre la renda i el patrimoni, el reconeixement del matrimoni celebrat segons les normes del dret canònic o l'establiment de dies festius religiosos, com ara els diumenges.

Però aquest no és l'únic conveni que ha signat l'Estat amb comunitats religioses. El 1992, les Corts Generals també van aprovar tres acords més: un amb la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya per posar les bases de les relacions amb la comunitat jueva, un altre amb la Comissió Islàmica d'Espanya i un tercer amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya.

"Tots aquests acords són pràcticament idèntics amb els de la Santa Seu. Hi ha simetria i un paral·lelisme sobre el tracte de beneficis fiscals que, de fet, també s'apliquen amb altres organitzacions no governamentals sense ànim de lucre i cap finalitat religiosa", explica Cañivano. El jurista recorda que el compliment de l'acord depèn, bàsicament, de la voluntat de l'Estat:

"L'Església no té poder executiu per aplicar sancions o un estat de guerra. Si el conveni es compleix, és per voluntat política."

Hi ha una qüestió en la qual sí que difereixen els tractats amb els establerts amb el Vaticà: la casella a la declaració de la renda mitjançant la qual els ciutadans poden decidir finançar l'Església catòlica. Segons el jurista, això és així perquè les mateixes congregacions no ho van voler o perquè la complexitat de la seva estructura eclesiàstica en dificultava el finançament.

Tot i això, Cañivano reconeix que l'asimetria es produeix pel volum de patrimoni que acumulen les tres institucions, amb una diferència evident per part de l'Església catòlica, que compta amb un ventall de béns immobles de gran valor econòmic i cultural.

Segons la memòria justificativa d'activitats de l'Església espanyola del 2023, els bisbes de tot l'Estat acumulaven un pressupost global de 1.142 milions d'euros.

A més, Martínez també cita altres exemples en què l'Església catòlica ha mantingut privilegis i una posició dominant envers altres confessions, com ara la presència de capellans a l'exèrcit, o l'existència d'escoles concertades religioses, a més de la nombrosa llista de dies festius amb un component clarament catòlic.
 

Herència cultural

La discussió sobre la simetria institucional entre religions queda al marge del reconeixement sobre els lligams culturals i històrics de la societat catalana amb el catolicisme. Segons els experts, la jurisprudència vigent dona màniga ampla perquè l'Estat es relacioni amb cada confessió tenint en compte la base de creients que hi hagi al país.

"Hi ha una simetria amb la realitat social. La mateixa Constitució reconeix els vincles especials amb l'Església catòlica perquè, ens agradi o no ens agradi, la nostra tradició és aquesta", explica Martínez.

La mort del papa ha coincidit amb la celebració de la diada de Sant Jordi, durant la qual el govern de Salvador Illa va decidir incorporar la missa a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat en els actes oficials. El president català va justificar la celebració de la missa, precisament, pel rerefons catòlic de la celebració: "El govern és aconfessional, però no hem de negar les arrels cristianes de la festa". A la cerimònia, van acudir altres representants polítics, com el president del Parlament, Josep Rull; el portaveu de Junts al Parlament, Albert Batet o el diputat d'ERC Joan Ignasi Elena.

A Catalunya, gairebé una de cada dues persones té creences religioses d'algun tipus, segons un baròmetre de 2023 del Centre d'Estudis d'Opinió. El 57% de la societat diu ser catòlica, el grup més nombrós, seguit dels ateus, un 15%, i el 12% que es declaren agnòstics, és a dir, que ni afirmen ni desmenteixen l'existència de Déu. L'islam és la segona religió més estesa, amb un 7% de creients.

Tot i això, el gruix de practicants és molt més reduït: el 57% no assisteixen mai a actes de culte religiosos. Els menys disciplinats són, precisament, els catòlics: un 64% reconeixen no trepitjar mai una església.

Martínez argumenta que els lligams amb la fe són difícils de separar de la cultura popular, que no sempre és una qüestió de religió: "Les esglésies els diumenges estan buides, però les processons de Setmana Santa van plenes de gent. Fins i tot comencen a arribar als ajuntaments demandes per fer comunions civils".

Aquesta realitat, però, no és estanca. Cañivano apunta al fet que la influència de l'Església és cada cop menor i que la societat catalana és cada cop més diversa: "Si hi hagués ara una reforma constitucional, la referència a l'Església catòlica cauria".