La lluita de la filla de Gisèle Pelicot contra la submissió química: "S'abandona les víctimes"

Caroline Darian, la filla de Dominique i Gisèle Pelicot, està convençuda que ella també va ser víctima dels abusos del seu pare. En el llibre que va escriure el 2022 i que acaba de publicar-se en català amb el títol "I vaig deixar de dir-te pare", descriu molt bé les dues fotografies que els investigadors de la policia van trobar a l'ordinador de Dominique Pelicot. En totes dues, hi apareix ajaguda cap al costat esquerre -una postura en la qual assegura que mai dorm-, amb unes calces beix que no són seves i en dos espais que inicialment no reconeix.

Més endavant -relata- descobreix els llocs: una de les fotografies és a la seva pròpia habitació de la segona residència que té. El llum està encès, la fotografia té il·luminació artificial i, per Caroline, aquesta és la prova més clara que va ser víctima també de submissió química: el seu son és lleuger, es desperta amb qualsevol soroll o raig de sol perquè el seu marit s'ha de llevar molt d'hora per la feina i el sent sempre.

I, a més, Caroline no recorda res d'aquell moment, però les dates coincideixen amb un dia en què ella era sola a casa amb el seu "genitor", com l'anomena ara. Ella n'està convençuda:

"No tinc gaire dubtes sobre les vel·leïtats de Dominique. Crec que el seu grau de desviació és tal que no es va aturar en Gisèle."

Però, davant les sospites de la família que Dominique Pelicot també hagués pogut abusar d'algun dels nets, inclòs el fill de Caroline, se sent impotent: "Digui el que digui la Fiscalia -si reobre o no el cas-, sempre serà paraula contra paraula", afirma. 

Tot i haver confessat totes les violacions comeses a la seva exdona i la dona d'un dels coacusats, Dominique Pelicot no n'ha reconegut cap més. Per Caroline, la raó és que "no té la capacitat d'admetre tota la veritat".

"El procés judicial no ha estat suficient per saber quin va ser l'acte inaugural, quan va començar tot i quants homes concretament estan implicats en aquest afer. I ell està tan fora de la realitat que admetre la veritat tota sencera li és impossible." 

Ser la filla de la víctima i del botxí és un pes que Caroline Darian ha fet notar en tots i cada un dels aspectes comunicatius de la roda de premsa en línia: la cara tensa, gairebé inexpressiva, amb alguns somriures al final de frase; una locució pausada, serena i reflexionada que denota un esforç de control; una sinceritat que no va més enllà de les mínimes emocions que es permet mostrar en públic.

De la vergonya de ser la filla d'un depredador sexual i la seva víctima en va sortir la necessitat de dir que aquesta vergonya havia de canviar de camp. La frase ha fet fortuna, però va sortir de la seva lluita íntima per entendre "uns fets tan abismals". Caroline fa ara una descripció del que sent que no deixa dubtes que el dol és encara en procés de fer-se: "Tot plegat no va acabar el 19 de desembre" -dia de la sentència-, diu.

"He trobat una manera d'asserenar-me en aquest compromís militant per permetre a altres víctimes evocar els seus propis traumes i sobretot fer-los molt més visibles. Aquesta lluita i aquest compromís em permeten continuar el meu procés de dol."

Caroline Darian parla de la iniciativa que va tenir ella fa ja tres anys de crear M'endors pas, que vol dir "No m'adormis", una associació que lluita per visibilitzar el fenomen de la submissió química que té un eco considerable a la societat francesa. En part "gràcies" al cas i al suport posterior de la diputada Sandrine Josso, víctima, a la tardor del 2023, d'un intent de submissió química per part d'un senador company de grup polític. 

L'associació esgrimeix com a principal preocupació unes dades alarmants: a França, el 73% de les denúncies d'abús sexual de menors són arxivades; en el cas de les dones, el 94%. Segons el portaveu de l'associació, Arnaud Gallais, el problema, doncs, ja no és "alliberar la paraula", o sigui que la gent denunciï, sinó "que França no és capaç de protegir ni els infants ni les dones."

Caroline Darian ho corrobora: "No puc dir que el suport a les víctimes hagi millorat en aquests últims anys." Creu que caldria "sistematitzar" un mecanisme per fer-se càrrec d'elles des que surten de la comissaria, cosa que ara no passa:

"Un cop han denunciat, se les abandona. Són elles les que han de buscar terapeuta i advocat. Elles les que han de trobar els mitjans i l'energia necessaris per fer valdre el seu estatus de víctimes."

A més, afegeix, "els professionals de la salut no estan gens formats en detectar casos de submissió química en les seves pacients." El periple mèdic que va recórrer la seva mare està perfectament descrit al llibre.

A més d'ajudar les víctimes de violacions per submissió química, Caroline Darian voldria poder resoldre els seus propis dubtes als tribunals, però sap que no pot. "Si hagués tingut anàlisis toxicològiques m'ho hauria plantejat, però només hi ha aquestes dues fotografies", diu en referències a les possibles proves pericials.

El cara a cara amb el seu pare ja es va celebrar durant el judici de la seva mare i no va aconseguir treure cap confessió d'ell. Dominique Pelicot va negar que mai li posés les mans a sobre. 

Tot i això, Caroline no té clar que introduir el consentiment dins el Codi Penal francès serveixi per ajudar les víctimes. "És un tema que no domino i no en tinc una opinió formada. El consentiment està induït en la descripció del delicte. I algunes associacions feministes diuen que no necessàriament ajuda les víctimes."

El que sí que critica són les penes, per ella massa baixes, als altres 50 acusats de violar Gisèle Pelicot. "A França, per una violació, el mínim són 11 anys de reclusió. Mireu el que es va aplicar el 19 de desembre, a part dels 20 anys de Dominique, més de la  meitat dels autors els van caure menys de deu anys":

"Em sembla que l'aplicació simple de la llei francesa, de manera rigorosa, ja seria una bona cosa." 

La filla de Gisèle Pelicot parla poc de la seva mare. "Està bé, s'està refent, continua la seva vida. Ha trobat una mena de serenitat postprocés i està visualitzant la continuació", diu en referència al procés d'apel·lació que es tornarà a obrir al setembre que ve, després que 17 dels condemnats no es van conformar amb les penes. 

No li ha semblat una especial bona idea, en canvi, que hi hagi 150.000 firmes que demanin que se li doni el Nobel de la Pau. "Sincerament, no sé si és just atribuir-li a algú que ha obert les portes d'un tribunal, quan normalment es dona a causes de compromís o a la recerca".

Caroline tampoc s'hi ha negat, però ha afegit: "No sé si ho necessitem. En tot cas, estem en un estadi on la gent té necessitat de figures emblemàtiques per avançar a la vida. I això ajuda les persones."

La seva mare, Gisèle Pelicot, s'ha convertit ja en una figura mundial.