Els monstres són reals
A la pel·lícula que Bayona va fer fa uns anys, "Un monstre em ve a veure", el monstre era la por d'un nen de perdre la mare, que estava malalta terminal. Somatitzava el pànic en forma de fantasia i de malson. A la vida real, sovint no fan falta arguments de ficció, els monstres són reals. Com el monstre en què es converteix l'estat en casos com el de Sandro Rosell.
L'expresident del Barça va passar ahir per "El matí de Catalunya Ràdio". El seu és un cas escandalós d'injustícia i de negligència del sistema judicial. Va passar 22 mesos, 22, en presó preventiva. Privat de llibertat, que és el càstig més dur que es pot imposar a una persona. 22 mesos esperant judici i quan arriba el judici... queda absolt.
Un cas que ja només per això fa tremolar els pilars del sistema de justícia espanyol, perquè les garanties cap als ciutadans salten pels aires. Però encara és més flagrant quan Rosell explica els detalls del que ell defineix com a "muntatge i corrupció judicial".
La presó no es compensa amb res. I 22 mesos de presó per un muntatge no és una cosa que es pugui perdonar. És contundent, Rosell, quan passa revista a aquest episodi de la seva vida. És sincer: té rancúnia, que és un sentiment d'odi i de malícia cap a algú. Va anar a la presó en base a una investigació prospectiva i amb proves falses. Rosell està disposat a arribar fins al final per saber qui va prémer el botó vermell perquè Villarejo el posés en una de les llistes negres de l'Operació Catalunya i anés contra ell.
Ser president del Barça, afegir les quatre barres a la samarreta o llogar el Camp Nou per al Concert de la Llibertat no són indicis de delicte. Tampoc, voler votar en un referèndum. Hi ha moltes responsabilitats per assumir en el cas Rosell. Precisament perquè és la vida real, els monstres no poden guanyar.
