Esclaus, traficants i negrers: les reparacions pendents
L'ONU ha aprovat aquesta setmana una resolució històrica reconeixent l'esclavitud i el tràfic transatlàntic d'esclaus com el pitjor crim contra la humanitat que s'ha comès mai.
Els Estats Units, Israel i l'Argentina hi van votar en contra i una cinquantena de països es va abstenir. Entre ells, algunes de les grans potències colonials europees que es van involucrar més activament en aquest episodi de la història: França, el Regne Unit o Espanya.
La iniciativa havia partit del president de Ghana, John Mahama. Dies abans de la votació, Mahama defensava: "El primer pas cap a la curació és la veritat. S'ha de conèixer la veritable història del tràfic transatlàntic d'esclaus. Després d'aquest primer pas, ja abordarem altres temes, perquè les reparacions i restitucions van més enllà d'una simple compensació econòmica."
Aquest dijous, davant l'Assemblea General, el seu ministre d'Exteriors intentava apaivagar reticències, assegurant que la resolució no buscava culpes penals ni estigmatitzar països.
La resolució té una gran transcendència simbòlica i moral. D'esclavitud n'hi ha hagut des del principi dels temps, i de fet continua existint, segons denuncia l'Organització Mundial del Treball.
Però el tràfic transatlàntic d'esclaus, que va durar 400 anys --del segle XV al XIX--, va ser una pràctica brutal, basada en la raça, que va involucrar europeus, americans i africans, fins i tot. Es calcula que 12 milions de persones van ser segrestades per la força d'Àfrica, i que uns dos milions van morir pel camí. Un dels punts de partida va ser Catalunya.
La "infàmia"
El rol d'empresaris i capitans de vaixell en el tràfic d'esclaus i l'ús de mà obra esclava s'ha abordat els últims mesos en la primera exposició que s'ha dedicat mai a Catalunya a aquest tema. Ha estat al Museu Marítim de Barcelona, sota el títol "La infàmia. La participació catalana en l'esclavatge colonial".
La cap de programes educatius i exposicions del Museu, Mireia Mayolas, admetia: "Ens ha costat molt, anys, muntar aquesta mostra. El tema no queia bé entre les nostres direccions. Hi ha una certa al·lèrgia a remoure el passat i, sobretot, a afrontar la nostra part de responsabilitat."
A la primera sala de l'exposició es fa una llista d'homes catalans involucrats en el tràfic i explotació d'esclaus: armadors i capitans de vaixell com Josep Carbó, Agustí Conill, Esteve Gatell, Josep i Pere Mas, Josep Mataró, Jaume Tintor, Isidre Anglada, Marià Flaquer, Pere Gil, Josep Antoni Vidal o Salvador Samà. I el més conegut de tots: Antonio López, marquès de Comillas, emparentat amb una altra família de pes de l'època, els Güell.
"No hem rebut cap feedback dels seus descendents, d'aquestes famílies. Suposo que ho tenen assumit, i la culpa no passa d'una generació a l'altra", argumenta Mayolas. "De totes maneres, la nostra intenció no era tant assenyalar ningú, com explicar el pes que aquest fenomen i aquests capitals van tenir en la societat de l'època, del segle XIX. En realitat, tots ens en vam beneficiar", assegura.
Parlem del moment en què Barcelona eclosiona amb l'Exposició Universal, la construcció de l'Eixample i l'auge modernista.
Investigació recent
Inicialment, el tràfic esclavista va estar en mans de grans potències colonials europees, sobretot Anglaterra, els Països Baixos i Portugal. Però Anglaterra va prohibir el tràfic el 1807, i aquí van entrar amb força els espanyols --inclosos catalans, bascos, càntabres i andalusos--.
Espanya, que llavors era un imperi amb colònies, va acabar prohibint el tràfic el 1821, però això no va acabar amb la pràctica. Al contrari: llavors es va tornar més lucrativa. Es calcula que 500.000 africans van arribar a Cuba després de la prohibició.
La recerca és recent, va començar fa uns quinze anys, i des de llavors s'han publicat diversos llibres.
