Ceuta, 18 dies després: quan la frontera deixa de ser notícia
Hi ha cares que mostren molt més que qualsevol discurs. Dones, joves i nenes que han arribat a Ceuta després d'un trajecte que no sempre poden explicar. Divuit dies després de l'entrada massiva del 30 de juliol, la frontera ja no ofereix les imatges impactants d'aquella jornada. No hi ha corredisses a El Tarajal, ni milers de persones intentant travessar l'espigó. Però això no significa que la crisi s'hagi acabat. Simplement ha canviat d'escenari.
La frontera està tranquil·la. La ciutat, no tant. A les naus d'El Tarajal, al Centre d'Estada Temporal d'Immigrants (CETI), als assentaments improvisats i en alguns barris de Ceuta, continua present una part de les persones que van arribar. Els més visibles són homes d'origen subsaharià; els marroquins passen molt més desapercebuts, perquè una part es concentren a la platja d'El Trampolín, on han fet petites construccions de canya i roba precàries però necessàries per resguardar-se del sol. Però també hi ha dones, menors i famílies que han quedat atrapats en una espera per a la qual la ciutat no estava preparada.
I aquí apareix la primera gran dificultat per entendre què ha passat: encara no sabem amb exactitud quantes persones han quedat a Ceuta.
Un ball de xifres
Les xifres de l'entrada massiva han anat variant segons les fonts i els moments del recompte. Es va parlar de desenes de milers de persones que havien arribat a la ciutat i de retorns gairebé immediats al Marroc, però els diferents càlculs no permeten construir una fotografia definitiva. El govern espanyol va dir que unes 69.500 persones havien tornat al Marroc en les primeres 30 hores, i advertien que el recompte podia incloure persones que havien entrat i sortit més d'una vegada.
La conseqüència és que, disset dies després, hi continua havent una zona grisa: persones que no consten en els circuits d'acollida, que s'han amagat en muntanyes, descampats o zones de difícil accés, i de les quals no hi ha un registre fiable. Aquesta incertesa no és només estadística: té conseqüències pràctiques.
Perquè saber quantes persones hi ha és el primer pas per saber què necessita Ceuta: quants llits, quants metges, quants traductors, quants treballadors socials, quants expedients d'asil i quants procediments de retorn. La ciutat ha hagut d'improvisar. I és precisament aquí on la crisi fronterera s'ha convertit en una crisi d'acollida.
Sense respostes per als que s'han quedat
Al El Príncipe, els veïns s'han organitzat per donar refugi a unes 300 dones i nenes. Ells mateixos han convertit una pista esportiva en un sostre de plàstic per protegir-les i resguardar-les del sol davant el desinterès institucional.
Al carrer, altres grups intenten trobar un lloc per passar la nit. A la platja d'El Trampolín, centenars d'homes dormen al ras. I al CETI, ja prou sobreocupat, la pressió sobre les instal·lacions evidencia que el sistema no estava pensat per absorbir un episodi d'aquestes dimensions.
La fotografia és especialment contradictòria: mentre l'Estat reforça la frontera, una part de les persones que ja han aconseguit entrar continua sense una resposta definitiva.
És la paradoxa d'aquesta crisi. El problema més visible, l'entrada massiva, s'ha resolt ràpidament. El problema menys visible, què cal fer amb els que han quedat, és molt més lent. Perquè els retorns no depenen només de la voluntat política.
Hi ha identificacions, expedients, peticions d'asil, menors que necessiten protecció específica i persones que no poden ser retornades automàticament. I aquesta és una altra de les qüestions que probablement marcaran les pròximes setmanes: el temps.
Ceuta demana recuperar la normalitat, però la normalitat administrativa no pot avançar al mateix ritme que l'exigència política d'una resposta immediata.
Hi ha persones que seran retornades. D'altres demanaran protecció internacional. I hi ha menors que quedaran sota la tutela de les institucions mentre s'intenta determinar el seu origen, la seva situació familiar i què és millor per a ells.
