Com l'Iran ha canviat l'estatus de l'estret d'Ormuz i se n'ha convertit en amo i senyor
La guerra i la tensió al golf Pèrsic han imposat una nova realitat sobre l'estret d'Ormuz. Tres setmanes després, l'Iran ha demostrat que és l'únic que té la clau per obrir o tancar aquesta artèria vital per a l'economia global i, de facto, s'ha convertit en el seu "porter". I, per ara, ningú, tampoc els EUA, és capaç d'impedir-li-ho.
Aquest dimecres, Teheran ha anunciat que només autoritza el trànsit per l'estret de vaixells de països "no hostils" que no hagin tingut relació amb l'agressió que pateix. És a dir, llum verda per a les embaracions de l'Índia, el Pakistan, la Xina o Tailàndia i, en canvi, llum vermella per als occidentals i els relacionats amb Israel i les petromonarquies del golf Pèrsic.
Des de principis de mes, i segons l'asseguradora Lloyds, només una vintena de vaixells han aconseguit travessar l'estret d'Ormuz quan abans de la guerra ho feien al dia, de mitjana, uns 120.
Poc després de ser agredit pels EUA i Israel, l'Iran va anunciar que tancava l'estret i, perquè no hi haguessin dubtes, va atacar una vintena de vaixells al golf Pèrsic i al Mar d'Aràbia. El missatge era clar: qualsevol que intentés creuar sense el seu permís s'arriscava a quedar neutralitzat.
Com a conseqüència, el trànsit per l'estret va caure en picat i el preu del gas i del petroli es van disparar als mercats provocant, segons l'Agència Internacional de l'Energia, la pitjor crisi energètica des dels anys 70.
Acte seguit, les asseguradores van deixar d'oferir cobertura als vaixells que volguessin viatjar per Ormuz. L'Organització Marítima Internacional assegura que 3.200 vaixells amb 20.000 tripulants estan ara mateix atrapats al golf Pèrsic. D'aquests, uns 400 estan literalment als dos extrems de l'estret esperant per passar.
Tancat, però no barrat
L'Iran, però, no va tancar Ormuz al 100%. Els rastrejadors de vaixells observaven cada dia com alguns afortunats sí que passaven i han acabat comprovant com, ràpidament, els iranians han aixecat un sistema de control i peatge inèdit.
Durant dècades, el pas per Ormuz havia funcionat com una ruta oberta per a la navegació comercial internacional, amb els vaixells circulant per un estret canal amb un carril d'anada i un de tornada entre les aigües territorials de l'Iran, Oman i els Emirats Àrabs Units. No hi havia peatges i la circulació era lliure i ordenada.
Ara, l'Iran ha imposat un sistema que han explicat, entre d'altres, fonts del govern tailandès que avui han celebrat el pas exitós d'un dels seus petrolers després de lamentar l'atac amb tres morts contra un altre vaixell seu al principi de la guerra.
El ministre d'Afers Estrangers tailandès va trucar a l'ambaixada iraniana de Bangkok preguntant si podia ajudar-los per garantir que el seu vaixell tornés a casa des del golf Pèrsic. "Van respondre que ho mirarien i ens van demanar els noms dels vaixells implicats", ha explicat el diplomàtic.
El permís va arribar, el petroler ja és de camí a Bankgok i l'ambaixada iraniana a la capital tailandesa ha piulat a X: "Quan diem que l'estret d'Ormuz no està tancat, ho diem de veritat. I que consti que els amics hi tenen un lloc especial."
El sistema, que també ha estudiat l'analista independent sri-lankès Shanaka Anslem Perera, consisteix que l'operador d'un vaixell contacta a través d'intermediaris (que poden ser els diplomàtics d'un país) amb les autoritats iranianes, i idealment amb la Guàrdia Revolucionària (IRGC).
Un cop establert el contacte i validat formalment el vaixell, es presenta la documentació completa de l'embarcació i s'envia al comandament provincial d'Hormozgan de l'Armada de l'IRGC que farà més verificacions i emetrà un cod Id'autorització i instruccions de ruta.
