Els Estats Units celebren dos segles i mig d'història amb dubtes, culpes i contradiccions

El continent americà ja havia estat territori d'incursions europees molt abans del desembarcament massiu provocat pels exploradors capitanejats per Cristòfor Colom.

A l'Amèrica del Nord, que és la part que ens ocupa, els vikings hi havien posat els peus repetidament, però mai hi van fer invasions. Sí que van quedar indicis d'aquelles visites a través d'algun encreuament racial. Després de Colom tot va ser diferent. L'imperi britànic va posar el focus a l'hemisferi nord i va colonitzar la costa est de Nord-amèrica.

Es van crear fins a 13 colònies britàniques, des de New Hampshire i Massachusetts al nord, fins a Carolina del Sud i Geòrgia al sud, passant per Nova York i Pensilvània al centre. La primera que es va crear va ser Virgínia, l'any 1607.

Cadascuna d'aquelles colònies va desenvolupar la seva personalitat i característiques, culturals i fins i tot ideològiques. Però a banda de les arrels, compartien una necessitat econòmica: les colònies se sentien explotades tributàriament per la corona britànica. Aquell sentiment es va anar fent fort, fins al punt que van decidir que la independència era la solució.

A Annapolis, la capital de Maryland, encara es conserva la petjada anglesa. Es respira en l'arquitectura, en els carrerons i a les tavernes. És una de les ciutats més ben conservades d'aquelles primeres colònies de fa més de 400 anys.

Al costat de Boston, Providence o Filadèlfia, Annapolis va ser un dels escenaris pels quals es van passejar els "sons of liberty" difonent les seves idees independentistes. Ens situem a mitjan segle XVIII. De fet, era a les tavernes on aquells joves pertanyents a les elits intel·lectuals –alguns formats en universitats angleses– van convèncer la resta de ciutadans de les colònies, fins que van aconseguir donar transversalitat al moviment.

"Ni veu ni vot"

La historiadora Heather Ersts, una especialista en la societat americana i anglesa, ens explicava a 3CatInfo que la gent de l'època es va adonar que la distància els treia representació. "No tenien ni veu ni vot en el que decidia l'imperi".

Aleshores és quan es va crear la famosa frase "no taxation without representation" [no hi ha tributs sense representació]. Al districte de Colúmbia, és a dird a la ciutat de Washington, a dia d'avui es pot llegir aquest lema a les matrícules dels vehicles per denunciar la falta de representants propis al senat nord-americà.

Tornant a les colònies, Ersts posa l'exemple de la rebel·lió dels impressors de diverses publicacions de l'època. Un dels casos més coneguts és el de la gaseta d'Annapolis, regentada per Jonas Green i la seva dona Anne Catharine Hoof Green, original dels Països Baixos. El matrimoni Green va decidir deixar d'imprimir el segell reial –la prova del tribut a l'imperi– i canviar-lo per una calavera i dues tíbies creuades, en senyal de rebel·lió. El mateix van fer altres impressors colonials.

Alex Knoll, un altre dels grans coneixedors de la història dels Estats Units, ens convida a pujar a bord d'un vaixell al port d'Annapolis. Knoll recorda que "les espurnes de la revolució van ser realment enceses per la classe alta. Tenien l'incentiu econòmic de voler alguna cosa diferent". I allò diferent era constituir-se en un estat independent.

El capitoli més antic

A Annapolis presumeixen de tenir el capitoli més antic en actiu. Avui és la seu de la democràcia a Maryland, i fa més de 250 anys s'hi van passejar els pares fundadors dels Estats Units d'Amèrica, començant per George Washington, el seu primer president.

Els historiadors asseguren que, probablement, les limitacions geogràfiques van fer que la capital de la nova nació es constituís a la futura ciutat de Washington, construïda sobre el territori cedit per les colònies de Maryland i Virgínia.

Precisament, aquelles limitacions geogràfiques també són part de la riquesa de Maryland. Des dels seus bancs d'ostres –malson de moltes embarcacions pioneres al segle XVII– fins als carrers fluvials que comunicaven les urbanitzacions que creixien en paral·lel a les plantacions de tabac. Els colonitzadors també van topar amb els humans que ja vivien en aquelles terres.

L'expansió sobre un genocidi

Nombroses tribus indígenes van veure com aquells primers europeus s'assentaven en la terra que ells havien habitat durant milers d'anys. Els Estats Units d'Amèrica s'expandirien dècades més tard sobre un mar de sang, un genocidi en tota regla que no ha estat mai degudament compensat.

