"El foraster" troba l'últim pescador de Begur

Begur és llum, cales i postals que omplen les xarxes socials. Però quan hi arriba Quim Masferrer, hi veu una altra cosa: històries petites, silencioses, que no sempre surten a la foto. Històries que aguanten com poden entre el turisme, el pas del temps i els canvis inevitables.

Aquest capítol d'"El foraster" no només passeja per un dels municipis més emblemàtics de la Costa Brava, també s'atura a escoltar la gent que hi viu tot l'any, la que hi treballa, la que s'estima el lloc, fins i tot quan costa.

Begur més enllà de la postal

Masferrer arriba a Begur amb la sensació de conèixer-ne el paisatge, però no la seva gent. I és just això el que hi va a buscar. Cantant, caminant i deixant-se portar, descobreix que encara hi ha veïns que mantenen viu el parlar salat.

Aquells que diuen "sa platja" en comptes de "la platja". El salat és un dialecte que resisteix sobretot entre la gent gran... i algun jove que no vol que es perdi.

Petits "brots verds", com diu en Quim, que expliquen que la identitat d'un poble no només es conserva als museus, sinó en la vida quotidiana.

Banyar-se a dotze graus (i amb meduses)

El mar, a Begur, no és només paisatge. És experiència i per què no també repte. En Quim s'anima a banyar-se en ple mes de març (i en calçotets) amb un grup de veïns que entren a l'aigua com qui és al menjador de casa seva.

Dotze graus. Fred..., però del de veritat. "El foraster" ho experimenta entre crits, riures, meduses i una escena que resumeix molt bé l'esperit del programa; fer coses que no faries sol, però que t'atreveixes a fer quan algú t'hi acompanya.

Els veïns li recomanen fer la tècnica de la pinça per saber si està a punt d'agafar una hipotèrmia. "Tinc el cap gelat", diu Quim Masferrer, mentre exercita els dits de les mans i ens deixa una de les escenes més còmiques.

L'últim pescador de sa Tuna

El cor del capítol arriba a la cala de sa Tuna. Allà, en Quim coneix el Llorenç. No és "un pescador més", és l'últim. L'últim que viu tot l'any al poble, l'últim que surt al mar, l'últim que manté una manera de viure que s'està acabant.

En Llorenç parla clar. "Devem ser tres", respon, quan Masferrer li pregunta quants habitants són a l'hivern. Durant aquella època, a sa Tuna, hi regna el silenci absolut. A l'estiu, arriba la invasió: xarxes de pescar arraconades per posar-hi tovalloles, gent que puja a la seva barca "per fer-se una foto", turistes que confonen una platja pública amb una propietat privada...

Entre tanta massificació hi ha cansament, i molt. Però també dignitat i persones com el Llorenç, que es resisteixen a marxar. En Quim escolta el relat d'una manera de viure lligada al mar, al temps i a l'esforç, molt lluny del Begur que omple les xarxes.

I no parla de la nostàlgia ni de temps millors, sinó de la seva feina amb total naturalitat. Com qui ha assumit que el món canvia i que alguns oficis desapareixen sense fer soroll.

Un bateig mariner sense cerimònies

A bord de la barca, en Llorenç decideix fer un bateig mariner a Quim Masferrer. Sense discursos ni rituals inventats, únicament amb l'aigua del Degotís, com s'ha fet sempre.

És un gest senzill, íntim, gairebé invisible... i precisament per això és tan potent. Durant uns segons, en Quim no és només el Foraster: és part d'una tradició que s'apaga.

Trobar a faltar la feina de la teva vida

L'episodi també deixa espai per a un altre moment emocionant: el de deixar enrere una feina estimada. La bibliotecària de Begur, acabada de jubilar, explica amb els ulls entelats què vol dir haver gaudit de la feina durant tota una vida.

Parla de deixar la biblioteca com qui deixa anar un fill. De no poder-hi entrar sense emocionar-se. D'haver vist créixer nens, que s'han convertit en pares i hi han tornat amb els seus fills. Una cadena humana que no surt a cap estadística, però que sosté els pobles.

Quan el mar i la gent expliquen un lloc

"El foraster" no va a Begur a buscar grans titulars. I, precisament per això, els troba. En el silenci d'una barca, en el fred d'un bany compartit, en les paraules d'algú que s'estima la seva feina fins al final.

A Begur, el mar és el mateix de sempre. Però, gràcies al programa, també hi tornen a ser ben presents les persones que el viuen cada dia. Les que no fan soroll. I les que, sense saber-ho, expliquen millor que ningú què vol dir pertànyer a un lloc.