Florentino Pérez, el mag dels "pelotazos" que ara torna a jugar-s'ho tot a una carta

Quan Sergio Ramos i Gareth Bale van consumar la remuntada davant l'Atlètic de Madrid a la final de la Champions de Lisboa, la història del club blanc va canviar per sempre. La tan anhelada "décima" ja era un fet, i la imatge amb què el realitzador televisiu va decidir il·lustrar aquell moment va ser la d'un Florentino Pérez inusitadament eufòric, amb els braços i els punys alçats, trencant qualsevol codi protocol·lari enmig de la llotja i aixecant-se per saludar l'expresident espanyol José María Aznar. Després, tornava desfermat al seu seient al costat del llavors president del govern espanyol —també del PP—, Mariano Rajoy.

Aquell cop de mà, literal, entre tots dos, emergia com una metàfora, un símbol, del que era, és i ha estat la trajectòria de Florentino Pérez. El poder de la llotja com a símbol invariable dels temps, per on han passat empresaris, sindicalistes, jutges, però sobretot, polítics. De tots els colors. Una classe política que Florentino sempre ha volgut tenir molt a prop, fins i tot, formar-hi part en el seu inici.

Conscient que cap fortuna s'ha fet amb el poder en contra, el "mag" Pérez, amb un empori empresarial i futbolístic, necessita ara tornar a agitar la vareta per treure un últim conill del barret i salvar —de nou— el club que va canviar fa gairebé tres dècades. Com sempre, però, a l'abric del poder polític.

El fracàs de la reforma del Bernabéu

Si algú hagués dit fa uns anys a Florentino Pérez que el motiu últim pel qual hauria d'anticipar eleccions seria, en realitat, conseqüència de la pressió d'una associació de veïns, possiblement el constructor hauria rigut per les butxaques.

Que la justícia paralitzés fa dos anys els concerts del Bernabéu pot semblar menor, però és la pedra angular del forat financer que pateix el Reial Madrid. Florentino Pérez vol guanyar temps, perquè no tenir concerts i deixar d'ingressar aquests diners, fa que li sigui pràcticament impossible complir amb allò promès amb bancs i fons d'inversió americans.

El Bernabéu havia de ser el millor estadi del món, la nova gallina dels ous d'or del Reial Madrid. Els mitjans esportius i generalistes anaven plens de fotos de les llotges VIP, de les àrees comercials, i sobretot, de com l'antic Chamartín es convertiria en l'epicentre dels esdeveniments i megaconcerts més enllà del futbol. Com els pans i els peixos, l'estadi passaria a duplicar els diners generats independentment de la pilota i per això, era imprescindible la reforma del camp, poder amagar la gespa amb un sistema retràctil (el famós hipogeu) perquè una nit pogués celebrar-s'hi un concert, i pràcticament l'endemà, jugar-hi un partit de futbol.

Tot anava segons el pla. La música va començar a sonar amb concerts com els de Taylor Swift o Karol G el 2024, però els nivells de soroll superaven amb escreix els permesos: "Si la llei permet 55 decibels, va haver-hi dies que superava els 85, 90 i un dia, els 100 decibels. No només eren els concerts, també eren els assajos previs", relata Luis Jordana de Pozas, advocat penalista i afectat pel Bernabéu. En denunciar, els veïns van descobrir que l'estadi va començar a celebrar aquests esdeveniments sense llicència. Després d'una reforma integral, en necessitava una de nova (i no només l'antiga, del 2001, per a esdeveniments esportius).

La no insonorització del camp després de les obres va fer que la justícia prohibís fer-hi concerts el setembre del 2024. Però la hipoteca de la reforma està, encara ara, associada al fet que la música continuï sonant, tot i que, de moment, regni el silenci.

Els fons americans reclamen allò que és seu

La reforma del Bernabéu era el gran somni de Florentino. Va pressupostar-se inicialment en uns 575 milions d'euros (xifra amb què la constructora FCC va adjudicar-se la reforma), però, amb els anys, el cost s'ha més que duplicat.

Per sufragar la milmilionària reforma van obrir-se diverses vies de finançament, segons detalla l'informe econòmic del club. En total, el Reial Madrid té tres crèdits vigents: un de 575 milions d'euros (amb JP Morgan i Bank of America, des del 2019); un altre de 225 milions amb els mateixos bancs americans firmat el 2021; i un de 370 milions amb el fons Sixth Street. En total, 1.170 milions a un tipus d'interès mitjà del 3,2%.

