La història dels inuits de Groenlàndia, de poble colonitzat a aspirar a la independència plena
Les pretensions de Donald Trump amb Groenlàndia han fet revifar l'interès per la gent que hi viu, els inuits, antigament coneguts com a esquimals, que sempre han fascinat per la dura vida que duen.
Però els inuits no van ser els primers a arribar a aquesta illa, la més gran del món si excloem Austràlia: fa més de 1.000 anys van ser els vikings els que s'hi van establir, al sud, tot i que els seus assentaments van acabar desapareixent.
El cert és que els inuits són originaris d'Alaska, fruit de l'evolució de dues ètnies, una d'Alaska mateix i l'altra de Sibèria i, a poc a poc, es van anar estenent cap a l'est: primer al Canadà i al voltant del 1100 van arribar a Groenlàndia.
Com a nòmades adaptats a les condicions climàtiques i ambientals extremes de l'oceà Àrtic, són l'única ètnia que ha aconseguit establir-se en aquestes costes abans de l'arribada de la modernitat occidental.
50.000 inuit a Groenlàndia
Ara mateix, es calcula que són uns 180.000, uns 50.000 dels quals són a Groenlàndia, el 90% de la població de l'illa. Viuen principalment en pobles i ciutats petites de la costa occidental, la més gran de les quals és la capital, Nuuk, amb 20.000 habitants.
El nom pel qual coneixem l'illa, Groenlàndia, li van posar els vikings, i vol dir "terra verda", no se sap si per animar altres vikings a anar-hi o perquè llavors el clima era més benigne i hi havia més vegetació.
Els inuits que hi viuen, però, l'anomenen Kalaallit Nunaat, que vol dir "terra dels Kalaallit", que és com s'anomenen a si mateixos, i parlen kalaallisut, dialecte inuit que també s'anomena groenlandès.
De colònia a província danesa
L'antropòleg Francesc Bailón, que hi ha viatjat més de 40 vegades, explica que van ser nòmades fins que, fa més de 70 anys, Dinamarca els va obligar a renunciar al nomadisme i a establir-se en nuclis urbans.
Va ser després de la Segona Guerra Mundial i de l'ocupació militar dels Estats Units per evitar que els nazis que havien ocupat Dinamarca també s'apoderessin de l'illa, colònia seva des del segle XVI.
El 1953 va passar oficialment de colònia a província danesa, i la sedentarització va ser un intent de modernitzar l'estil de vida dels nadius, escolaritzant els nens i organitzant una sanitat occidentalitzada.
Segons Bailón, però, el motiu real va ser evitar la modernització amb criteris autòctons iniciada i promoguda per Knud Rasmussen, explorador i antropòleg danès-groenlandès mort el 1933:
Va pensar en una Groenlàndia moderna que pogués ser algun dia independent, que pogués mantenir les tradicions.
Crisi d'identitat i escàndols colonials
El resultat de la modernització danesa va ser que els inuits van perdre el seu mode de vida nòmada a la intempèrie en petits assentaments, es van sentir desplaçats i fora de lloc als nuclis de població i tot plegat els va causar una forta crisi d'identitat.
També un augment de la població que la metròpoli va intentar controlar amb programes d'esterilització posant dispositius DIU a les dones sense explicar-los-ho, un escàndol descobert no fa gaires anys.
La metròpoli també va convèncer o forçar moltes famílies inuits perquè cedissin els fills per portar-los a Dinamarca, amb la promesa d'educar-los com a danesos i tornar-los després a Groenlàndia.
Aquest és un altre escàndol descobert les últimes dècades, perquè la majoria de nens no van tornar a veure la família i van acabar adoptats a Dinamarca o en orfenats a Groenlàndia.
Combats verbals per resoldre conflictes
Una de les tradicions que els va prohibir la metròpoli va ser un peculiar mètode de resolució de conflictes: els combats verbals, improvisant cançons i poemes, en els quals guanyava el més enginyós.
Precisament aquesta tradició va ser la que va fer que Francesc Bailón s'interessés pels inuits, perquè el va sorprendre que aconseguissin evitar els conflictes violents d'aquesta manera tan pacífica:
Amb aquestes cançons o poemes, que acostumaven a ser burlescos, no pretenien administrar justícia, sinó restablir l'harmonia.
