La vida fora del sistema de l'únic habitant d'una cala de Palamós: "Soc més ric que ells"

Sense llum, sense aigua corrent, sense diners... Quico Cots ha portat la voluntat de viure al marge del sistema fins a un límit que per a molts seria insostenible, però que per a ell és el paradís.

Aquest palamosí de 62 anys en fa 15 que s'està en una barraca de pescadors de la cala Estreta de Palamós, seguint un estil de vida absolutament desprès i auster. 

En una conversa pausada amb Roger Escapa per a "El suplement" de Catalunya Ràdio, explica que hi va anar a parar perquè, a la vida, va acabar "bastant malament", i perquè ja coneixia el lloc: "Soc de Palamós de tota la vida i ja hi venia amb un senyor a caminar quan treballava al pàrquing de cotxes de Platja d'Aro."

Viu sol en aquest racó paradisíac de la Costa Brava, però, des que Lonley Planet va incloure la cala al rànquing de les 100 més boniques del món, hi conviu amb centenars d'instagramers de tot el món que s'hi apropen per fer-s'hi fotos, i sovint ell acaba formant part del paisatge.

La gran diferència entre l'estiu i l'hivern, explica, és precisament la "fauna turística". A l'hivern, la companyia canvia i, a més de les gavines i els gats, s'hi apropa "la gent de la rodalia; de Palafrugell o Sant Feliu, a fer calçots o garoines".

Viure fora del sistema

Quico Cots reconeix que està "ocupant humilment" aquesta cabana, i que viu de l'intercanvi amb les diverses persones que s'hi apropen.

Jo podria estar cobrant aquesta paga que dona l'estat espanyol, però no m'agrada ser a la roda, i ho estic aconseguint.

Per arribar a la cala, cal caminar durant mitja hora. Cal portar-hi l'aigua embotellada, el fogonet per cuinar, el menjar... "Ara hi tinc plaques solars que m'ha anat regalant la gent", diu, i immediatament rectifica: "bé, la gent, no, les persones". 

Ho considera un matís important: "la persona és la que mira d'ajudar els altres, i de gent en passa molta per aquí, jo no parlo amb tothom".

Quan algú li porta coses, a canvi, els ofereix cafè o xocolata amb melindros per a la canalla: "per a mi és un dia especial". A dins la cabana hi té un "arbre dels desitjos" fet a base de dibuixos i fotos que li van deixant els que el visiten. 

Perdre la por de no tenir res

A Quico Cots han intentat fer-lo marxar de la barraca en dues ocasions, però assegura que no té por: "La vaig perdre des que soc aquí". "Jo tenia molta por d'estar sol", explica. 

"La meva mare va morir quan jo tenia sis anys i el meu pare, amb 22", recorda. "Em poso les fotos d'ells aquí i em donen força".

"Els veïns que corren per aquí sempre m'han ajudat, encara que ara no tant", diu. "Jo abans era com vosaltres, urbanita", diu, "però ara vosaltres esteu molt enganxats al sistema". "Tenia cotxe, hipoteca... ara, no". 

Jo crec que soc més ric que ells. Ells sempre han d'estar pendents de coses, jo, no. 

La seva situació econòmica és el resultat d'un cúmul de males decisions financeres i mal funcionament del sistema bancari. Va decidir vendre's el cotxe per pagar la manutenció de la filla --que ara viu a Escòcia on fa de gestora d'empreses-- i amb això, assegura, "el meu cor va quedar tranquil". 

"Faig les necessitats a la forest, al bosc i em dutxo fora, al mar, encara que et quedi sal". "Avui dia, la gent som massa primmirats", assegura.

Creure en "el Déu de la compassió"

El Quico afirma que és "molt creient", però "crec en el Déu de veritat, no en el del sistema". I matisa: "per mi, el Déu de veritat és el de la compassió, el que diu que si a algú li fa falta aigua, se li ha de donar. El de l'amistat i l'amor. I el Déu del sistema és tot el contrari". 

"Crec que soc com la meva mare, perquè ella era molt creient", conclou.