Però hi ha un acord encara més important firmat enmig de la pandèmia. Una "palanca" amb el fons d'inversió Sixth Street i el grup d'esdeveniments Legends Hospitality, que li injectaven 360 milions d'euros de forma immediata a canvi del 30% dels beneficis futurs de concerts i altres esdeveniments durant 20 anys.

És a dir, que a més de l'endeutament per la construcció, el Reial Madrid hauria de pagar el 30% dels beneficis de concerts i espectacles durant dues dècades, una xifra que fonts coneixedores estimaven llavors en uns 20 milions anuals (400 milions en dues dècades). Són les famoses "palanques" que el Barça va popularitzar, però que semblaven no existir a Chamartín.

Quin és el problema? Que ara mateix, no hi ha concerts per la no insonorització de l'estadi. I si no hi ha concerts, no hi ha ingressos, una part clau del pacte amb el fons americà Sixth Street.

De nou, a l'abric de la política

És aquí on el "mag" Florentino Pérez vol tornar a fer la seva màgia. D'una banda, recuperar els concerts on necessita, de nou, l'empenta del poder polític. De fet, a l'inici de la campanya fa dues setmanes, va ser Florentino qui va avançar que els concerts tornarien "d'aquí molt i molt poc", fent referència una suposada llei que l'administració està a punt de modificar.

L'endemà, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va negar cap llei ad hoc, però sota el subterfugi d'un pretès equilibri entre veïns i estadi, avançava que els concerts podrien tornar amb límits perquè "s'ha d'entendre que vivim en un país amb soroll, sinó, no es podria fer res".

El veí del Bernabéu i advocat que lidera la causa se'n fa creus: "Tenim un rival que, pel que sembla, gaudeix de totes les complaences de les nostres autoritats, perquè es permet dir què farà l'administració en matèria legislativa abans que ho faci. Però espero que no legislin amb alegria, perquè ens tindran al davant fins a l'últim moment", adverteix Luis Jordana de Pozas.

Hi ha un forat afegit amb què Florentino no comptava: el pàrquing del Bernabéu. Un aparcament subterrani de milers de places, en paral·lel a un túnel que connectava amb el mateix estadi. Tot, pagat amb diners públics, i on al concurs municipal per construir-lo només s'hi va presentar una empresa: una filial del club blanc amb el mínim de capital social. L'objectiu: subcontractar la construcció, explotar l'aparcament durant dècades i guanyar diners afegint un nou negoci aliè al futbol. La jutgessa va declarar "falta d'interès públic" i va paralitzar les obres el setembre del 2024, un procés que encara segueix. Una nova font d'ingressos que, de moment, va anar-se'n en orris.

Un últim truc: la venda parcial del club

Per tot plegat, Florentino i el Reial Madrid necessiten diners. El constructor és conscient que les estimacions inicials d'ingressos per concerts no es compliran ni en l'escenari més optimista (qui se n'ha beneficiat paradoxalment és l'estadi Metropolitano del seu rival, que s'ha emportat tots els grans concerts, com els de Bad Bunny o Aitana), i que, per tant, els números que va fer per tornar els crèdits no li encaixen de cap de les maneres.

Segons el mateix arquitecte de la reforma, insonoritzar l'estadi és pràcticament impossible, i això fa que hi hagi pactes que difícilment pot complir, com el pagament del 30% dels ingressos d'uns concerts que ara mateix no existeixen. Per aquest motiu, Florentino Pérez vol temps i hauria convocat eleccions per assegurar-se el poder necessari per tirar endavant una decisió inèdita a la història del club: la venda d'una part.

No se n'ha amagat. És la via que ha trobat per no endeutar-se més i fer aflorar diners del no res, com els pans i els peixos de la Bíblia. Les estimacions que defensa el constructor situarien el valor del club en uns 10.000 milions d'euros i, per tant, la venda d'un 5 o un 10% generaria entre 500 i 1.000 milions, respectivament. Valors que eixugarien part del deute vigent del Reial Madrid amb l'entrada de fortunes com el mateix fons Sixth Street (que permetria facilitar la negociació dels pactes anteriors) o la multimilionària família Arnault, propietària de LVMH (Moët Henessy Louis Vuitton). Qui ha mogut fils i influeix en Florentino en aquest àmbit és el financer Anas Laghari, enllaç amb Sixth Street i que també va intermediar en la "palanca" del fons americà amb el Barça.

