Les perles que has de veure d'HBO, ara que fa 50 anys

Retransmissions esportives

Al principi HBO (inicials de Home Box Office), que, recordem-ho, és un canal de pagament, va atreure subscriptors a través de transmissions esportives i pel·lícules d'estrena que no es podien veure als canals convencionals.

Podem recordar una retransmissió d'HBO mítica, com el combat de boxa que va fer campió del món Muhammad Ali i del qual se'n va fer una pel·lícula al cap de molts anys (2019). Quan la cadena va començar a tenir competència, va arribar el moment que més interessa: el 1995, l'aleshores president John Bewkes i el director de continguts Chris Albrecht decideixen fer el que no està fent ningú a la competència: invertir en sèries d'una qualitat superior.

Llibertat als creadors de sèries

Ho van aconseguir atacant el punt dèbil de les sèries que es feien fins aquell moment, que generalment (evidentment, hi ha moltes excepcions) són el producte de la voluntat comercial de la cadena i on normalment no hi ha el pes de la mirada d'un autor, ni tampoc ambicions artístiques.

De fet, en aquella època el guionista estava molt subjecte a les indicacions de la cadena, tant pel que fa als continguts i els temes que es tractaven com pel que fa als recursos formals que es feien servir, buscant que fossin comercials.

Chris Albrecht promet llibertat als creadors. Promet deixar-los treballar sense rebre notes als guions per suggerir-los canvis i sense donar-los problemes. En realitat, està traient profit de les virtuts de ser un canal de pagament, i per tant dirigir-se a un públic no generalista. Es poden permetre temes complexos i controvertits, ser més explícits i també ser artísticament molt ambiciosos.

El fet de no tenir anuncis també afavoreix aquesta ruptura, perquè permet trencar amb l'estructura d'actes estàndard a les sèries, en favor d'un ritme que allunya les sèries d'HBO del fast-food de les cadenes.

"No és televisió, és HBO"

Això deia el lema amb què l'any 1996 va començar la revolució del canal. A la campanya es distanciaven obertament de la resta de continguts de la televisió, dient que ells eren una altra cosa (i que valia la pena pagar per aquesta altra cosa, és clar).

Per tant, no feien sèries per a les masses on es donava tot mastegat. Això ja ho feien les cadenes. En oposició, HBO donava estímul per a paladars selectes, per a gurmets. Si estaves per sobre de la mitjana, el teu lloc era HBO. Es presenta com el club dels que no s'empassen qualsevol cosa. Dels exigents.

"Sex and the City" i "The Sopranos"

La sèrie, sovint oblidada, amb què es va obrir aquesta etapa i es van trencar motlles va ser Oz, que es va estrenar el 1997 i era una sèrie ambientada en una presó. Va ser trencadora pel que fa a l'ús de la violència i el sexe, cosa que serà recurrent en tota la història d'HBO.

Aquesta sèrie no va tenir gaire èxit, però va servir per marcar una direcció. Van arribar Sex and the City i The Sopranos, que, de maneres diferents, són molt importants perquè totes dues van ser extraordinàriament populars i van convertir HBO en el canal que havies de tenir si volies estar al dia. Van ser sinònim de modernitat, sofisticació i intel·lectualitat.

El cas de The Sopranos, a què ja vam dedicar un especial, és molt paradigmàtic de com HBO estava revolucionant la indústria, perquè era una sèrie creada per David Chase, un guionista que estava tip de la televisió i que feia anys que volia deixar el mitjà.

Amb HBO va tenir el tracte que volia perquè, per primer cop en la seva carrera, va poder crear exactament el que va voler.

"The Wire", "Band of Brothers, "Six Feet Under"

La història de David Simon també és similar: patia veient com adaptaven la seva novel·la Homicide a l'NBC, on l'equip de la sèrie tenia els condicionants propis de treballar en una cadena de televisió tradicional. David Simon va debutar a HBO l'any 2000 amb The Corner i després, el 2002, va fer The Wire.

Són sèries que només van donar molt de prestigi a HBO, que va començar a atreure grans noms del cinema com Steven Spielberg i Tom Hanks, que van estrenar Band of Brothers, després de l'èxit al cinema de Salveu el soldat Ryan.

I com Alan Ball, que venia de guanyar l'Oscar al millor guió per American Beauty quan va acceptar fer Six Feet Under a HBO.

 
HBO també convencia guionistes veterans de la televisió. Per exemple, Larry David, que havia acabat Seinfeld, una de les comèdies de més èxit de tots els temps, i també va decidir acceptar l'oferta d'HBO. La seva comèdia, Curb Your Enthusiasm, és una de les més influents dels últims anys.

"Roma", "Deadwood", "Carnivale"

Som ja al 2004 i la revolució és en el seu punt més àlgid. És aleshores quan es tiren endavant tres dels projectes més ambiciosos del canal: Deadwood, un sèrie ambientada al salvatge oest que segueix la transformació d'un poble; Roma, coproduïda amb la BBC i la RAI, que narra la transició de l'Antiga Roma de República a Imperi (fixeu-vos que totes dues tenen en comú el fet de tornar a gèneres populars com el western i el pèplum, però donant-los un "tractament HBO"), i Carnivale, una sèrie de misteri sobrenatural que podríem considerar la Twin Peaks d'HBO.

