De la patacada del PSOE al preu de Vox al PP: què està en joc a les eleccions a Extremadura
El PSOE de Pedro Sánchez i el Partit Popular d'Alberto Núñez Feijóo s'enfronten diumenge a Extremadura al primer examen del nou cicle electoral. Més de 890.000 extremenys estan cridats a les urnes en una comunitat de profunda tradició socialista que podria escenificar un canvi de paradigma, amb un PP al qual les enquestes donen la victòria, però condicionen a entendre's amb Vox, i un Partit Socialista que podria tenir els seus pitjors resultats històrics.
L'hegemonia de la dreta sembla que serà evident en una de les autonomies fins ara més d'esquerres de l'Estat, que servirà de termòmetre d'un any polític especialment convuls.
La cita coincideix amb el tancament d'un curs d'ambient crispat i enrarit i en un clima de polarització ideològica que marcarà els possibles pactes a Extremadura, però també a la resta de territoris que celebren eleccions aquest 2026.
El PSOE, davant l'abisme
Les eleccions extremenyes no porten bones notícies per al PSOE. Tots els sondejos li pronostiquen una desfeta en un territori que durant anys ha estat un dels seus principals bastions, amb un candidat, Miguel Ángel Gallardo, en situació insòlita.
Gallardo està processat per prevaricació i tràfic d'influències per presumpte tracte de favor a David Sánchez, germà del president espanyol, i acusat d'haver-se aforat per protegir-se de l'acció de la Justícia. Un candidat que, a més, no compta amb l'aval de bona part de Ferraz.
Els socialistes donen els comicis per perduts i s'enfoquen a contenir la dimensió de la tragèdia. Si res no canvia, serà la primera vegada des de la democràcia que el PSOE no és la força més votada a Extremadura. El 2023 sí que ho va ser, però l'empat amb el PP a 28 escons va permetre a Maria Guardiola aconseguir la presidència de la Junta gràcies a Vox.
Diumenge l'escenari podria ser radicalment diferent, tot i que el PSOE i la Moncloa intentin circumscriure a Extremadura el resultat d'aquestes eleccions, les primeres després de la crisi oberta pel terratrèmol del cas Cerdán.
Els socialistes s'han dedicat a apel·lar al vot progressista i a la mobilització, conscients que una gran abstenció podria passar-los factura.
No ajuden els presumptes casos de corrupció i assetjament sexual que han sacsejat el partit en els últims mesos i que han revifat el malestar intern per la gestió que n'ha fet Ferraz.
En el tancament de campanya, tant Sánchez com Gallardo van mirar de desviar el focus parlant només dels casos de masclisme que esquitxen el PP en un intent de situar-se com "l'únic partit que està al costat de les dones", com les denúncies de la regidora de Navalmoral de la Mata a l'alcalde del municipi o la condemna per violència de gènere del xofer i familiar de Guardiola.
Accelerar la fi del sanchisme
Uns escàndols que han enterbolit la recta final de campanya del PP, a qui totes les enquestes situen com el clar vencedor d'aquests comicis. D'aquí la importància de la cita per als populars i per al discurs que els pot ajudar a construir. La previsió que guanyin, a molta distància del PSOE, en un tradicional feu socialista, permet a Feijóo exhibir múscul i apuntar cap a un canvi de cicle.
Com que no ho poden fer en unes generals que La Moncloa es resisteix a convocar, el PP aspira a demostrar, primer a Extremadura, però després a l'Aragó, Castella i Lleó o Andalusia, que la fi de l'era Sánchez és a tocar.
Per aconseguir-ho, l'estratègia ha passat per una campanya mil·limetrada i en clau local, amb poca presència de la direcció nacional i, fins i tot, sense Feijóo al colofó final. Guardiola va optar per tancar amb una ruta per una desena de municipis des d'on va tornar a alimentar la teoria de la tupinada després del robatori de 124 vots d'una oficina de Correus a Badajoz.
Malgrat les evidències --la majoria d'afectats ja han tornat a votar i la Guàrdia Civil va concloure que era delinqüència comuna--, el PP ha tornat a valdre's d'una estratègia que veus internes qualifiquen d'error i temen que pugui condicionar un resultat que donaven per fet.
La paradoxa de María Guardiola
María Guardiola va convocar les eleccions després de no aconseguir aprovar els pressupostos amb Vox. Però si aleshores la demoscòpia pronosticava una majoria absoluta del PP, les últimes setmanes han anat desinflant aquesta possibilitat, a la qual encara s'aferra l'entorn de la presidenta.
Des de Génova, en canvi, tenen coll avall que difícilment arribaran als 33 diputats, però confien fregar-los i que Vox s'hi posi bé. Creuen que si sumen més escons que tota l'esquerra, els de Santiago Abascal difícilment podran bloquejar la governabilitat.
Això dependrà de les urnes i és aquí on Guardiola podria enfrontar-se a la paradoxa d'haver convocat eleccions per deslliurar-se de Vox, amb el qual torna a estar condemnada a entendre's. En un escenari, a més, d'escassa sintonia personal: fa dos anys i mig va ser una de les primeres baronesses populars a traçar una línia vermella amb "aquells que neguen la violència masclista", però poc després va haver d'empassar-se el gripau de sumar Vox al seu govern.
Les exigències de Vox
Aquestes eleccions també són una prova de foc per a Vox i per al seu candidat, gairebé desconegut, Óscar Fernández. Santiago Abascal ha capitanejat la campanya des del primer minut sabedor que els pronòstics els van a favor. Tot apunta que superaran, amb escreix, els cinc diputats de 2023 gràcies a una campanya que s'ha llançat de cap pel vot rural.
La clau serà veure quin preu posa l'extrema dreta si ha de tornar a investir Guardiola, en unes eleccions que també avaluaran el seu paper després de la decisió de trencar amb el PP als governs autonòmics com el d'Extremadura. De moment ja han deixat clar, que seran "més cars" que al País Valencià. Les relacions tampoc no són bones a Madrid, on Feijóo i Abascal no passen pel seu millor moment.
Des de Vox no aclareixen si entrar a l'executiu serà una línia vermella, però sí que han deixat caure que podrien demanar el cap de Guardiola, enfortits per la previsió d'un creixement contundent. Des de Gènova ni tan sols s'ho plantegen.
Però els d'Abascal també concorren als comicis amb una motxilla, en plena guerra amb Revuelta, el seu braç juvenil, que hauria desviat centenars de milers d'euros recaptats per a les víctimes de la dana i que ha apujat de to per la denúncia d'assetjament sexual d'un militant quan era menor.
Unides per Extremadura: l'esquerra sense Sumar
L'altre actor del tauler polític extremeny és Unides per Extremadura, una fórmula electoral formada per Podem, Esquerra Unida i Aliança Verda. Liderada per Irene de Miguel, aquesta candidatura podria ser la sorpresa de la nit i capitalitzar bona part del malestar dels votants d'esquerres.
A diferència del que passa en clau estatal, els de Ione Belarra i Antonio Maíllo s'han aconseguit posar d'acord en una coalició en què no participa directament Sumar, però que té el seu beneplàcit.
De fet, Unides per Extremadura és l'única formació progressista amb opcions de millorar el seu resultat --ara compta amb 4 diputats-- després d'una campanya que s'ha centrat en clau interna i que té números d'aglutinar bona part dels qui volen impedir un nou govern popular.