Aquest pas arriba en un moment difícil per al club, perquè si això s'hagués produït després d'una gran victòria esportiva, el camí seria molt més pla per a Florentino. Però tot plegat esdevé després de dues temporades en blanc. Florentino ha repetit per activa i per passiva que això no tindrà cap efecte sobre el club, amb l'exemple del model alemany del Bayern de Múnic, on el 75% és dels socis, i la resta se'l reparteixen empreses com Adidas, Audi i Allianz. L'empresari madrileny també ho argumenta com l'única via per fer front als petrodòlars de clubs com el PSG o el Manchester City, per això, també, va emprendre el projecte de Superlliga europea per a un repartiment més gran de diners.

Però el miracle dels pans i els peixos, treure diners d'on no n'hi havia, no és nou per a Florentino Pérez. De fet, així ho va fer el 2000 guanyant les eleccions, i vol repetir-ho ara.

El primer truc del "mag" Pérez

L'arribada de Florentino al Madrid va ser una sorpresa majúscula. El club estava en plena ressaca després de guanyar la vuitena Champions l'any 2000, i Lorenzo Sanz va aprofitar l'avinentesa per convocar eleccions amb l'objectiu d'arrasar. Però el ja llavors constructor va fer dues promeses: fitxar el capità del Barça, Luis Figo; i eixugar l'asfixiant deute de l'entitat.

Ningú s'esperava que guanyés, ni tan sols el seu principal reclam i artífex de la victòria: Luis Figo. Ell va ser conseqüència del primer truc de Florentino, que va aconseguir que firmés un precontracte per fitxar pel seu Reial Madrid si sortia elegit president pagant-li el triple que al club blaugrana (amb l'ajuda d'un crèdit del Banco Zaragozano, dels Albertos, socis llavors de la seva constructora). Una oferta tan boja i remota com la possibilitat que guanyés. La lletra petita és que si passava el que va acabar passant i es feia enrere, hauria de pagar 30 milions d'euros com a penalització. La resta és història.

Però l'autèntica màgia que va permetre la resta de trucs, com el fixatge dels galàctics, i sobretot, el pagament del deute, va ser màgia urbanística.

Màgia urbanística per fer gols

El Reial Madrid estava en fallida tècnica. A finals dels noranta es parlava, fins i tot, de vendre els terrenys on és el Santiago Bernabéu per demolir-lo, requalificar els terrenys i eixugar amb els guanys l'asfixiant deute de l'entitat, que era de fins a 45.000 milions de pessetes, 270 milions d'euros de l'època (que ara equivaldrien a gairebé 500 milions). No era cap bogeria, hi ha casos com el de Sarrià (de la qual també va participar la constructora de Florentino) o el Calderón, on s'ha fet la jugada urbanística de vendre car, i comprar barat als afores de la ciutat per fer un nou estadi.

De fet, si no es va fer abans, va ser perquè cap administració ho va permetre. Va haver-hi intents durant el franquisme amb l'estadi, i en democràcia també amb la ciutat esportiva. En tots dos casos, els terrenys havien estat expropiats o eren públics i cedits únicament per a ús esportiu i sense lucre.

Però Florentino va aconseguir el que ni el mateix Santiago Bernabéu va poder fer amb Franco, o la resta d'expresidents del club ja en democràcia amb les administracions madrilenyes: requalificar els terrenys. En aquest cas, no del Bernabéu, sinó de la ciutat esportiva al final de la Castellana.

Fins i tot el predecessor més immediat de Florentino, Lorenzo Sanz, ho va intentar per fer-hi habitatges, però la negativa semblava inamovible. Tots els informes mediambientals, de mobilitat, i fins i tot, de sanitat (la zona és al costat de dos hospitals) desaconsellaven de totes totes el canvi d'ús. Però com Figo, Florentino va prometre-ho durant la campanya, un fet que va provocar que Sanz contactés amb el president de la comunitat, Alberto Ruiz-Gallardón, i l'alcalde José María Álvarez del Manzano perquè ho desmentissin. No ho van fer i Florentino va guanyar.

Beckham, Ronaldo, Figo i Zidane

Als terrenys de l'antiga ciutat esportiva, públics i cedits per l'Ajuntament sense ànim de lucre, se'ls hi va canviar l'ús per poder fer-hi oficines. Allà s'hi van erigir quatre gratacels, un el més alt de tot Espanya, la torre Espacio. Però popularment se les va anomenar Beckham, Ronaldo, Figo i Zidane, perquè amb els diners d'aquest "pelotazo", 501 milions d'euros, el Madrid va poder comprar tots els galàctics i, encara més important, eixugar deute i construir una nova ciutat esportiva a Valdebebas.

