Keir Starmer s'aferra al càrrec malgrat la dimissió de 4 dels seus ministres
Al Regne Unit, el primer ministre, Keir Starmer, es resisteix a dimitir malgrat les pressions que està rebent des de dins del Partit Laborista.
Ja hi ha quatre dimissions de ministres al seu govern, i no se'n descarten més. A banda, els diputats a les seves files que li demanen la dimissió ja superen la vuitantena.
Amb una reunió aquest dimarts del seu gabinet, Starmer ha intentat tancar la crisi interna. El primer ministre britànic creu que canviar el lideratge a mitja legislatura portaria inestabilitat.
Els laboristes, sense candidat alternatiu a Starmer
Segons han confirmat alguns membres del gabinet de Starmer, ara per ara cap dels ministres s'ha mostrat disposat a començar el procés de primàries per a una hipotètica substitució de Starmer.
Starmer els ha recordat que el partit té un protocol establert per desafiar el seu líder, i que ningú l'ha activat. I, per tant, es manté en el càrrec tot i que s'aguanta amb pinces.
Es referia al fet que si almenys una cinquena part dels seus diputats ho proposessin --en aquesta legislatura serien 81 membres de la Cambra dels Comuns--, es podrien forçar unes eleccions primàries dins el partit per substituir-lo.
Una xifra que ja s'hauria assolit perquè hi hauria més de 80 diputats (dels 403 parlamentaris amb què compta el Laborisme) que li han demanat o bé que dimiteixi o bé que proposi un calendari per fer-ho.
Starmer diu que tots plegats han d'assumir la seva responsabilitat. Que tant ell com el govern tenen un mandat dels electors per canviar el país i encara estan en el procés de fer-ho.
El govern vol evitar la inestabilitat que va fer caure els conservadors
S'ha convertit en tradició en la política britànica que molts primers ministres abandonin el 10 de Downing Street forçats per rebel·lions o pressions del seu partit i no pas per perdre les eleccions.
Ho va comprovar Tony Blair, llastat pel desastre de l'Iraq. Dues dècades abans, Margaret Thatcher havia passat pel mateix tràngol. El Partit Conservador és qui més ha excel·lit en l'art de canibalitzar els seus líders. En vuit anys en va arribar a tenir cinc.
David Cameron va haver de plegar en perdre el referèndum del Brexit, impulsat per l'ala més antieuropeista, que també va fer caure Theresa May. Els motins els havia liderat Boris Johnson, que, malgrat arrasar en unes eleccions, va acabar tastant la mateixa medecina. La seva substituta, Liz Truss, té el trist rècord de ser la primera ministra amb el mandat més curt de la història: 50 dies.
L'antropofàgia dels tories es va acabar amb Rishi Sunak, que va perdre les eleccions, i no s'han recuperat des de llavors.
Starmer podrà evitar una rebel·lió que l'acabi fent fora de Downing Street?
Les rebel·lions acostumen a ser per diferències programàtiques i perquè el partit tem que la baixa popularitat del líder de torn acabi arruïnant les perspectives electorals. S'estimen més sacrificar-lo i provar sort amb un de nou, que, en la majoria de casos, tampoc se n'acaba sortint.
Fins ara, els experts a canibalitzar líders eren els tories, mentre que els laboristes, quan estaven al poder, eren, per regla general, més disciplinats.
Un tarannà que amb Keir Starmer a Downing Street tenen la temptació de trencar. I això que fa dos anys van aconseguir una supermajoria al Parlament que havia de servir, precisament, per acabar amb el caos del Brexit i dels governs conservadors.
