Hristo Stòitxkov: "'Dir 'gràcies' em sembla poc per expressar tot el que sento per Catalunya"
Llegendari exjugador del Barça i figura clau del dream team, Hristo Stòitxkov continua vivint entre viatges, projectes diversos i futbol. Des de Miami fins a Europa, implicat en escoles de formació, assegura que viu "el dia a dia" i sense mirar gaire més enllà. A "Col·lapse", però, deixa de banda el present immediat per parlar de dues coses que l'han marcat profundament: Catalunya i tot allò que ha après --sovint a cops-- de la vida, més enllà del futbol.
Quan va desplegar una estelada a Wembley
El record de Wembley 92 continua ben viu. Aquell dia Stòitxkov va alçar una estelada davant de milers d'aficionats del Barça, en un gest que ha quedat per sempre associat a la seva figura. "Va ser una cosa que em va sortir de dins", explica.
Quan vaig obrir la bandera al centre del camp, era per saludar la gent que havia fet 30 hores d'autobús per veure aquell moment.
Assegura que en aquell instant no hi havia càlcul ni intenció política: "Jo no sabia què era aquella bandera, no sabia què significava". Però sí que tenia clar què sentia: "Quan veus 25.000 persones cridant 'campions', penses: avui és el moment de dir 'som aquí'."
Amb els anys, aquell gest ha pres encara més significat. "És un afecte mutu", diu. I ho resumeix amb una frase contundent:
'Gràcies' no és suficient per expressar el que sento per Catalunya.
L'estelada, explica, encara la conserva a casa, com un record permanent d'aquell vincle.
Els perills de la fama quan ets futbolista
Stòitxkov no amaga que la vida de futbolista pot portar a perdre el nord. "Quan era jove vivia molt ràpid. Diners, cotxes, sortir..., no pensava en el demà", recorda. Tot va canviar amb una conversa amb el seu avi: "Em va dir: si vols ser futbolista, deixa de fer el ximple, para de beure i concentra't".
Aquell consell el va marcar. Amb només 20 anys es va casar, una decisió que considera clau: "A la meva dona li haurien de fer un monument."
La parella i els amics són per a ell un pilar fonamental, els que et fan veure allò que tu no veus: "Als futbolistes, l'èxit ens encega". I és aquí on entren les persones que t'envolten: "Et donen consells, et separen de les coses que no has de fer".
"La Pilota d'Or no la vaig guanyar sol"
Lluny de l'individualisme, Stòitxkov defensa una manera d'entendre l'èxit compartida. Ho exemplifica amb un dels grans reconeixements que va rebre:
Jo no vaig guanyar mai la Pilota d'Or, la vam guanyar.
Una idea que repeteix amb convicció: "Dir 'jo' és ignorar la gent. És ser prepotent". Per ell, res del que ha aconseguit és només seu:
La Pilota d'Or és de la gent que s'ocupava de mi.
Aquesta mirada encaixa amb la seva filosofia vital actual: "Ahir ja és passat, demà és un altre dia, avui vivim." Una manera de viure més simple, més directa, però també més conscient de tot el que hi ha darrere d'una carrera d'èxit.