S'estima que a principis del segle XVII la població nativa nord-americana rondava els cinc milions de persones. Dos segles després, va caure fins al mig milió. Els indígenes nord-americans van ser víctimes d'una colonització que va importar epidèmies, malalties contra les quals la població autòctona no estava immunitzada, guerres, massacres i desplaçament forçats.

A partir de la segona meitat del segle XX, la població indígena s'ha recuperat demogràficament. S'estima que hi ha més de tres milions de persones considerades "natives americanes", és a dir, que pertanyen a alguna de les més de 500 nacions tribals reconegudes pel govern federal dels Estats Units. Si comptéssim persones que tenen gens indígenes, però també d'altres orígens, la xifra s'eleva a més de vuit milions de persones. Però la demografia no ho és tot.

Una llengua (gairebé) desapareguda

A Carolina del Nord ens hem trobat amb Corey Roberts, el lingüista que ha fet el miracle de recuperar la llengua yesa:sahį́, parlada per comunitats tribals yesáh. És la llengua ancestral de les tribus de la nació Saponi. Una d'aquestes és la tribu occaneechi, que compta amb uns 2.000 membres dispersos entre Ohio, Virgína i Carolina del Nord. El yesáh-sahį́ també es considera la llengua dels monacan, els manahoac i els haliwa-saponi.

S'estima que l'última persona que parlava aquesta llengua fluidament va morir fa més de 30 anys. La documentació és escassa. De fet, Roberts només ha aconseguit reunir 753 paraules. Amb aquest modest diccionari i investigacions sociolingüístiques, ha aconseguit retornar la llengua a la vida.

"Una de les coses que ens van fer als nadius va ser intentar arrencar-nos la identitat. Ens estomacaven si parlàvem la nostra llengua a les escoles, ens torturaven i, fins i tot, van esterilitzar alguns de nosaltres", explica Roberts.

La connexió amb els avantpassats

Al Departament de Llengües Indígenes de la Universitat d'Elon, on imparteix i investiga Corey Roberts, els estudiants desenvolupen projectes pedagògics –sovint a través de jocs– per facilitar l'aprenentatge de la llengua yesáh. Cada vegada hi ha més occaneechi que es comuniquen, encara que sigui en petites coses del dia a dia, en la llengua que els connecta amb els seus avantpassats.

Vickie Jeffries, administradora del centre social i el poblat reconstruït dels occannechi a Carolina del nord, s'emociona cada vegada que aprèn una paraula o que aconsegueix construir un concepte o descriure allò que veu.

"Encara que només disposis d'algunes paraules. Si tens cinquanta o cent paraules, pots revitalitzar una llengua. Això vol dir que no està morta. Mentre hi hagi un sol parlant, no estarà morta. El nostre deure és transmetre-la". A Jeffries li brillen els ulls quan afirma que l'anglès és la llengua que domina, però que el yesáh-sahį́ és la seva llengua.

Vickie Jeffries explica que el seu besavi va adoptar el cognom de qui era el seu amo. "Va ser l'única manera d'aconseguir tenir un reconeixement mínim en la societat americana". Explica que tot va passar el dia que no el van voler atendre en una botiga i l'amo li va dir que hi tornés dient que era un Jeffries". I així és com molts nadius americans van anar desprenent-se de la seva identitat a través d'un procés d'assimilació cruel.

No eren ciutadans de ple dret

També és el cas del mateix Roberts, d'ascendència indígena, europea i afroamericana. El seu pare li va amagar tota la vida que tenia sang occaneechi. Molts indis van decidir adoptar identitat mestissa o afroamericana perquè els permetia tenir més drets. Per exemple, el dret a la terra o a la propietat.

Durant dècades, els nadius americans no van ser ciutadans de ple dret als Estats Units. Era més beneficiós ser un esclau negre alliberat. Per motius com aquests, Vickie Jeffries assegura que "aquest 250è aniversari molta gent celebra coses, però des d'un punt de vista nadiu, penses en els pactes trencats, l'assimilació i totes les coses per les quals vam haver de passar".

Els Estats Units ja tenen dos segles i mig d'existència a l'esquena. Per ser precisos, hi ha 13 estats dels 50 estats dels EUA que fa 250 anys van signar la declaració d'independència com a culminació d'una revolució.

Avui dia, aquell país que va néixer sota grans contradiccions ideològiques mirant d'abraçar l'anhel de llibertat, els drets civils i la igualtat i alhora convivint amb el genocidi i l'esclavisme, es posa davant del mirall i es fa les mateixes preguntes del passat.

Com apunta la historiadora Heather Ersts, "el que està passant amb el 250è aniversari és que torna a provocar converses. Tenim les mateixes converses que es tenien el 1776 sobre el significat de llibertat, igualtat, inclusió i democràcia".