Apunts de final de legislatura: habitatge, amnistia i finançament

Els partits lluiten perquè les eleccions vagin del tema que més els interessa. I quan el president espanyol, Pedro Sánchez, ha trobat un d'aquests temes –l'habitatge–, ha premut el botó vermell i ha convocat eleccions.

Hauria pogut aguantar si el seu govern no pot legislar a les principals matèries que ocupen els ciutadans, com és l'habitatge?

El desnonament d'una veïna de Madrid de 87 anys, Maricarmen Abascal, ha tornat a disparar la pressió social al carrer per reclamar solucions per frenar els desnonaments i la pujada continuada dels preus del lloguer.

Sánchez i els seus socis de Sumar van aprofitar el marc per tornar a aprovar els decrets amb mesures per l'habitatge. El guió es va començar a tòrcer dijous, quan Junts va decidir no donar-los suport i fer descarrilar els decrets al Congrés.

La nit de les últimes eleccions generals Pedro Sánchez ja va acabar pendent de Junts. Ara, tres anys després, tornem al cap del carrer, i la legislatura es precipita, en gran part, també per a Junts.

L'habitatge

Els dos partits del govern espanyol, el PSOE i Sumar, necessitaven urgentment un nou marc, un tema que els permetés deixar de parlar de la crisi a Ceuta. L'han aconseguit, però ara s'ho juguen al tot o res.

L'habitatge permet a l'executiu de Sánchez deixar en segon terme les qüestions que més el perjudiquen, com la crisi de Ceuta –on s'ha emportat dures crítiques per part dels seus socis– i també els casos de corrupció, que han ocupat el debat polític bona part de la legislatura.

L'habitatge, doncs, dona a Sánchez una finestra eun qè se sent còmode: li permet portar la iniciativa i pot marcar perfil davant un possible govern del PP i de Vox. Així i tot, la principal incògnita és si Sánchez aconseguirà mantenir l'habitatge com a tema nuclear durant els gairebé dos mesos, sobretot quan hi ha variables que no pot controlar, com les decisions i investigacions dels tribunals, que poden esclatar poques setmanes abans d'anar a votar.

L'activació del rellotge electoral sempre té riscos, però Sánchez tria un moment prou allunyat de dates clau dels pròxims mesos –com el judici a la seva parella, Begoña Gómez– i s'anticipa uns mesos a les eleccions municipals, previstes per al maig, com li demanaven els seus principals barons territorials.

El nou finançament

Una de les conseqüències de l'avançament electoral és que el nou finançament, la condonació dels 17.000 milions d'euros de deute de la Generalitat amb el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) o el traspàs de Rodalies, acabaran en paper mullat.

Per tant, els principals compromisos signats entre socialistes i republicans es quedaran a mitges, tot i la polseguera que han aixecat al PP i també entre nombrosos barons socialistes.

En el cas del finançament –que donava 4.686 milions de més a les arques de la Generalitat– no ha arribat ni tan sols a la taula del Consell de Ministres. En canvi, la condonació del deute del FLA ja estava molt a prop del debat per aprovar-se al Congrés.

Esquerra li ha retret al president Salvador Illa que "hagi sortit a fer campanya pel PSOE i no a lamentar el que ha perdut Catalunya" amb l'avançament electoral. Així i tot, els republicans no es plantegen cap canvi a les relacions amb el PSC al Parlament.

L'amnistia

L'amnistia es colarà, com a mínim, a la precampanya electoral. Aquest dimarts, el Tribunal Constitucional dictarà les primeres sentències que avalen l'ampliació de l'amnistia als casos de malversació. O sigui, avalarà que s'amnistiïn Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta d'exconsellers de l'1 d'Octubre.

Això impactarà amb força a la política catalana perquè permetrà el retorn de l'expresident a Catalunya i permetrà que Junqueras pugui tornar a ser candidat d'Esquerra Republicana en unes eleccions, siguin les que siguin.

Junts ho fia pràcticament tot a la tornada de Puigdemont. Les enquestes li auguren una forta patacada en unes futures eleccions catalanes, amb una Aliança Catalana disparada. Els plans de l'expresident passaven per un retorn a Catalunya –que podria ser aquest mateix octubre– i per una gira pel país amb l'objectiu de "tocar, olorar, sentir" i després poder decidir per on passa el seu rol polític.

És a dir, si ocupa l'escó que encara té al Parlament i actua com a cap de l'oposició, si es manté al capdavant del partit o bé si fa un pas al costat i enceta el meló del lideratge de Junts.

La convocatòria d'eleccions ara accelera tot això. El retorn de l'expresident després de nou anys a l'exili pot coincidir de ple amb la precampanya o campanya electoral a les espanyoles i, per tant, el tour pel país es pot acabar reconvertint en una presència permanent en la campanya electoral, en què Miriam Nogueras repetirà amb tota probabilitat com a cap de cartell. Junts s'agafa al factor Puigdemont –i també al fet que Aliança no es vol presentar a les generals– per agafar aire i intentar capgirar els resultats que li donen les enquestes.

