La lluita contra l'estigma de l'institut escola La Mina: "Piquem molta pedra"

L'agressió amb arma blanca d'un professor, fa uns dies, quan es disposava a accedir al seu vehicle, ha trasbalsat l'institut escola de la Mina, a Sant Adrià de Besòs. I ha caigut com una llosa sobre un centre que fa anys que lluita contra l'estigma i que reivindica els avenços del seu projecte educatiu.

"Abans els alumnes venien sense res, només amb l'entrepà i el mòbil. Ara venen amb motxilla, llibretes i tot el material que necessiten. I, molt important, ara venen cada dia".

Marta del Campo és la directora d'aquest centre de màxima complexitat des de fa gairebé una dècada. Ens n'obre les portes i es mostra orgullosa del camí recorregut, tot i les dificultats:

"Hem aconseguit acabar amb l'absentisme crònic i el fracàs escolar generalitzat. El curs passat, per primera vegada, vam tenir alumnes per sobre la mitjana en competències bàsiques".

Referents positius

El Caramelo Gonçalves està fent un segon cicle formatiu a l'institut escola. Estudia transport i logística. L'acompanyem a buscar les notes, que li han anat molt bé.

A més d'alumne, és un dels "referents positius" del centre. Fa xerrades als nois i noies d'ESO perquè siguin conscients de la necessitat de continuar estudiant un cop acabin l'educació obligatòria:

"Ells ara saben que els estudis son un camí. I haver-los inculcat això ja és molt, és moltíssim. Abans acabaven l'ESO i marxaven. Ara saben que hi ha aquest camí. Després l'agafaran o no, és la seva decisió, però almenys saben que hi és".

Ell sempre va tenir molt clar que volia estudiar, i li agradaria esborrar la idea de "jo no podré, això no és per mi" que durant molts anys ha marcat la mentalitat, diu, de molts nens gitanos com ell.

Confiança de les famílies

L'equip directiu del centre considera que un dels canvis més importants que s'ha aconseguit és guanyar-se, amb molt esforç, la confiança de les famílies. I convèncer-les que anar a l'escola serveix d'alguna cosa.

Ara hi ha una expectativa que abans no hi era.

La Josefa Jiménez és mare de tres fills. Dos han deixat d'estudiar, però el tercer vol fer Ciències Polítiques: "En la nostra cultura, és difícil que un nen estudiï i sigui algú el dia de demà. Són nens que necessiten molt afecte i molt suport. Que un professor sàpiga valorar un nano i treure'n el màxim, ho valoro molt. I més, amb tots els problemes que a vegades hi ha al barri".  

També hi ajuda un altre factor, i és que comença a haver-hi molts pares i mares d'alumnes que prèviament havien estudiat al centre.  

Clima sensible

Els problemes del barri sovint es traslladen al centre. Al març, una família va marxar de la Mina després de patir una agressió al pati de l'escola, a l'hora de recollir els nens, per part de persones alienes al centre.

I al gener, un tiroteig que va haver-hi al barri també va afectar l'ambient que es respirava a l'institut, com reconeix la directora: "L'entorn influeix, quan hi ha algun incident greu al barri, o problemes entre famílies, es genera un clima més sensible i difícil, es nota i ens sentim impotents. Però això és puntual."

Quan passa, hi ha famílies que deixen de portar els alumnes al centre temporalment, a l'espera que es calmin els ànims.

Comissió de convivència

La resolució de possibles conflictes es treballa de manera molt decidida a l'institut escola, fins al punt que hi ha una comissió de convivència que funciona cada dia.

Al migdia, entre la una i les dues, professors i orientadors parlen amb alumnes que tenen alguna incidència oberta. És, sobretot, un espai de reflexió, que dirigeix la cap d'estudis, Anna Pérez:

"A la comissió de convivència piquem molta pedra. És xerrar, treure sentiments... A vegades han sortit coses internes d'un nen o dels seus familiars, i els nanos han acabat plorant i traient tota la motxilla que porten a sobre. En alguns casos donem un suport emocional que els nanos, a casa, no tenen."

Assegura que, quan ve professorat nou, se l'adverteix del tipus d'alumnat vulnerable que hi ha al centre. Però nega que la situació sigui insostenible, ni que hi hagi constants amenaces i agressions físiques o verbals, com van denunciar públicament alguns professors.

"És veritat que hi ha alumnes que responen molt malament, que hi ha faltes de respecte, però en cap cas no és diari, i m'agradaria destacar que mai no ho hem normalitzat. Una agressió a un professor, com una empenta, o un acorralament al pati, pot passar un cop al trimestre, però té conseqüències", afirma. "Tenim setmanes més dures que d'altres, certament, però si fos cada dia molts de nosaltres no estaríem aquí lluitant per millorar el barri. Jo ja no treballaria aquí, i porto molts anys treballant aquí...", conclou.