Dues dones de la cultura que han fet del català la seva llengua: "Quan el saps se t'obre un món"

Dues dones del món de la cultura que han nascut fora de Catalunya, Denise Duncan i Simona Skrabec, han fet del català la seva llengua d'ús habitual a la feina.

Cap de les dues no es va plantejar si aprendre el català o no quan van arribar. Tenien clar que pel fet de viure a Catalunya l'havien de parlar.

La dramaturga i directora teatral Denise Duncan va travessar l'Atlàntic des de Costa Rica per amor. Fa més de vint anys que viu a Barcelona i per ella ja és casa seva. Ha estrenat una vintena d'obres, parla i escriu en català, però encara és percebuda com una persona migrant. Li passa quan parla català i li responen parlant en castellà.

Simona Skrabec: "Estimo un país que no és el meu"

Simona Skrabec també va arribar a Barcelona fa més de vint anys. És eslovena i ara és degana de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB. Ha traduït més d'una quarantena de llibres tant d'autors eslovens, serbis i croats al català i espanyol com també d'autors catalans contemporanis a l'eslovè.

Assegura que es pot tenir més d'una identitat. La Simona se sent catalana, quan els taxistes li pregunten d'on és i ella diu que d'aquí, se li enfaden perquè té accent. I els respon: "Enfada't, però soc d'aquí perquè m'ho he guanyat."

Denise Duncan: "Penso en català"

Per la Denise Duncan, la seva relació amb la llengua catalana té a veure amb l'amor, amb la identitat i amb una part artística o d'imaginació. En ser una persona mestissa i migrada assegura que el tema de la identitat és molt fort i que la llengua catalana que va aprendre quan va arribar ve a ser com una àncora, que l'arrela.

Explica que hi ha una part de com es veu el món que té a veure amb la llengua. I que no és el mateix una llengua que posa el verb al final de la frase que una llengua que té un insult com espantabisbes. Hi troba una musicalitat, un silenci, el sentit de l'humor.

Per ella, això va molt més enllà de si el català obre portes o no. Té més a veure, diu, amb el fet que viu a Catalunya. Segons ella, si vius en un lloc que és casa teva, l'has de cuidar. Hi ha una part de respecte i d'estima cap a aquest lloc, que, a més a més, és on ha tingut el seu fill, que és català. Assegura que és una cosa absolutament natural.

El teatre que fa la Denise es fa sobretot en català i diu que sí que hi ha una part d'activisme i de decisió personal i política perquè ja li agrada ser la migrant afrodescendent nascuda a l'Amèrica Llatina i que treballa en català. Assegura que se sent catalana. I que ja pensa en català: "Quan parlo, penso en català i quan estic escrivint en català penso en català".

Té molt clar que les llengües s'haurien de protegir perquè s'han construït al llarg de molt temps i que és casa per a molta gent.

Arribar a Catalunya amb la maleta de la literatura

Simona Skrabec treballa amb les diverses llengües que sap parlar i escriure. Va néixer a Ljubljana, a Eslovènia. I va venir a viure a Barcelona, fent un "exili d'amor", diu. Va conèixer el seu marit a Alemanya fa 30 anys. Al principi parlaven alemany entre ells i guarda una capsa de cartes d'amor en aquesta llengua que ara no vol ni obrir. Quan va quedar embarassada, el 1992, va fer els primers cursos de català. Assegura que la seva família és multilingüe. Parla eslovè, serbocroat, alemany, francès, anglès i italià.

Té un currículum extens. Es va graduar en Filologia Alemanya i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Ljubljana. Es va doctorar a la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre el concepte d'Europa Central. És professora agregada de llengua i cultura alemanyes a la Facultat de Traducció i Interpretació a la UAB. I ara, fa gairebé un any, va ser elegida degana d'aquesta facultat. Durant sis anys va ser presidenta del Comitè de Drets Lingüístics i Traducció del PEN Internacional.

Publica regularment assaigs i articles en les revistes acadèmiques i culturals a Espanya i a fora i va dirigir la revista L'Avenç.

Amb aquest bagatge lingüístic a la Facultat de Traducció i Interpretació és on se sent millor, diu que és el seu món, perquè es considera multilingüe. El català, per ella, és la llengua del lloc on viu. Defineix Catalunya com una terra d'acollida i té la sensació que ha de tornar el que aquest país li ha donat per la manera com ha estat rebuda i tractada.

Considera el català com la llengua de l'entorn, forma part del que ella volia ser i com es volia integrar. No es va plantejar que no fos necessari no parlar-lo.

Va arribar amb una maleta, la de la literatura. I per ella era important saber bé el català per treballar. Ara és una gran coneixedora de la literatura catalana. Ha traduït 40 llibres. L'última traducció és "Solitud", de Víctor Català, que s'acaba de publicar en una col·lecció de clàssics universals.

Assegura que el català és una llengua central del món romànic: "Quan el saps se t'obre un món, una riquesa. És una llengua que sembla perifèrica i no ho és. De cop i volta se t'obre un món mediterrani que es fa accessible i l'entens".

Considera que les petites llengües són com "gimnastes d'identitat" perquè viuen en un entorn que no és fàcil, però que això les fa més fortes. Diu que cal considerar-les com a necessàries, exercir-les, utilitzar-les amb els seus matisos i fer-les créixer com un jardí.