Groenlàndia, la guerra freda de Trump

"L'hivern ha arribat". La frase no és extreta d'una sèrie d'èxit, amb dracs, morts vivents I lluites sanguinàries. Me l'escriu en Piu, un veí de Qaanaaq, un dels pobles més septentrionals del planeta. Poc més de 1.000 quilòmetres separen els seus veïns del Pol Nord geogràfic.

Aquí, tot és radicalment diferent de la realitat que vivim a la resta del planeta: no cal esperar al desembre per anunciar el principi de l'hivern.

El missatge el vaig rebre al mes d'agost. Ara, al novembre, a Qaanaaq ja no s'hi veu la llum del sol ni un sol minut. Així serà fins al febrer. La foscor també omplirà, durant moltes hores, la major part d'aquesta illa, la més gran del món.

Els seus habitants, la majoria concentrats al voltant de la capital, Nuuk, adaptaran el ritme de vida a una natura imponent i salvatge. Alhora, però, se sabran al mig del focus d'atenció de les grans potències mundials.

L'annexió, un risc real

Èrik el Roig, el cabdill noruec exiliat que va descobrir aquesta terra l'any 982, li va posar un nom enganyós: Groenlàndia, "la terra verda", en va dir, per animar més homes a unir-se a ell.

La realitat, però, era ben diferent: aquesta és una terra blanca, de gel, en alguns punts de tres quilòmetres de gruix.

Només els inuits arribats des de l'Amèrica del Nord van ser, durant molts segles, capaços d'adaptar-se a aquest entorn hostil i fred, un autèntic desert de gel.

Sota l'enorme capa blanca, però, s'hi amaguen recursos que han despertat l'interès d'un veí incòmode: els Estats Units.

Delerós per reduir la dependència de la Xina per obtenir minerals i terres rares, Donald Trump ha deixat ben clares, amb el seu estil directe, les seves intencions: vol controlar l'illa, incorporar-la com el 51è Estat de la Unió. Una annexió que, si cal, s'executaria per la força.

Els habitants de Qaanaaq saben bé que l'amenaça no és un brindis al sol. El 1953, l'expansió de la base nord-americana de Pituffik els va expulsar de Thule, l'emplaçament original on havien viscut durant segles. En qüestió de dies, van aixecar el poble de Qaanaaq, 120 quilòmetres més al Nord: era això o marxar de la seva terra.

La independència, a l'horitzó

Orgullosos de la seva cultura ancestral, els groenlandesos se saben dèbils: 56.000 habitants per defensar una costa de 44.000 quilòmetres de llarg. Els números no surten: si Trump activa el pla militar, no hi haurà res a dir, tot i que sigui una agressió a un territori de l'OTAN. El risc és tan real i tan profund que, fins i tot, ha capgirat les prioritats del nou govern, encapçalat per partits independentistes.

El mes de març es van fer eleccions anticipades a l'Inatsisartut, el Parlament groenlandès. Els habitants de l'illa van votar sota la pressió de la retòrica annexionista de Trump. Resultat: victòria del Partit Demòcrata, partidaris d'un camí lent cap a la independència.

El nou primer ministre, Jens-Frederik Nielsen, ha format un govern d'àmplia coalició amb 4 dels 5 partits representants al Parlament. El missatge a Washington és clar: no hi haurà fissures al govern de l'illa, el Naalakkersuisut.

En la seva estrena al càrrec, Nielsen no va esquivar la qüestió més espinosa del seu mandat: "Groenlàndia no serà mai part dels Estats Units". Nielsen, però, fa equilibris amb els seus socis partidaris de passos més ferms cap a la independència.

Les regles del joc els són favorables, perquè des del 2009 la llei danesa reconeix l'Inatsisartut el dret de convocar un referèndum d'autodeterminació i, en cas de guanyar-lo, declarar la independència de Groenlàndia. De tota manera, el nou govern de l'illa s'ha estrenat promovent un acostament amb Dinamarca per fer front a Trump. El primer viatge de Nielsen, pocs dies després de ser escollit, va ser a Copenhaguen.

Al costat de la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va demanar més implicació de la Unió Europea i l'OTAN per mantenir la sobirania de Groenlàndia en mans dels seus habitants.

Dinamarca, aliat incòmode

Malgrat tot, la relació amb la potència colonial no és senzilla: Copenhaguen subvenciona cada any, aproximadament, el 50% del pressupost del govern de l'illa, i el seu suport és necessari, fins i tot, per mantenir els serveis més bàsics.

Alhora, però, Dinamarca sap que també ha extret grans beneficis dels recursos minerals que ja s'han pogut explotar, especialment al sud.

I no només això: hi ha greuges històrics que encara fan molt de mal a Groenlàndia. Fa tan sols unes setmanes, el govern danès va demanar formalment perdó per l'esterilització forçosa de desenes de dones inuit entre els anys 60 i 90 del segle passat. Un programa secret que va impedir moltes dones, sense el seu consentiment, quedar-se embarassades, amb l'objectiu de controlar la població autòctona de Groenlàndia. A l'illa ho qualifiquen de genocidi.

L'amenaça del desgel

Incòmodes amb Dinamarca, però inquiets pels moviments de Washington, els groenlandesos també miren amb atenció el seu entorn: el desgel s'accelera en molts punts de l'illa i n'altera l'equilibri natural.

En moltes zones semiaïllades, on l'alimentació encara depèn en bona part de la caça i la pesca (l'agricultura és pràcticament inexistent), el canvi climàtic amenaça un estil de vida ancestral.

Segons dades de l'Agència Espacial Europea, entre el 2022 i 2023 Groenlàndia va perdre més de 540.000 tones de gel. Tot i que continua sent un dels indrets més freds del planeta, l'augment de la temperatura ha estat aquí el doble de la mitjana global, i la pèrdua de gel ha provocat un augment d'un centímetre del nivell del mar a tot el món.

Tan sols és un avís: si Groenlàndia perdés tot el gel, el nivell de mars i oceans a tot el planeta pujaria 7 metres, i posaria en risc la vida de milions de persones. El còctel és enverinat i genera angoixa als habitants d'un dels punts més admirats i cobejats del planeta.

No volen ni sentir a parlar de convertir-se en ciutadans dels Estats Units, i així ho han demostrat amb protestes massives els darrers mesos. El Gran Nord sempre ha estat associat a l'aventura i l'exploració en l'imaginari col·lectiu. Ara, els guardians d'aquest tresor de la natura tan sols demanen al món que els deixin viure lliurement.