Els herois anònims dels atemptats de Bataclan, 10 anys després

Sovint parlem d'atemptats del Bataclan perquè aquesta sala de concerts de París és on més morts hi va haver la nit del 13 de novembre del 2015: 90 persones van ser-hi assassinades, dels 1.500 espectadors que es calcula que escoltaven el grup de hard rock Eagles of Death Metal.

Però els atacs coordinats del 13 de novembre del 2015 van començar davant l'Estadi de França, a Saint-Denis, on un dels comandos va matar una sola persona, Manuel Dias, un xofer a qui va impactar de ple l'ona expansiva dels cinturons explosius dels tres islamistes que s'hi van suïcidar.

A França, aquests atacs que van repartir indiscriminadament el terror contra ciutadans que gaudien d'un divendres al vespre com tants altres, es coneixen com a atemptats del 13 de novembre. Els va reivindicar Estat Islàmic, com a represàlia contra França per "insultar el profeta i colpejar els musulmans en terra del califat amb els seus avions."

El recorregut macabre de la resta de terroristes va continuar després a diferents terrasses de bars i restaurants dels districtes 10 i 11 de París. Alguns dels noms dels locals ara han canviat, d'altres no. Eren Le Carillon i Le Petit Cambodge, on van morir 13 persones; Casa Nostra i la Bonne Bière, on en van morir 5, i La Belle Équipe, el segon escenari més mortífer després de la sala Bataclan, amb 21 morts. Al Comptoir Voltaire, al final d'aquest llarg bulevard on hi ha la sala Bataclan, un dels membres del comando es va suïcidar amb un cinturó explosiu sense provocar víctimes mortals.

Un exercici de memòria necessari

França celebra aquest desè aniversari amb contenció i alerta. Havent fet uns exercicis de memòria i digestió complicats però necessaris. Amb la perspectiva del temps, els protagonistes d'aquell malson agafen cos. Redibuixen, amb la reconstrucció ja menys dolorosa dels fets, la verdadera heroïcitat que va suposar sobreviure a aquella nit i als dies següents.

Hi ha ajudat la sèrie que la cadena pública France TV ha fet i emès aquests dies, en una demostració d'excel·lència de servei públic. Es diu "Des vivants" (Uns vius) i parla dels set ostatges que el comando del Bataclan va mantenir retinguts durant els més de 120 minuts que va durar l'atac. Una dècada després són capaços de posar humor a la seva condició: s'anomenen entre ells els "potages" (sopa), contracció de "pots" (amics) i "otages" (ostatges).

"De la seva supervivència en va néixer un vincle únic i indestructible. "Des vivants" explica la història de la seva trobada i la seva lluita al llarg dels anys per reconstruir les seves vides junts. I per continuar vivint", explica la sinopsi.

La sèrie és una lliçó de supervivència vital entre ferides psicològiques i d'acceptació íntima del fet d'estar vius malgrat haver-se preparat per la mort durant més de dues hores. Els personatges reals estan interpretats per actors i la seva actuació és extremament realista gràcies als consells i xerrades que han tingut els uns amb els altres.

Un must que posa la pell de gallina i obliga l'espectador a repensar i repensar-se contínuament. No hi ha judicis de valor, només esbossos de vida traumatitzada que evoluciona, es contradiu i es guareix a base d'amistat i teràpia.

La història de l'única dona que es va encarar als assassins

La televisió pública també homenatja amb quatre capítols una dona que continua sent anònima perquè el seu gest heroic va ser majúscul i continua estant amenaçada. Només en sabem el pseudònim: Sonia.

Barreja de documental i ficció "Le choix de Sonia" (La tria de Sonia) explica com i per què aquesta dona musulmana de la perifèria de París va acabar trobant-se cara a cara amb dos dels terroristes fugitius, disposats a cometre un nou atemptat al barri financer de La Défense una setmana després d'haver colpejat París com mai.