En la campanya prèvia, el constructor presumia del seu poder de persuasió i influència respecte dels seus predecessors, que van fracassar en els seus intents. Però per què a Florentino li van dir que sí? En ple boom immobiliari, els contactes polítics de què feia gala van fer efecte. Tant l'Ajuntament com la Comunitat de Madrid s'hi van avenir amb la condició que aconseguís la màxima unanimitat política per al projecte. I Florentino va aconseguir-ho. Fins i tot Esquerra Unida, que inicialment va amenaçar de denunciar a la Fiscalia Anticorrupció, va acabar votant-hi a favor, igual que els sindicats quan havien de donar el vistiplau.

Només s'hi va oposar el PSOE, on Matilde Fernández, que va enfrontar-se amb Florentino, recorda en una conversa telefònica:

Les pressions van augmentar i, fins i tot, Fernández va ser vetada a la Cadena SER pel director d'informatius, Antonio García Ferreras, qui pocs anys després va passar a ser director de Comunicació del Reial Madrid quan va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero.

Déjà-vu el 2026: una nova requalificació

Amb el boom del totxo, no només va ser el Reial Madrid qui va beneficiar-se'n. El club va guanyar molts diners, però Florentino també va aprofitar-se'n. La seva constructora, ACS, va participar en la construcció de dues de les torres, després que els terrenys passessin per mans de la Caja Madrid de Miguel Blesa, que acabaria casualment sent conseller de l'empresa anys després.

D'aquella onada de milions de l'antiga ciutat esportiva, el Madrid va construir-ne una de nova a Valdebebas, l'actual. I és justament aquí, al mateix equipament que va inaugurar el 2004 amb Gallardón i Esperanza Aguirre, on ara, el 2026, amb Ayuso i Almeida vol tornar a repetir la jugada de la requalificació.

Fa just un any, l'Ajuntament de Madrid va donar llum verda per canviar l'ús d'una part dels terrenys de Valdebebas per acollir empreses tecnològiques. És el que s'ha anomenat com a "Madrid Innovation District", on l'ús del sòl que ara mateix no aprofita el Madrid canviarà, de nou, d'ús esportiu a terciari per poder-hi fer oficines. "Un repte apassionant", segons va dir Ayuso en la seva presentació, que haurà de donar el vistiplau, i que s'inspirava, deien, en centres d'èxit com els de Dallas o Singapur. Un déjà-vu del que va passar fa gairebé tres dècades.

Florentino i la política: èxit i fracàs

Des de l'any 2000, els polítics passen, però Florentino (amb un breu lapse) segueix. La imatge de la llotja del Bernabéu com a centre de poder de la capital espanyola va més enllà del tòpic. "Hi havia dies en què s'hi podrien haver celebrat consells de ministres", recorda una font sobre l'època d'Aznar.

Una de les confessions de Florentino és que li hauria agradat ser polític, però que "el van fer fora", com va relatar al programa "Salvados". Es refereix als seus primers passos, quan va sumar-se, primer a UCD, on va ser regidor de Sanejament a l'Ajuntament de Madrid; i després, al que pretenia ser "el" partit de centre liberal: el Partit Reformista Democràtic. S'hi va presentar com a número quatre de l'anomenada "operació Roca" a les eleccions generals del 1986, un fracàs estrepitós amb zero escons tot i estar molt ben finançada per la banca de l'època com La Caixa, els March o el Banc Central. Una de les seves poques derrotes.

Paradoxalment, Florentino va seguir el camí invers dels Berlusconi o Jesús Gil del moment, que van servir-se de l'empresa per arribar al futbol, i després, saltar a la política. Pel fill d'uns perfumers de Madrid que va estudiar Enginyeria de camins, l'aventura política va ser el primer pas de tota la seva trajectòria. Un pas que va oferir-li la possibilitat d'aprendre valuoses lliçons i, sobretot, germinar contactes i relacions que li serien molt útils en un futur. Tant per fer del Reial Madrid un gegant futbolístic com per convertir la petita empresa catalana Construccions Padrós en un gegant com ACS, amb llums i ombres. Però això és una altra història.