"Aquesta tardança no és un fenomen exclusivament català o espanyol, és un fenomen atlàntic. Els historiadors ens hem posat les piles per aprofundir el nostre coneixement d'un fenomen que va modificar radicalment les societats africanes i algunes societats americanes, però que va tenir un alt impacte en algunes societats europees, i a la catalana en particular", explica el principal expert que hi ha a Catalunya en aquesta àrea, l'historiador Martín Rodrigo Alharilla, professor de la UPF i coordinador del grup de recerca Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees.
El salt modernitzador de Catalunya
Quan van tornar de Cuba o Puerto Rico --molts cops com a propietaris d'"ingenios", on es processava el sucre--, els indians portaven enormes fortunes que després van reinvertir a Catalunya. Van fundar o impulsar bancs --el de Barcelona, l'Hispano Colonial o la Caixa Vilumara--, van finançar edificis de l'Eixample o la construcció de vies ferroviàries, escoles, hospitals i parcs públics.
"El problema és que quan s'estudien aquestes donacions no s'analitza, o no sempre s'analitza, aquesta cara amagada i oculta. Per exemple, Vilanova i la Geltrú va tenir molta relació amb Cuba i sobretot amb l'Havana. I un personatge català que va morir a l'Havana, que era el primer marquès de Marianao, va donar 50.000 pesos fuertes, per construir una escola que portés el seu nom, que encara porta el seu nom", explica Rodrigo Alharilla.
Àfrica: revisar el relat històric
Tota la costa oest de l'Àfrica, des de Ghana al Senegal, està salpebrada d'edificis i monuments que recorden el tràfic d'esclaus. Al Senegal aquest patrimoni es concentra a l'illa de Goré, enmig de l'Atlàntic, on el Museu Casa dels Esclaus, un lloc de peregrinació mundial, recorda aquest passat.
Mariama Badji, presidenta de l'ONG África Feliz Senégal, va visitar Goré per primer cop quan tenia 12 anys. "Hi vaig anar amb el meu pare, però no vaig entendre res."
La Mariama es considera afortunada perquè no només coneix la versió de la història que va imposar França, sinó que la té de primera mà, de les històries del seu besavi.
"Ens explicava per què els diolas, el nostre grup ètnic, construïen les seves cases amb una forma tan peculiar. Eren cases que tenien una entrada i una sortida pel darrere, i un pis a dalt. Quan arribaven els traficants --europeus i africans--, els homes fugien cap al bosc, i les dones i nens pujaven a dalt."
Badji defensa que cal revisar el relat històric, però també admetre fets incòmodes. "Cal perdonar, però no oblidar. I explicar la veritat. Però la veritat també fa mal: si va existir el tràfic d'esclaus és perquè els nostres van ajudar."
Reparacions: quines?
El 2018 es va retirar l'estàtua d'Antonio López de la plaça de Barcelona que portava el seu nom. Va ser un acte simbòlic de molt impacte, el primer i únic d'aquestes característiques que s'ha fet mai. Però res més.
Al Congrés dels Diputats s'han intentat impulsar diverses proposicions de llei i no de llei que no han fructificat ni s'han traduït en cap acció concreta, com seria la creació d'un memorial pel llegat de l'esclavitud, segons denuncia Celeste Muñoz, professora d'història de la UNED especialista en Àfrica i memòria colonial.
De propostes n'hi ha moltes, i també exemples a seguir. A Liverpool, un dels grans ports anglesos d'on sortien els vaixells esclavistes, es va obrir un museu que recorre aquesta història. A Bristol es va crear un programa de memòria que uneix diversos sectors de la ciutat.
A França, com a metròpoli colonial, s'aborda el tema als currículums escolars. Algunes localitats catalanes han optat per contextualitzar el patrimoni, explicant qui era i què va fer la persona a qui es dedica l'estàtua o la plaça.
Una batalla dels col·lectius afrodescendents, entre d'altres, que Celeste Muñoz equipara a la lluita per abordar la memòria franquista, i que abraça també monuments, noms de carrers o fins i tot patrimoni popular, com les Fires dels Indians, que en els últims anys han incorporat debats sobre aquest passat esclavista.
