ENS HO HAURÍEM DE FER MIRAR
Ahir, després del primer gol del Barça davant l'Arsenal i amb el 0 a 2 de Munic, el meu fill Arnau, que té deu anys, em va demanar de veure el Bayern-Juventus
Em va dir: "Segur que serà més interessant. Aquest, el Barça-Arsenal, ja està decidit."
El dia abans havíem vist l'Atlètic de Madrid-PSV. Fins als penals. Molt emocionant. Tant com ho pot ser un resultat incert d'un partit de qualsevol cosa. Perquè de futbol n'hi va haver poc.
El cas és que vam començar a alternar un partit i l'altre fins que ens vam quedar a Munic.
Era com un combat de boxa dels d'abans. Però entre pesos pesants. Al costat d'aquest partit/combat, el del dia anterior, també incert, era un combat d'amateurs. Pes mini-mosca.
A Munic s'hi jugaven, dos del tres màxims aspirants a guanyar la Champions, continuar lluitant per una plaça a la final.
Això l'Arnau ja no ho sap, perquè em veuria incapaç d'explicar-l'hi, però mentre mirava el partit donava un cop d'ull al Twitter per veure les reaccions de la gent d'aquí. Que van ser com m'esperava.
Quan perdia el Bayern la coalició internacional anti Guardiola, amb gent d'aquí i d'allà, recorria al cinisme i a la ironia per atacar l'entrenador català de l'equip alemany. La coalició guardiolista aguantava a les trinxeres esperant per iniciar el contraatac que sabia que vindria.
I va venir. I es va desfermar l'ofensiva que, al final, amb la victòria del Bayern quedarà ajornada fins a la pròxima ronda.
Som tan caïnites que no podem suportar una feina ben feta? Tan rancorosos que només podem mirar un partit amb una samarreta posada, encara que sigui amb un tres quarts i una corbata perquè anem amb l'entrenador, no amb l'equip? Tan cecs estem que no veiem que qualsevol victòria d'aquest home és una victòria nostra? Del club? Del país? Del futbol espanyol, si molt em colleu? Tan estúpids som que, incapaços de fabricar cap marca que no sigui morta fa cent anys li fem fàstics a una manera de ser que el món admira? Tan hipòcrites o parcials que no sabem veure que tothom es pot equivocar, ficar la pota, fins i tot els nostres ídols? O és una simple necessitat d'estar barallat amb algú, de tenir un oponent?
No ho sé, es veu que sí. A mi em va fer feliç que guanyés Guardiola. Perquè es d'aquí. Perquè el conec de petit. Perquè és honest. Perquè em dóna la gana. I això no impedeix que no pensi que de vegades s'equivoca o que la seva manera de veure el món no és la meva o que jo m'estimo més Machado o Lorca que Martí i Pol, i Serrat que Llach -i ja em perdonaràs Lluís, que t'estimo molt. A que ve que a mi em faci feliç que el Guardiola perdi? Per què? Què hi guanyo? Ja voldré que perdi el dia que jugui contra el Barça. O el Tona. O el Picamoixons si és que hi juga un fill meu. Mentrestant estaré feliç amb les seves victòries. I estúpidament orgullós de ser de la mateixa terra i de conèixer-lo des de petit.
