La guerra a Ucraïna, quatre anys d'un conflicte sense guanyadors a la vista

El febrer del 2022, Vladímir Putin es va reunir amb Xi Jinping aprofitant el seu viatge a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'hivern de Pequín. La Xina sempre ho ha negat, però aquells dies diverses informacions van destacar que el president xinès li havia demanat al seu homòleg rus que no ataqués Ucraïna durant la cita esportiva.

Veritat o no, va acabar passant així. L'atac va començar quatre dies després de la cerimònia de clausura. I ja llavors va ser prou simptomàtica una frase del portaveu del ministeri xinès d'Afers Estrangers: "El conflicte només el poden acabar els que el van començar".

I en aquest punt estem, quatre anys després, i ni ucraïnesos ni russos han pogut acabar amb la guerra, ni diplomàticament ni amb el poder de les armes. Ni tan sols s'ha arribat --o no s'ha volgut arribar-- a un alto el foc.

Des de l'òptica de Moscou, qui va començar les hostilitats van ser els ucraïnesos i l'OTAN, amb la seva ampliació perseverant cap a l'est d'Europa. Quatre anys després, l'Aliança Atlàntica encara té més quilòmetres de frontera amb Rússia, un cop Suècia i Finlàndia s'han incorporat dins el bloc que tant ofèn Putin.

I des del punt de vista de gran part de la resta del món, el president rus és ideòleg i botxí, qui ho va començar tot i qui no vol aturar res fins que aconsegueixi els seus objectius.

El factor Trump tampoc porta a la pau

El que no hi era fa quatre anys era Donald Trump. Abans de tornar a la presidència va dir que acabaria amb la guerra en 24 hores. Després d'un any de mandat molt més intervencionista al món que en la seva primera etapa, la gran frustració del president dels Estats Units té un nom: Vladímir Putin.

Ni la cimera d'Anchorage, a Alaska, a l'estiu, ni les múltiples trucades entre Washington i Moscou han servit perquè Trump imposés el seu full de ruta directament amb el president rus. I pel que fa a Volodímir Zelenski, de la sacsejada inicial a la Casa Blanca s'ha passat a una relació més conciliadora i contemporitzada.

El gran escull per a un eventual alto el foc continua sent el de les renúncies territorials. Ni a Abu Dhabi primer ni a Ginebra després s'ha pogut superar aquesta discrepància en un tema fonamental tant en l'àmbit polític com militar com, sobretot, ciutadà, de pell i ànima.

Perquè els ucraïnesos són conscients que hi haurà d'haver concessions, però difícilment de tanta envergadura com pretenen Moscou o fins i tot l'administració Trump.

I un altre element, gens menor per a Ucraïna. És tenir al sac i ben lligades les garanties de seguretat. Perquè Rússia pot deixar d'atacar un dia, però cal saber quin poder de reacció tindrà Kíiv i com l'ajudaran els seus aliats en cas que en el futur Moscou s'hi vulgui tornar a posar.

I en aquest sentit, ara mateix el poder prou barat dels drons s'ha convertit en un element troncal de dissuasió. No al mateix nivell que la qüestió nuclear, esclar, però aquest sí a efectes pràctics i de conseqüències ben visibles.

La guerra dels drons

Ucraïna i Rússia són, avui en dia, dos dels màxims experts mundials en l'ús militar dels drons. No hi ha dia sense algun atac a banda i banda. O desenes i desenes. I sovint a centenars, per no dir milers, de quilòmetres de distància. El perfeccionament en aquest sentit ha fet que Ucraïna fins i tot assessori els països de la UE de cara al futur mur de drons dels 27, encara embrionari.

Continuen sent estimacions o versions només d'un bàndol respecte a l'altre, però les xifres de morts diaris al front arriben sovint als quatre dígits. Semblava impossible que això s'allargués en el temps o anés a més, sobretot després d'assistir a les matances de mercenaris Wagner a la batalla de Bakhmut o dels nord-coreans per ajudar els soldats russos a recuperar el territori ocupat de Kursk.

Però els sacrificis de desenes de milers d'ucraïnesos perquè els mapes no es moguin ni un quilòmetre quadrat o dels russos perquè passi el contrari han continuat d'una manera brutal, sobretot pels drons, com ens expliquen a les seves cròniques des del terreny tant la Cristina Solías com en Vicent Mifsud i en Lluís Caelles.

Neu, gel, fred i incertesa

I han passat quatre anys. Quatre des dels medallistes i dels que no van tenir tanta sort als Jocs Olímpics en territori nevats de la Xina fins als podis o decepcions dels que han participat en els d'Itàlia. Quatre hiverns de fred duríssim, cada any a pitjor per als habitants d'Ucraïna i també per als ciutadans que han aguantat a casa als territoris ocupats del Donbàs. Quatre anys d'una guerra d'Ucraïna sense medalles ni podis a la vista.

Qui sap si als Alps francesos, on es disputaran els JJOO d'hivern del 2030, continuarem estancats on som ara, quilòmetre a l'est amunt, quilòmetre a l'oest avall. De moment, ara mateix, vaticinar el final de la guerra continua sent un autèntic salt al buit.