Els més vulnerables
Els gairebé 2.000 menors registrats durant la crisi són, probablement, el cas més complex. La seva situació no es resol simplement tornant-los a l'altra banda de la frontera. Cal determinar qui són, qui els pot rebre i en quines condicions. I aquí apareixen les dificultats de qualsevol acord de retorn amb el Marroc quan entra en conflicte amb el principi de l'interès superior del menor.
Però hi ha una altra dimensió de la crisi que també comença a emergir: la vulnerabilitat.
Les dones que han arribat soles, les mares amb fills i les menors poden quedar exposades a situacions d'abús, explotació o violència. Ja s'investiguen denúncies per presumptes agressions sexuals, algunes relacionades amb menors. Però seria precipitat convertir aquests casos en una fotografia general de tota la població migrant.
El que sí que permeten veure és una realitat més incòmoda: arribar a Ceuta no significa necessàriament arribar a un lloc segur.
Moltes d'aquestes persones han travessat el mar pensant que Europa és sinònim de protecció, oportunitats i futur. I es troben amb una ciutat petita, limitada territorialment, separada de la resta d'Espanya per una frontera que no poden travessar lliurement i amb un sistema d'acollida sotmès a una pressió extraordinària.
El doble joc del Marroc
Ceuta és, en aquest sentit, una mena de sala d'espera d'Europa. I la frontera exterior de la Unió Europea també ho és. Per això resulta especialment significativa la resposta del Marroc durant les últimes hores. Després de l'intent d'una nova entrada massiva convocada a través de les xarxes socials, aquest cap de setmana les autoritats marroquines han desplegat un dispositiu de seguretat molt més visible. Centenars de persones han estat interceptades i detingudes, segons les diferents fonts del govern.
La frontera, una vegada més, ha quedat bloquejada abans que el problema arribés a Ceuta. Aquesta capacitat de control planteja una pregunta inevitable: si el Marroc pot mobilitzar aquests recursos quan considera que la situació ho exigeix, què va fallar el 30 de juliol?
No és una pregunta menor, perquè el control de la frontera de Ceuta no depèn únicament de la tanca ni dels agents espanyols. Depèn, sobretot, de la cooperació del Marroc. I la crisi dels últims dies ha tornat a demostrar fins a quin punt la política migratòria espanyola està condicionada per aquesta cooperació.
El Marroc ha mostrat ara que pot convertir la frontera en un mur pràcticament infranquejable. Però ho ha fet després d'una entrada massiva sense precedents recents i després que milers de persones aconseguissin arribar a Ceuta.
Al mateix temps, els equips d'EFE i RTVE han estat expulsats d'Fnideq mentre intentaven informar sobre el dispositiu marroquí. És una altra imatge d'aquesta crisi: mentre Europa necessita que el Marroc controli la seva frontera sud, també necessita saber què passa a l'altra banda d'aquesta frontera.
Ceuta i els límits d'Europa
I aquí és on Ceuta deixa de ser només una història migratòria. És una història sobre els límits d'Europa, sobre la dependència d'un país veí, sobre els temps de l'administració i sobre la distància entre una crisi espectacular i les seves conseqüències silencioses. Perquè una entrada massiva pot durar hores. Els seus efectes, en canvi, poden durar mesos.
La voluntat de les administracions espanyoles i europees és clara: que, sempre que sigui possible, aquestes persones acabin tornant al Marroc. És la lògica sobre la qual descansa bona part de la política migratòria europea: contenir l'arribada, reforçar la frontera i retornar al país d'origen qui no tingui dret a quedar-se. Però entre aquesta voluntat i el retorn efectiu hi ha un llarg recorregut.
Divuit dies després, la frontera ja no ocupa totes les portades. No hi ha la tensió de la matinada del 30 de juliol. Però les persones que van arribar continuen aquí, esperant una resposta.
Europa vol que la frontera torni a funcionar com abans del 30 de juliol, però perquè això passi no n'hi ha prou amb impedir noves entrades: cal trobar una sortida per als que ja han entrat. I aquesta sortida, avui, continua sense estar clara.
