"El foraster" a Arbeca: una veïna de 88 anys que deixa sense paraules Quim Masferrer
És un no parar de ballar, l'ànima de la llar de jubilats, la plaça i d'on sigui. Arbeca rep en Quim Masferrer amb un fenomen difícil d'explicar i impossible d'oblidar: la Carme.
Té 88 anys, una energia desbordant i una col·lecció de disfresses que ja voldrien molts Carnestoltes. En Quim intenta seguir-li el ritme, però sembla missió impossible.
"És de les converses més surrealistes que he tingut mai", acaba confessant a càmera, entre sorprès i fascinat, quan topa amb ella. Una d'aquelles persones autèntiques que només pot trobar "El foraster".
De militar a troglodita: una desfilada que deixa el Quim sense paraules
En Quim passeja tranquil·lament per Arbeca quan una veu el crida des d'un balcó. És justament la Carme, que té una vitalitat que podria alimentar tot un poble. Entre saltirons i rialles, el rep amb els braços oberts i un somriure que ja és una benvinguda.
Li obre les portes de casa seva, i el que havia de ser una estoneta tranquil·la, de cafetó i quatre anècdotes, es converteix de cop i volta en el Carnaval d'Arbeca.
La Carme, que no necessita gaire empenta per animar l'ambient, treu disfressa rere disfressa i comença l'espectacle. Primer surt de militar, marcant el pas i cridant: "Firme, Quim!" El foraster no sap si posar-se recte o esclafir a riure.
Tot seguit, la Carme fa un gir de 180 graus i apareix convertida en una contundent Wednesday Addams, una disfressa "infal·lible". "Fins i tot el mossèn va riure", recorda.
Però això només és l'aperitiu. Perquè de seguida la tenim de mexicana, entonant "Canta y no llores" amb una energia que encomana a en Quim i, fins i tot, a les pedres de la façana.
I encara queda repertori: es disfressa de troglodita i després d'un mico que intenta xisclar, però que ja no pot contenir el fart de riure.
"Entre ballar sardanes, la llar de jubilats... i el diumenge a missa, ja ho tinc tot arreglat!"
Davant d'aquesta exhibició, en Quim només pot riure i mirar-la fascinat. Perquè la Carme és d'aquelles persones que, només de veure-les, ja t'encomanen la marxa i et queden gravades per sempre. Per això, es rendeix al que és evident:
Carme... amb vós és Carnaval cada dia!
La Carme fa de tot: balla sardanes, va a la llar de jubilats, es disfressa i també va a missa. I en Quim ja se la imagina senyant-se i marxant en pau..., però ballant. Amb ella queda clar que l'esperit jove no té res a veure amb l'edat i que, a Arbeca, igual que l'oli, l'alegria també forma part del patrimoni.
"De gran vull ser el Foraster"
El capítol també regala un dels moments més tendres de la història del programa. Si algú patia pel futur del programa, que deixi de fer-ho, perquè a Arbeca queda clar que el relleu ja és aquí.
Es diu Josep i ho té claríssim: de gran, ell vol ser foraster. "Perquè m'agrada molt parlar amb la gent." Porta una camisa de quadres idèntica a les de Masferrer i un somriure que no pot dissimular la il·lusió.
I, per fi, arriba el moment que tothom esperava... en Quim li cedeix el micro i el converteix, per uns minuts, en "El foraster".
Passegen pels carrers d'Arbeca com si fossin desconeguts, el Josep el para i li deixa anar la pregunta que mai falla: "Com et dius?" I després... silenci. Un d'aquells incòmodes i deliciosos que només passen amb els nens i fan esclatar la rialla compartida.
Uns Jocs Olímpics molt particulars
A Arbeca també hi ha hagut temps per fer esport. O almenys per intentar-ho. En Quim s'atreveix amb tot: llançament de martell, salts, i fins i tot uns cent metres llisos. Tot plegat amb una colla de nens que li passen la mà per la cara.
La primera prova és el llançament de martell. Fa el ritual: un gir, dos girs... i al tercer... el llançament. L'objecte surt "volant"... bé, "volant" perquè cau quatre pams més enllà.
Al salt de llargada, en Quim celebra la seva marca, de 2,90, fins que arriba un menut ben curiós a qui li pregunta: "I tu, quant fas?". "Tres deu", respon el nen. I la cara del Foraster és poesia.
Tot seguit ve la prova dels cent metres llisos, en què intenta arrencar dels blocs de sortida... dret! I després, un salt d'alçada que no acaba de ser salt. Els resultats són humils, però el poble l'anima com si estigués jugant-se una medalla olímpica. Perquè en Quim va a totes, i això a Arbeca també té premi.
En Quim marxa del poble de les Garrigues amb aquella sensació que no només hi ha fet parada, sinó que per fi sembla d'Arbeca i ve d'Arbeca. I al país de les arbequines, fins i tot a qui no li agraden les olives se li encomana l'energia del poble.
