La pujada de preus que ve: les lliçons de l'última espiral d'inflació

Pujaran els preus per la guerra a l'Iran, l'encariment del petroli i de les matèries primeres? En aquest cas, no cal acudir a la bola de vidre ni anar a cegues amb un full en blanc, perquè en realitat els precedents són prou recents i el món ja sap què passa quan un xoc global sacseja l'economia.

El pic d'inflació entre finals del 2021 i el 2023, amb la sortida de la pandèmia combinada amb la invasió d'Ucraïna, permet mirar pel retrovisor i dona pistes per donar una resposta.

Ras i curt, sí, els preus pujaran. Ara bé, en proporció, la febre hauria de ser menor que llavors, perquè els números no són tan alarmants. De moment. Petroli, gas i electricitat no s'han enfilat ni molt menys com llavors, ni tampoc el preu dels cereals s'ha doblat, com sí que va passar amb l'atac rus del 2022.

Aquest març, l'IPC ha estat del 3,3%. El març del 2022, el primer amb la guerra a Ucraïna en marxa, va arribar al 10%, després de mesos a l'alça per l'increment del preu de l'energia, previ fins i tot a la invasió.

Les grans empreses protegeixen els marges

L'episodi d'inflació del 2021-2023 és un dels fenòmens econòmics recents més estudiats. Sobretot, perquè ajuda a endinsar-se en els patrons de conducta de les empreses i aclarir fins quin punt van aprofitar per engreixar beneficis a costa d'apujar preus.

Un dels efectes, ja conegut, va ser la pèrdua de poder adquisitiu dels consumidors, sobretot els de rendes més baixes, que dediquen una part més important dels seus ingressos a cobrir les necessitats bàsiques. El que, en aquell moment, es va anomenar "la crisi del cost de la vida".

I el que diu l'extensa recerca acadèmica és que, en conjunt, les grans corporacions van prioritzar "protegir" els seus marges, tal com s'esperaria segurament d'una empresa que ha de donar explicacions als accionistes.

Sobretot les més potents, les que tenien poder de mercat i fixar preus sense risc de perdre clients. Pimes i autònoms, en canvi, ho tenen més difícil. "Protegir" els marges significa passar íntegrament la pujada de costos als consumidors.

La "inflació de la cobdícia"

És el que en aquell moment es va conèixer com la "greedflation", la inflació de la cobdícia. Perquè mantenir els marges en un context de preus més alts vol dir, a la pràctica, que els beneficis també van cap amunt encara que les vendes siguin les mateixes, per una simple qüestió de volum.

"No és que es tornessin més avaricioses", apunta l'IPPR britànic, "sinó que van ser-ho tant com abans". "Si els costos s'haguessin compartit entre empreses i consumidors", expliquen, "s'esperaria que la rendibilitat cauria, mentre que els salaris perdrien només una part de poder adquisitiu, però això no és el que va passar".

En aquest sentit, un estudi del Banc Central Europeu també recull l'efecte dels beneficis empresarials en la inflació, així com el Fons Monetari Internacional.

Des de l'FMI s'apunta que aquests beneficis expliquen el 45% de l'increment de la inflació a la zona euro entre el primer trimestre del 2022 i el 2023, en especial per aquells sectors "que es van beneficiar d'una pujada dels preus internacionals de les matèries primeres o de desajustos en l'oferta i demanda". En aquest sentit, assenyalen la mineria, l'energia, però també l'agricultura, la construcció i determinada indústria.

Són afirmacions generals, que es matisen segons el país, el sector i la mida de cada empresa.

A Espanya, l'Observatori de Marges Empresarials té comprovat que els marges de la cadena alimentària sí que van baixar, es van reduir un 25%, de manera que l'increment dels costos energètics "no es va traslladar íntegrament als preus finals".

El sector energètic dispara beneficis

Els sectors energètics se'n van beneficiar abastament. El refinatge de carburants, la distribució i la venda al públic van incrementar marges entre el 2021 i el 2022. I, per exemple, les productores d'electricitat amb més pes nuclear i renovable també van beneficiar-se'n, perquè els seus costos no van pujar, però sí que van cobrar la llum a preu de mercat. En canvi, les comercialitzadores més petites no van poder traslladar als clients tots els increments i van patir per mantenir-se solvents.

Una de les mesures del govern espanyol per frenar els preus va ser el descompte de 20 cèntims per litre de carburant. Segons un estudi que va comparar el comportament del mercat espanyol amb la resta de la Unió Europea, la bonificació va contribuir a contenir preus, però les gasolineres van embutxacar-se'n una part. Sobretot, en el cas del gasoil, perquè segons l'informe, una quarta part de la bonificació no va arribar mai al preu que pagava el consumidor.

Com que el cost per a l'Estat del descompte va ser de 4.000 milions d'euros, uns 1.075 milions no van arribar al consumidor final, tot i que una part (216 milions) sí que va retornar a l'Estat en forma d'IVA.

