La guanyadora del primer "Top Chef" cuina a La Salita de València
La seva infància atribolada i fins i tot maltractada al petit poble de Xirivella li va servir per fer-se forta davant de totes les adversitats de la vida. Es va posar a treballar des de la primera adolescència en els negocis de la seva mare. Autodidacta a la cuina, tot feia pensar que seria enginyera industrial, fins que va decidir marxar a Holanda el 1996 per viure amb un holandès, que més tard es convertiria en el seu marit. El 2003 van obrir el seu primer restaurant conjunt a València.
Després de treballar i formar-se com a cuinera en diferents hotels d'Amsterdam i de Londres va decidir tornar a València i obrir un restaurant en un barri una mica apartat del centre de la ciutat. Ara es planteja traslladar-se a un altre emplaçament més cèntric.
El 2012 es va llançar a l'aventura del concurs televisiu "Top Chef", tot i que ja tenia feta la clientela. Només ho va fer per acumular una nova experiència, fins i tot un nou repte al qual enfrontar-se. És cert que això li va donar molta visibilitat, però també va provocar la desconfiança d'una part de la crítica o del món gastronòmic de cara als fenòmens mediàtics i televisius.
De fet, jo mateix vaig trigar abans de visitar el seu restaurant. Fins fa poc, el que llegia sobre la cuina de Begoña Rodrigo no arribava a convence'm; tenia la impressió que el personatge s'havia empassat una mica la cuinera. Però darrere del personatge de dona forta i valenta, habituada a defensar-se dels atacs, hi ha una dona amb els seus dubtes i inseguretats.
En l'aspecte estrictament culinari, que és el que més m'interessa, és cert que va pecar durant un temps, segons reconeix ella mateixa, d'un cert barroquisme en els seus plats. També és evident que dona molta importància a l'estètica dels emplatats: és coneguda per les seves tiares o corones, esquitxades d'herbes i flors, com ara la d'envinagrats i salaons.
Però el que vaig descobrir per fi, després de la meva visita, és el seu inqüestionable talent com a cuinera. Una cuinera que és capaç d'arriscar amb combinacions gustatives de vegades agosarades però també de complaure -i molt!- el paladar dels comensals.
Ha deixat de banda, sense renunciar-hi, l'excés d'influències viatgeres que podia ofegar els sabors de la terreta, i ha sabut equilibrar i barrejar els estils. Els seus aperitius, del nivell d'un restaurant dues estrelles, barregen gustos de vichyssoise en un embolcall d'alvocat, amb un nigiri de calamar o una profiterola d'anguila, amb matisos de teriyaki. I tornarem a trobar l'anguila, producte icònic del País Valencià, en una deliciosa versió actualitzada d'un all-i-pebre i també en un molt llaminer sandvitx cruixent de la mateixa anguila, amb base de bolets i embotit de Xirivella.
Una cuina de vegades canalla, com s'aprecia amb l'ensalada russa d'ostres o bé amb l'espatlleta de conill, que s'agafa amb els dits, es barreja amb propostes d'alta cuina com ara la minestra, el remenat de verdures crocants amb espardenyes, que estimula el paladar amb matisos salins, àcids i picants.
Però el seva tendència iconoclasta pot tornar a surar amb un éclair de coliflor i xocolata blanca, plat amb el qual torna a demostrar-nos que el classicisme francès, que coneix bé, és interessant també quan se subverteix una mica.
"Y la estrella pa cuándo?" Diu que no li treu la son, i no crec que vulgui renunciar al seu éclair de coliflor per complaure cap inspector de la guia vermella