"Una dona va ajudar la policia a localitzar-los i neutralitzar-los. Amb el seu coratge, aquesta mare va salvar vides, però també es va condemnar a canviar la seva identitat per escapar de les represàlies dels islamistes."

Deu anys després, se la sent explicar amb veu distorsionada i rostre irreconeixible que, malgrat la seva desaparició del món i de la vida, malgrat haver perdut el seu passat i els problemes de gestió del dia a dia que això li suposa, tornaria a fer el mateix: "Vaig entendre que el meu gest podia salvar moltes vides innocents. Ho tornaria a fer", diu en diferents moments de la sèrie.

Un jardí per recordar les 130 víctimes

Aquest desè aniversari dels atacs del 13 de novembre s'inaugura finalment l'espai de memòria dedicat a les 130 víctimes. Es tracta d'un jardí situat darrere l'Hotel de Ville de París, a la plaça de Saint-Gervais, al peu de l'església homònima. Després d'anys pensant-lo, ideant-lo i projectant-lo, veurà la llum la tarda del dijous 13 en un acte en què, per primer cop, parlarà el president de la República.

El jardí, en forma de trama de carrers, té sis monòlits de pedra on hi ha escrits els noms de cada una de les víctimes. Al voltant, plantes i arbres de fulla caduca i fulla perenne. L'Ajuntament de París el descriu així: "Els elements de pedra recorden la duresa de la prova i les vides fracturades, mentre que el jardí permet el desplegament de la vida dins d'aquesta memòria. La presència d'aigua a les cavitats de les roques i de la vegetació ajuda a afavorir el desenvolupament de la biodiversitat al jardí, cosa que fa que l'homenatge sigui perpetu i viu."

Qui ho explica així és Arthur Dénouveaux, president d'una de les dues associacions de víctimes dels atemptats que han participat en el disseny d'aquest espai de memòria.

Dénoveaux és president de l'associació Life for Paris, que representa 650 persones que, com a familiars de morts o supervivents, han viscut aquests deu anys amb angoixes, preocupacions i alhora moltes ganes de tirar endavant. Ens confessa que, molt probablement, un cop inaugurat el memorial, Life for Paris es dissoldrà.

Ell, que escoltava els Eagles of Death Metal al Bataclan aquella nit, diu que ara es troba "més aviat bé". Després d'anys d'estar malament, de fer psicoteràpia i liderar un grup de persones amb traumes i necessitats molt diferents, té ganes de girar full:

Aquest desè aniversari dels atacs és, per a les víctimes i per a tots els francesos, necessàriament diferent, perquè el record encara és proper i també les conseqüències per a cada un d'ells, però alhora ha passat prou temps per fer introspecció i repàs. Del que va passar, de per què va poder passar i de si les mesures que s'han pres per corregir possibles mancances en la seguretat són suficients o no.

És per això que Arthur Dénouveaux no vol acabar aquesta etapa sense alertar d'un fet que preocupa les víctimes: l'evidència que no hi ha cap garantia de "mai més". La desactivació d'atemptats de caràcter jihadista continua any rere any; sense anar més lluny, aquest novembre la policia va detenir tres noies que tenien un projecte d'atemptats a imatge i semblança dels del Bataclan. I la gran majoria d'aquests joves són francesos.

"Aquest tema de l'amenaça dels nostres propis ciutadans ha desaparegut completament del debat polític", diu. "És un problema que s'ha de resoldre a llarg termini, i hem passat a fer polítiques de curt termini, amb polèmiques que neixen, duren dues setmanes i desapareixen. I, sap què? Quan un és víctima de terrorisme, crec que l'única cosa que vol és que no li passi a ningú més."

És l'amarga constatació d'una víctima del Bataclan davant d'una societat que té molt de camí fet i treballat en el respecte a les diferents comunitats i religions, però que encara viu atemorida per l'amenaça d'una ideologia radical.