De l'"America first" a la doctrina del més fort arreu del món

Donald Trump està estripant les costures del seu "America first", que, entre altres coses, el va catapultar a la presidència dels Estats Units el 2016.

Amb l'operació armada a Veneçuela ha ratificat la fi de la política aïllacionista del primer mandat i ha donat un cop sobre el tauler mundial com feia temps que no es veia, perquè ha ressonat tant en governs de Llatinoamèrica com també d'una Europa que torna a anar a contrapeu. Per la rapidesa amb què ho ha fet, per l'èxit del seu objectiu --almenys l'inicial-- i, sobretot, perquè ningú li farà fer marxa enrere encara que hagi vulnerat el dret internacional d'una manera flagrant, com ens diuen tots els experts consultats aquests dies.

Amb la detenció il·legal d'un president --il·legítim, però líder d'un país--, Trump ha ampliat el seu "America first" de forma descarada a tot el continent americà, a tot l'hemisferi occidental del planeta. Dissabte va ser claríssim en la compareixença d'una hora. A pit descobert, sense amagar-se'n.

I està parlant, sense dir-ho, de la Xina, amb interessos multiplicats exponencialment aquest segle a l'Amèrica Llatina, però també, no ens enganyem, d'Europa.

L'"Amèrica per als americans" del president James Monroe (1823) quedarà en no res, va declarar el president. De la doctrina Monroe, enfocada a plantar cara a les potències europees de l'època, a la doctrina Donroe, en referència a Donald Trump. Ara ja ho diu obertament i ben pocs líders li han sortit al pas.

Un món domesticat

Primer van ser els aranzels. Tots els països afectats van posar el crit al cel per la imposició de noves taxes, però un rere l'altre han anat negociant primer i fent concessions després.

També hi va haver el torn per a amenaces sobre el canal de Panamà i Groenlàndia. Mesos després fins i tot en fa mofa dient que ja ha vist la gran mesura de Dinamarca de sumar un "trineu estirat per gossos" per defensar-ne la sobirania.

I, encara més, amb la seva nova estratègia de seguretat nacional que llança recomanacions de tot tipus a la Unió Europea per evitar el seu suposat declivi. O la seva ingerència sense manies en processos electorals demanant el vot pel seu favorit a l'Argentina o Hondures.

I molta atenció perquè el maig que ve hi ha eleccions a Colòmbia. Algú pot negar que Trump ja és el protagonista de la campanya, amb els seus atacs dialèctics cap al president Gustavo Petro en nom de la lluita contra la droga que arriba i que consumeixen els nord-americans?

I Cuba? Potser no li corre tanta pressa com Veneçuela, però el règim castrista és conscient que poden ser els següents. Trump vol ampliar el pati del darrere que ha estat tantes dècades l'Amèrica Llatina i el Carib per tantes administracions nord-americanes, i reformar-lo al seu gust i al de les empreses petrolieres. Com si fos un simple saló de ball a l'ala est de la Casa Blanca.

La guerra d'Ucraïna, l'únic que se li resisteix a Trump

El president nord-americà va acabar la compareixença de dissabte demanant a una periodista que millor que li fes una última bona pregunta, perquè, si no, no la respondria. Ho va haver de fer, perquè va ser sobre Ucraïna i Rússia.

Amb aquesta guerra l'únic que ha aconseguit de moment és que els aliats de l'OTAN augmentin la despesa militar amb un volum i una rapidesa sense precedents. Ara bé, que en aquest tema no se n'estigui sortint, a Trump li cou, sobretot després d'haver promès que la resoldria per la via ràpida.

De moment, Putin observa, continua avançant dins d'Ucraïna i veu, fent pocs escarafalls, com el fins ara aliat Maduro s'haurà de passar uns quants anys a la presó.