En lloc de passar pel mig de l'estret, com passava abans, ara, els vaixells seleccionats han de circular només per aigües territorials irananianes, van escortats per llanxes patrulleres i quan arriben entre les illes de Larak i Ormuz poden ser aturades un cop més abans de sortir cap al Mar d'Aràbia.
En alguns casos, i com si fos Panamà o Egipte amb els seus respectius canals, l'Iran fa pagar un peatge revolucionari als armadors dels vaixells de 2 milions de dòlars per vaixell, però la moneda de pagament és el iuan, de la Xina.
Aquest nou sistema de control iranià xoca frontalment amb la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar. L'article 38 de la convenció reconeix a tots els vaixells el dret de pas en trànsit pels estrets utilitzats per a la navegació internacional com el d'Ormuz, Gibraltar o Malaca, i l'article 44 estableix que els estats riberenys no han d'impedir aquest pas.
A més, l'article 26 diu que no es poden imposar càrrecs a vaixells estrangers simplement per travessar el mar territorial; només es poden cobrar taxes per serveis específics realment prestats a les embarcacions. Les lleis del mar, per tant, impedeixen als estats convertir el simple fet de travessar un estret internacional en un negoci o en una eina de coacció selectiva.
Els estrets internacionals no són propietat plena dels estats que els envolten. Hi tenen jurisdicció territorial sobre les seves aigües, sí, però aquesta sobirania està limitada pel dret internacional quan es tracta d'un corredor essencial per al comerç mundial. Per això, tant a Ormuz com a Gibraltar, la norma de fons és la mateixa: lliure pas en trànsit, regulació limitada i cap peatge general per la mera navegació.
Un negoci per a l'Iran
L'Iran no tan sols està ingressant milions pels vaixells "amics" que volen passar per Ormuz sinó que també ha aconseguit mantenir pràcticament intacte l'exportació de petroli que tenia abans de la guerra, entre 1,1 i 1,5 milions de barrils al dia.
Ho fa prioritzant el pas dels petrolers que porten el seu cru per l'estret per deseperació del seus veïns aliats de Washington, que no poden exportar-lo per Ormuz. I Teheran encara ha vist com els EUA aixecaven les sancions als seus vaixells en trànsit perquè hi hagi més cru als mercats internacionals.
La guerra, sense dubte, serà una ruïna per a l'Iran i, quan acabi, la seva economia estarà encara més devastada, però enmig de la batalla, pot treure pit que encara és capaç de fer diners.
També cal tenir present que l'Iran no opera en el buit. La seva capacitat de pressió sobre Ormuz a mitjà termini també es troba condicionada per l'actitud que tinguin Oman i els Emirats, els altres estats de l'estret, pel desplegament naval dels Estats Units, per la resposta eventual de la resta de països del Golf i per l'interès de grans importadors com l'Índia, la Xina o Corea del Sud, que difícilment, a la llarga, acceptaran les restriccions actuals i voldran garantir que la ruta sempre estarà oberta.
És a dir, la seva posició és forta però no absoluta. Pot fer pujar el risc, la pressió i complicar el trànsit i forçar concessions, però difícilment pot transformar l'estret en un espai plenament sobirà on cobrar peatges a voluntat durant anys.
Ormuz és, per l'Iran, la gran carta negociadora mentre duri aquesta crisi. De fet, una de les condicions que ha dit que exigeix als EUA per acabar les hostilitats és. precisament, el reconeixement de la seva sobirania sobre la seva part de l'estret.
O sigui, acceptar un nou marc legal que d'alguna forma legalitzés el que està fent aquests dies. Ni els EUA ni cap altre país probablement ho veuran de bon ull perquè seria entregar-li el control d'un pas estratègic del que depenen molts països i pel precedent perillós que establiria.
Tot plegat és una altra prova que els Estats Units no van calibrar prou les represàlies que el règim prendria en cas d'agressió. Van atacar-lo pensant que es rendiria i difícilment activaria la seva "arma nuclear": la circulació per l'estret. I primer, Trump va descobrir que no dubtava a l'hora de bloquejava Ormuz per la força i, ara, de facto, va camí de canviar el seu estatus, de moment de forma temporal, davant la impotència dels agressors i dels seus aliats a la regió.