Passi el que passi, les generals seran el primer termòmetre de Junts per calibrar l'impacte electoral de la tornada de Puigdemont, en un any en què Junts es juga bona part del seu poder a les municipals del maig, on tem que Aliança pugui mossegar-los l'electorat.

El factor Rufián

Gabriel Rufián és el líder més ben valorat en bona part de les enquestes. Està tan ben valorat que podria xuclar un bon nombre d'electors d'altres formacions, com els Comuns. Rufián fa mesos que explora una candidatura més àmplia, amb les formacions a l'esquerra dels socialistes i els partits sobiranistes, però –tret de Podem– només ha rebut cops de porta, fins i tot del seu mateix partit. Esquerra Republicana aposta per Rufián com a cap de llista, però ell vol uns dies de reflexió per valorar-ho.

El partit descarta que el cap de cartell sigui Oriol Junqueras, en cas que el Suprem li aixequi la inhabilitació abans del 26 d'octubre, la data màxima per formalitzar les llistes, tot i que algunes veus internes no amaguen que els agradaria que fos ell qui representés Esquerra Republicana.

Descartada la candidatura al Congrés, Junqueras tindrà via lliure per repetir com a cap de cartell dels republicans a la Generalitat quan el Suprem li aixequi la inhabilitació. I això també canvia el panorama dels republicans. De fet, Junqueras només ha estat cap de cartell al Parlament una vegada, l'any 2012, quan els republicans van fer el sorpasso al PSC i van passar de 10 a 21 diputats.

L'esquerra del PSOE

Un altre dilema de Sánchez és la recomposició de l'esquerra del PSOE. D'un costat, necessita uns bons resultats dels seus socis potencials si vol conservar La Moncloa. Però els partits són també vasos comunicants, i el PSOE pot acabar concentrant el vot progressista si el nou espai que surti de Sumar no sedueix prou l'electorat, encara que això no li serveixi per frenar una majoria del PP i de Vox.

A escala estatal, quan parlem de l'esquerra del PSOE, parlem de Sumar i Podem. El primer interrogant és si hi ha marge perquè es puguin presentar junts el 29 de novembre. L'any 2023 ho van fer, i això els va permetre concentrar el vot i treure més escons dels que, a priori, haurien aconseguit per separat.

Tots dos partits tenen males relacions i recels creuats, i això ara dificulta l'entesa. Els dos espais estan anant per lliure. Podem aposta per l'exministra Irene Montero, tot i que fia l'elecció del candidat o candidata a unes primàries obertes, i repta Sumar a participar-hi.

Però els socis d'executiu de Sánchez tenen altres plans. La seva marca ja no suma –les enquestes els pronostiquen uns resultats irrisoris i s'han quedat fora de la majoria de parlaments autonòmics on s'han presentat els últims tres anys– i les eleccions els han enganxat amb molta feina per fer. Tot just s'han posat d'acord per a una nova marca, que serà Front Ampli, emulant la que va utilitzar José Mujica a l'Uruguai o Gabriel Boric a Xile.

En canvi, es deixa dues setmanes per decidir qui serà el seu cap de cartell. La ministra de Sanitat, Mónica García, s'hi ha postulat, i l'exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha aixecat la mà per liderar l'espai després de més de tres anys fora de la primera línia política. Colau, però, genera reticències en un dels principals partits de l'espai de Sumar, justament a Més Madrid, el partit de García.

El "per fi" del PP

Sánchez remarà perquè l'habitatge centri la campanya, però Alberto Núñez Feijóo s'esforçarà a fer tot el contrari. El PP necessita que el debat electoral giri al voltant dels temes més controvertits per a Sánchez, com els casos de corrupció al voltant del PSOE. Els populars feia mesos que esperaven aquest avançament electoral i no n'hi ha per a menys. Totes les enquestes –tret del CIS– els situen com a guanyadors i, en les forquilles més altes, els donen opcions d'arribar fins als 200 diputats comptant els vots de Vox.

Quin és el principal risc que ha de superar Feijóo? El seu propi resultat. El PP ha dedicat tants esforços a desgastar Sánchez que tot el que no sigui superar els 137 escons del juliol del 2023 pot encendre alarmes internes. L'antisanchisme l'està capitalitzant l'extrema dreta de Vox, que totes les enquestes situen com el partit que més puja.

Per Feijóo no serà el mateix arribar a La Moncloa amb un PP fort i amb capacitat de marcar el ritme, que fer-ho amb un PP debilitat o estancat i amb un Vox crescut i amb més força per marcar-li les polítiques. El 2023 Feijóo també tenia coll avall que acabaria a La Moncloa, però Sánchez va remuntar a les enquestes i va aconseguir sumar majoria amb els partits d'esquerres, Junts i el PNB. I cap sondeig ho pronosticava.

Ara els populars veuen difícil que això es pugui repetir, tant pel desgast de Sánchez com pels mals resultats que cultiven els seus socis de Sumar. Els populars confien més a poder repetir el que va passar el 2011.

Aleshores, un Zapatero molt tocat per la crisi econòmica va avançar eleccions. I ho va fer mesos després que els indignats ocupessin carrers i places de tot l'Estat reclamant solucions a la situació econòmica. Allò va acabar amb una majoria folgada per a Mariano Rajoy.