Un dels estudis més complets centrat en Espanya conclou que "el factor més important que explica els increments de preus és el traspàs de l'increment de costos de les empreses per a protegir els seus beneficis". En canvi, assenyala que "la pujada de salaris no ha influït en l'increment de preus" entre el 2021 i el 2022, tot i que sí que va influir més el 2023.

Segons un informe de CCOO, el sector energètic va "quadruplicar" els seus marges empresarials, i també el turisme i l'hostaleria, que venien de passar-ho pitjor amb la pandèmia.

CCOO admet que la cadena alimentària no va traslladar tots els costos al preu final, d'entrada, però apunta que quan els preus internacionals "s'han començat a relaxar", el sector "ha aprofitat per donar una bona empenta als marges".

Si es posa el microscopi al nivell de cada llar, la inflació en aliments i carburants va castigar sobretot les rendes més baixes, que dediquen un 30% del seu pressupost a alimentació. En canvi, les llars amb les rendes més altes van notar sobretot l'increment de preus de la restauració i allotjament.

Entre bastidors de les grans corporacions

Però com funciona el mecanisme intern dins les grans corporacions? Com s'acaba decidint fins on apujar els preus sense por que la competència guanyi terreny?

És el que va voler determinar l'economista alemanya Isabella Weber, estudiant la transcripció de 138.962 presentacions de resultats a analistes financers, per part de 4.823 companyies que cotitzen a la borsa nord-americana, entre el 2007 i el 2022. Una manera d'esmunyir-se en els despatxos i parar l'orella allà on es prenen les decisions. I la seva conclusió és que els executius d'aquestes corporacions "eren optimistes davant l'oportunitat de convertir un xoc global econòmic en una oportunitat per apujar preus i protegir o fins i tot incrementar els beneficis".

Segons Weber, els espirals de preus de les matèries primeres ajuden a "legitimar" increments de preus davant dels consumidors, de manera que la demanda tampoc baixa en excés i "reforça la capacitat de les companyies per apujar preus".

En aquest sentit, els xocs globals funcionarien com a "senyals implícits" perquè les corporacions es "coordinin" a l'hora d'apujar preus, perquè saben que els seus competidors s'enfronten a les mateixes circumstàncies i també actuaran igual.

No cal ni trucar-se per acordar una treva, perquè funciona com una mena de mecanisme de ramat; i si alguna empresa no hi vol participar, diu Weber, tampoc té les eines per expandir producció i guanyar quota de mercat en un context de problemes de subministrament, colls d'ampolla i costos de les matèries primeres més alts.

Aquest fenomen, segons l'autora, ja va començar amb la sortida de la pandèmia, molt abans de la invasió d'Ucraïna. En part, perquè els inversors no esperen una altra cosa.

Segons un altre estudi de Weber, l'any 2021, algunes grans companyies van anunciar que absorbirien part dels costos per premiar la "fidelitat" dels seus consumidors; la reacció immediata a les borses va ser una caiguda de les accions que penalitzava aquesta estratègia. Els mercats prefereixen assegurar la rendibilitat a curt termini.

L'explicació clàssica: oferta i demanda

Weber ho anomena "la inflació dels venedors", que no seria possible en una economia perfectament competitiva, però sí quan grans companyies dominen el mercat i tenen poder per fixar preus.

Un concepte que tothom no compra, ni de lluny, com tampoc el de "la inflació de la cobdícia".

Molts economistes apunten a una explicació molt més senzilla, que s'ajusta als patrons de l'economia clàssica. Assenyalen la intervenció durant la pandèmia dels bancs centrals i dels governs, que van posar en circulació bilions d'euros i dòlars per sostenir l'economia.

Quan el món va reobrir, famílies i empreses van voler recuperar el consum anterior. I quan moltes mans, amb diners a la butxaca, es barallen pel mateix producte o servei, el seu preu puja. Sobretot, quan l'oferta encara funciona a mig gas, perquè cadenes de subministrament i fàbriques encara estan engegant màquines després de parar en sec durant els pitjors moments de la covid.

I en aquest context, segons aquests arguments, les empreses no estarien apujant marges i preus per una qüestió de cobdícia, sinó per simple prudència, per cobrir-se davant de les futures pujades de costos; "les empreses anticipen costos de producció més alts en el futur més pròxim i apugen el preu del que produeixen avui", conclou un estudi de la Reserva Federal.

Lliçons del passat, receptes per avui

Tot aquest debat no es tracta només d'una discussió tècnica, del creuament d'estudis i citacions acadèmiques. I va més enllà del debat moral, d'atribuir culpes, assenyalar responsables i estigmatitzar determinades conductes. Perquè de l'estudi del passat en poden sortir també les receptes per avui.

Si el pic d'inflació s'explica pel decalatge clàssic entre oferta i demanda, la intervenció dels bancs centrals apujant els tipus d'interès hauria de ser suficient per reestablir l'equilibri; l'economia es refreda, baixa la demanda, els preus es moderen.

Però si l'explicació és una altra --l'afany de les grans empreses per protegir els seus beneficis--, les receptes tradicionals tampoc funcionarien i les administracions poden tenir la temptació d'intervenir més directament en els mercats.