El pla de Trump a Gaza: un full de ruta per la pau o per la submissió dels palestins?

Donald Trump ha qualificat l'anunci de la seva proposta de pau a Gaza com "un dels dies més importants de la civilització". Al costat tenia Benjamin Netanyahu, que va subscriure primer els 20 punts del text i en va desvirtuar alguns de ben importants només al cap d'unes hores.

No ha calgut ni que Hamas es llegís el document perquè el primer ministre el comencés a aigualir en qüestions com la possibilitat d'un estat palestí a l'horitzó o deixar de tenir presència militar dins la Franja.

No és cap casualitat. Des del 2023, per no dir abans, Netanyahu no ha deixat de fer equilibris, de moure's entre la mà dura i implacable que li reclamen els ministres més ultres i algun gest innocu per guanyar temps de portes enfora.

Potser aquest cop s'estan posant unes bases sòlides per un nou alto el foc, però la qüestió és que, encara que el líder israelià s'ho cregués tot de veritat, l'inici encara trigaria.

L'únic èxit, massa curt

L'exemple evident el trobem en com es va arribar a l'únic alto el foc a Gaza. El 31 de maig del 2024 Joe Biden va sortir davant les càmeres per anunciar un pla de pau. No ho va fer flanquejat per Benjamin Netanyahu, però era una proposta de tres fases consensuada entre els Estats Units, Israel, Egipte i Qatar.

Va dir que, arribats a aquell punt, Hamas ja no era capaç de repetir un nou 7 d'octubre. Era el desè intent de tirar endavant un text que agradés a tothom i Israel ja havia matat 36.000 persones, segons xifres de les autoritats de Gaza.

L'alto el foc, la primera fase d'aquella proposta, cuinada a foc lent i acceptada després de mil entrebancs per Israel i Hamas, no va arribar fins vuit mesos després. Vuit mesos, sí. Donald Trump estava a les portes de jurar el càrrec de president i ja es va atribuir l'èxit abans fins i tot de tornar-se a instal·lar al Despatx Oval.

Però les bombes van deixar de caure a Gaza durant només 90 dies. No es va arribar ni a la segona fase. Hamas no va voler continuar alliberant ostatges si no hi havia el compromís d'Israel de retirar les tropes de la Franja. Amb el govern de coalició trencat i sotmetent ja els ciutadans al bloqueig humanitari, Netanyahu va optar per tornar a atacar Gaza amb totes les seves forces.

Quan fer la pau a Gaza va més enllà d'un pla empresarial

Ara l'escenari no ha fet més que empitjorar. Sobretot per als gazians, amb gairebé el doble de morts que el dia del discurs de Biden, i la fam extrema i l'èxode permanent a l'ordre del dia a Gaza.

Amb Hamas tensionat tant per la guerra com per la pressió dels països àrabs que es miren el pla de Trump amb bons ulls perquè, suposadament, no hauria de derivar en una onada de refugiats cap a les seves fronteres, potser aquest pes extern farà decantar la balança per trobar una sortida als bombardejos constants i a l'ús de la fam com a arma de guerra.

Però fins i tot seguint fil per randa la majoria dels 20 punts, el pla deixaria poc marge de maniobra a la gestió palestina del seu propi territori i, encara més significatiu, permetria a Israel tornar a l'atac en qualsevol moment.

Si al veí Líban tan sols el debat d'un eventual desarmament de Hezbollah està fent reviure fantasmes de guerra civil, és plausible un escenari amb Hamas sense armes ni poder polític? Difícil d'imaginar si no és amb l'extinció del moviment islamista.

I potser el més paradoxal és que algú que ha rebatejat la Secretaria de Defensa com Secretaria de Guerra s'autonomenaria president d'un consell de pau, una mena de junta, com si estigués al capdamunt d'una de les organitzacions empresarials de què ha viscut tota la seva vida. Una estructura que també s'està gestant des de fa temps i que coordinaria aquesta nova realitat.

Quin paper hi jugaria Tony Blair?

De Tony Blair es diu que no ha acabat de marxar mai del Pròxim Orient. Dins del Partit Laborista britànic molts encara li retreuen haver acompanyat George W. Bush a la invasió de l'Iraq el 2003. Ara l'exprimer ministre es posa a disposició de Trump i d'aquest eventual consell de pau, un pla que ha qualificat d'"astut i intel·ligent".

Blair, que després de deixar Downing Street va ser enviat especial per al Pròxim Orient amb dubtosos resultats, per dir-ho diplomàticament, porta mesos dedicant l'Institut Tony Blair a plans de postguerra. Sovint amb vincles reconeguts amb monarquies del Golf.

I sempre de la mà de Jared Kushner, gendre de Trump, fins i tot participant en reunions d'alt nivell dins de la Casa Blanca. Un altre nom que, com els de Trump o Netanyahu, aixeca totes les suspicàcies entre uns palestins que encara es resisteixen a una plena submissió.