Quan hi va arribar per primera vegada, el 2002, no hi va trobar el món tradicional que s'esperava, amb els nadius vivint en iglús, sinó en cases amb ordinadors connectats a internet:
Sempre recordaré una de les meves primeres imatges allà: un caçador inuit conduint un trineu arrossegat per gossos i parlant pel mòbil.
Aspiren a la independència
Segons Bailón, malgrat la crisi d'identitat que els va portar a índexs molt alts d'alcoholisme, suïcidis i assassinats, els inuits de Groenlàndia han aconseguit trobar un equilibri entre tradició i modernitat.
Això, malgrat que Dinamarca els ha tractat fins fa poc com a colònia i veient-los com un poble inferior a qui calia educar, però han lluitat per revertir-ho i sembla que se n'estan sortint:
Han passat de ser una colònia a estar a les portes de la independència fent-ho d'una forma pacífica, d'una forma democràtica exemplar.
El 1979 Groenlàndia va passar de ser una província de Dinamarca a ser una regió autònoma i, després d'un referèndum, el 1983 van decidir sortir de la Unió Europea, perquè no els interessaven les polítiques de pesca comunitàries.
Un referèndum fet el 2008 els va ampliar l'autonomia, amb el dret d'autodeterminació inclòs, i ara mateix l'independentisme és molt majoritari: en les últimes eleccions, del març, els partits independentistes van aconseguir més del 90% dels vots.
Pel que fa a les pretensions de Trump d'annexionar-se l'illa, l'únic partit que ho veia amb bons ulls no va obtenir representació en aquestes eleccions, que es van fer després que tornés a ser president i insistís que la volia comprar.
De moment ja han aconseguit que el groenlandès sigui l'únic idioma oficial, que també es pugui utilitzar al Parlament de Dinamarca i que no es puguin fer més prospeccions de petroli i de gas a l'illa.
Depenen de l'exterior
De tota manera, el Naalakkersuisut, el govern groenlandès, està obert a explotar altres recursos: a la seva web afirmen que són "promineria" i promouen que hi vagin les empreses mineres.
I és que, dedicats tradicionalment a la caça i la pesca, els groenlandesos necessiten finançament exterior per mantenir l'estil de vida modern: Dinamarca hi destina cada any uns 600 milions d'euros.
El canvi climàtic, però, els està permetent una agricultura incipient, impossible fins fa poc, amb hivernacles on es conreen patates, raves i fins i tot tomàquets i maduixes, i també hi ha una mica de ramaderia.
Bailón diu que l'ofensiva de Trump no fa por als groenlandesos i està convençut que poden arribar a pactar el manteniment de la base militar de Pituffik, establerta pels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.
De tota manera, amb les tensions geopolítiques en marxa, ara mateix al món es fa difícil de creure que les grans potències facilitin que els 57.000 habitants de Groenlàndia es converteixin en un país independent.
Trump té tres solucions possibles a les seves pretensions: dues de ràpides però molt problemàtiques, comprar l'illa o envair-la, i una de lenta però més factible, que s'independitzi i després pactar-hi.
El Consell Circumpolar Inuit
El sentiment nacional dels inuit de Groenlàndia, els Kalaallit, conviu amb la pertinença a una ètnia que també està estesa pel nord del Canadà, Alaska i al districte autònom de Txukotka, a la Sibèria russa.
Des del 1977 estan organitzats en el Consell Circumpolar Inuit, fundat al Canadà, que agrupa les 180.000 persones que es reconeixen com a membres d'aquesta ètnia i que té l'objectiu de protegir-ne la identitat i la cultura.
Una identitat que encara ara és força desconeguda, no perquè la resta del món no sàpiga que existeixen, sinó perquè està amagada darrere dels tòpics erronis sobre ells difosos al llarg del segle XX.
Molts d'aquests tòpics provenen del cinema, principalment de la pel·lícula "Les dents del diable", del 1960, que es va basar en el llibre d'un autor que no havia visitat mai territori inuit.
El principal tòpic, però, és el nom pel qual se'ls ha conegut històricament, esquimals, que ells consideren despectiu i que es creu que prové d'una llengua nadiua americana i que vol dir "menjadors de carn crua".