Totes tres són arriscades, tant pel cost de producció com pels continguts, i no tenen el mateix èxit que d'altres sèries del canal. En aquest punt es fa evident que la qualitat no sempre atraurà un nombre generós d'espectadors.

Les tres sèries acaben cancel·lades (en el cas de Roma, amb l'afegit de l'incendi als estudis de Cinecità). Poc després acaba The Sopranos i acomiaden Christ Albrecht. És el final d'una era daurada que possiblement no tornarà.

L'error de rebutjar "Mad Men" i "Breaking Bad"

El nou director de programació, Michel Lombardo, és l'encarregat de buscar una sèrie que pugui substituir The Sopranos. La ironia és que la van tenir a les mans com a mínim dues vegades, ja que van rebutjar quedar-se Mad Men i Breaking Bad.

Van anar a parar a la competència: a un altre canal de pagament, AMC (American Movie Classics), que s'anava enfortint, i precisament va agafar prestigi amb aquests dos títols. Sèries que, no cal dir-lo, han recollit una pila de premis Emmy.

"True Blood", la salvadora

Finalment la salvadora va ser True Blood, una història de vampirs. Malgrat que no és la mena de sèrie que s'associa a la marca HBO, ja que no té res de sofisticada, es va convertir, després d'uns inicis dubtosos, en la sèrie comercial que va permetre revifar el canal, l'any 2008.

En aquella època HBO va recórrer a noms propis com Terence Winter i Martin Scorsese per fer Boardwalk Empire o Aaron Sorkin per fer The Newsroom i així mantenir el prestigi del canal. Aquesta fórmula de sèrie comercial sumada a projectes més arriscats va funcionar i es va mantenir durant la dècada següent.

"Game of Thrones" i la competència de Netflix

Joc de Trons s'estrena el 2010 amb molt d'èxit i es convertirà en el gran paraigua sota el qual HBO podrà estrenar altres sèries no tan seguides. Però, en aquest moment, la competència de Netflix comença a augmentar, perquè estrenen House of Cards el 2013, que em sembla que és la sèrie que converteix aquesta plataforma en una amenaça real.

A partir d'aquest punt no només estava canviant la manera de consumir sèries, sinó que es demostra que la competència també pot tenir continguts potents, amb noms com David Fincher i Kevin Spacey. A HBO veuen que han de tenir més d'un èxit en emissió.

Ho proven... però no se'n surten.

Les minisèries, un encert

On més l'encerten és en les minisèries, com ara True Detective, però quan intenten convertir-la en sèrie no funciona.

Els grans projectes es queden amb un públic minoritari, com el cas de The Leftovers i Westworld. De fet, Westworld és l'últim gran projecte de Michael Lombardo. Es produeix un nou relleu i, a través d'una promoció interna, Casey Bloys és nomenat nou cap de programació del canal, que, a més a més, està en plena transformació cap a convertir-se també en plataforma.

En qualsevol cas, HBO no sucumbeix a la moda oberta amb Netflix de posar a disposició dels espectadors tots els episodis d'una mateixa temporada de la sèrie que estrenen. Mantenen (fins a l'actualitat) l'hàbit d'estrenar-ne un per setmana.

Som al 2016. En aquest període de canvi digital, Joc de Trons continua regnant i HBO també té èxits puntuals, com ara Chernobyl o Big Little Lies, però el més important és el que es passa darrere la pantalla.

L'empresa propietària d'HBO, TimeWarner, és comprada per l'operadora AT&T l'any 2018 i això implica l'acomiadament d'una part important de la plantilla i una reorganització de totes les marques dins la nova plataforma, que també s'està expandint internacionalment i que acabarà sent el que avui coneixem com a HBO Max.

L'objectiu és competir amb les altres grans plataformes i comença a córrer la sospita que potser aquest objectiu passarà per diluir la filosofia original d'HBO d'anys enrere, que era tan generosa amb la veu dels autors.

Tornen els èxits amb "Euphoria"

Ha aconseguit finalment tenir un èxit molt gran amb Euphoria, que, a més a més, arriba a un públic jove i molt preuat. Continuen atraient noms del cinema, com Kate Winslet a Mare of Easttown. I mantenen l'aposta per creadors incòmodes, com ara David Simon.

Aquest any hi ha hagut més canvis empresarials, amb TimeWarner fusionant-se amb Discovery. Les conseqüències d'aquesta fusió encara no es poden valorar, però de moment s'ha deixat d'invertir en alguns territoris, sobretot a Europa, que no funcionaven. 

El fet d'estar planificant múltiples spin-offs de Joc de Trons, a més a més del que ja s'ha estrenat, i per tant esprémer el seu gran èxit dels últims anys sí que sembla una estratègia impròpia de l'HBO que coneixem.

Malgrat tot, continua sent per molts motius una marca sinònim de prestigi. I el que és més important: durant aquests anys ha obligat la indústria a apujar el llistó. Primer, als altres canals per cable, i després, a les plataformes.

Si ara hi ha més sèries de qualitat que abans és perquè HBO ens ha acostumat a la bona teca i ens ha convertit en gurmets de les sèries.