Arquitectura hexagonal: la intel·ligència del rusc

L'arquitectura no és només cosa dels humans. Desenes de milers d'anys abans que poséssim un peu —o millor dit, tots dos— al planeta, els avantpassats de les aranyes, les abelles o les formigues ja construïen les seves llars amb formes i tècniques inimitables. Però si agafem com a base les formes en què s'organitza la natura, descobrirem que una de les millors formes per agrupar espais és l'hexàgon.

Pensem en un rusc. La seva forma de cel·les hexagonals no és casual, sinó que és un disseny summament eficient. Fa servir la menor quantitat de materials mentre genera el màxim d'estructura. I, a més, s'ha demostrat que és el millor disseny per emmagatzemar la màxima quantitat de mel possible. 

El panot de Gaudí

L'hexàgon és una forma geomètrica que, a més a més, permet cobrir un espai sense necessitat de recórrer a altres peces que ajudin a emplenar buits. Això ja ho sabia Gaudí quan va crear el seu panot hexagonal. Una rajola que va dissenyar per al paviment de la Casa Batlló, tot i que finalment no es va col·locar per problemes amb la producció i va acabar al terra de les habitacions de servei de la Casa Milà, la Pedrera. I que ara també cobreix tot el passeig de Gràcia, en homenatge a l'arquitecte reusenc. 

També ho sabien Enric Miralles i Benedetta Tagliabue quan van dissenyar la coberta del mercat de Santa Caterina, una de les seves obres més emblemàtiques. L'enorme coberta ondulada de 5.500 m² recrea un bodegó vegetal fet a partir de la unió de 325.000 hexàgons de 67 colors diferents. Una mena de gegantí trencadís inspirat en Gaudí.

Però els hexàgons no només s'han fet servir per a recobriments ceràmics. Molts arquitectes han basat projectes sencers en aquesta geometria.

El Pavelló dels Hexàgons

Aquest és un dels edificis més mítics –i desconeguts– de l'arquitectura espanyola del segle XX. Obra dels arquitectes José Antonio Corrales i Ramón Vázquez Molezun, deixebles de les idees de l'arquitectura moderna impulsada per Le Corbusier, Mies van der Rohe o Alvar Aalto. El Pavelló dels Hexàgons va guanyar el primer premi en l'Exposició Universal de Brussel·les l'any 1958, per davant d'altres obres reconegudes com l'Atomium, avui dia un dels edificis més singulars i visitats de Brussel·les.

Els arquitectes van optar per la forma hexagonal inspirant-se en la natura, deduint que era la forma perfecta per adaptar-se a molts espais diferents. Aquesta va ser la solució per salvar el gran desnivell que tenia el terreny i complir amb un altre dels requisits de l'exposició: que no es podia ni tocar cap dels arbres que hi havia. Van disposar els hexàgons omplint la superfície i adaptant-los per acabar de generar un espai completament innovador per l'època.

El Pavelló dels Hexàgons – el nom oficial era Pabellón de España – va ser revolucionari també perquè era un edifici desmuntable, i per això es va poder traslladar a Espanya un cop finalitzada l'exposició. Però als 50 i en ple franquisme, mai va rebre el reconeixement que mereixia. Durant la dècada dels setanta, es va abandonar a la Casa de Campo, en molt mal estat, però l'any 2019 es va iniciar la seva restauració.

El futur tenia forma d'hexàgon

L'hexàgon era la forma amb què alguns arquitectes mítics de principis del segle XX imaginaven el futur. L'alemany Mies van der Rohe va dissenyar algun projecte de casa basada en un rusc que no es va arribar a construir, i un visionari com el també dissenyador i inventor nord-americà Buckminster Fuller va idear el 1927 la Dymaxion House: un habitatge de planta hexagonal i habitacions triangulars que imaginava com seria la casa del futur i que tampoc es va construir.

El que sí que va arribar a existir, molts anys després, va ser l'Hexacube de George Candilis i Anja Blomstedt. El 1973 van crear diversos prototips d'aquesta construcció modular lleugera, que no arribarien a bon port. Aquells mòduls hexagonals eren com dues closques de fibra de vidre reforçades que s'encaixaven en un cub de set metres quadrats. La unió de les "closques" permet grans obertures a les cares, ja sigui per permetre el pas de la llum, per crear una porta o per unir amb una altra obertura d'un altre mòdul, ampliant l'espai interior fins a l'infinit.

A Catalunya, es conserven quatre mòduls de l'Hexacube, en concret rere els edificis del celler Terra Remota, a Sant Climent Sescebes. Són propietat del col·leccionista d'art Clément Cividino, el mateix que posseïa un exemple de la Casa Ovni, una altra mostra d'arquitectura futurista i que Brad Pitt va comprar per endur-se-la a Califòrnia.

Hexàgons a la catalana

Un dels grans defensors d'aquesta geometria constructiva a Catalunya va ser l'arquitecte gironí Josep Maria Pla i Torras. Un arquitecte que, en el seu viatge de fi de carrera als Estats Units, va visitar els estudis de dos tòtems com Mies van der Rohe i Frank Lloyd Wright, amb els quals es va voler emmirallar.

Ell va fer una aposta per les formes hexagonals tipus rusc, perquè li permetien la connexió d'espais tot evocant l'esperit de col·lectivitat i relació de les antigues àgores. I ho va aplicar a dos projectes tant interessants com desconeguts.  

El primer, el Col·legi dels Maristes de Girona, que va néixer el 1972, seguint les idees pedagògiques de l'època, que apostaven per la interrelació i una idea dels espais educatius més flexibles i versàtils. I la combinació d'hexàgons a la planta era la solució idònia per fer-ho.

També va aplicar aquesta solució en un projecte més personal: l'edicifici Les Feixes, un bloc d'habitatges iniciat amb una colla d'amics per passar plegats els estius a l'Estartit. Entre ells, hi havia també Josep Capdeferro, constructor gironí que es va encarregar de l'obra. El terreny tenia un pendent molt pronunciat, i Pla va decidir aterrassar els pisos, en lloc de posar-los l'un sobre l'altre.

La distribució de cada pis es basa completament en mòduls hexagonals idèntics, sense jerarquia. Això permet una connexió lliure entre tots els espais de la casa i que totes les habitacions tinguin sortida a l'exterior, llum natural i una vista privilegiada a les Medes. Si les abelles van demostrar que els hexàgons eren òptims per al treball, Josep Maria Pla va demostrar que també eren la forma òptima per poder gaudir.

Pots veure el capítol complet d'"Animals arquitectes" dedicat a Bosch Capdeferro a la plataforma 3Cat.