Les últimes veus de l'esclat de la Guerra Civil: "Va ser molt cru, no creia que me'n sortís"

El 18 de juliol del 1936, el general Francisco Franco va iniciar un cop d'estat contra el govern de la II República Espanyola. Un fet que va desencadenar una guerra civil que es va allargar gairebé tres anys i que va deixar petjada en milions de vides, les que ho van viure en primera persona i les diferents generacions que van venir al darrere. Fins avui, quan encara hi ha ferides que no han acabat de cicatritzar.

Unes ferides que passen per la postguerra, les gairebé quatre dècades de règim dictatorial, la Transició i tants capítols de la història més recent que s'ha anat forjant per aquell detonant de fa 90 anys.

Després de tant de temps, resulta gairebé impossible trobar testimonis que visquessin de primera mà l'inici del conflicte. Els pocs que queden ja són centenaris i la majoria tenen una salut molt fràgil i, a més, en molts casos, se'ls han esborrat els records.

Gairebé impossible. Amb aquest "gairebé" arrenca aquest reportatge. Encara queden algunes persones que compten els anys amb tres xifres i que mantenen una memòria prodigiosa. En direm, les últimes veus de la Guerra Civil.

Dos testimonis en primera persona

En un pis de l'Eixample, ens rep en Joan Escudé Farriol amb un gran somriure a la cara i 110 anys a l'esquena. S'aixeca amb certa dificultat del sofà, s'asseu en una cadira del menjador, es posa els auriculars de l'audiòfon i comença a explicar la seva història.

"Tenia 20 anys. Havíem de sortir amb el grup excursionista cap a Mollet aquell 18 de juliol. Era dissabte. Jo, al final, vaig decidir que sortiria diumenge ben d'hora, però vaig sentir trets i vaig veure corredisses de soldats d'uniforme."

"Era dissabte", diu. Una dada puntual que podria haver consultat per demostrar que encara té bona memòria, però que si no ho ha fet, si senzillament ho recorda, li dona un gran valor al relat que està a punt de començar.

La següent hora i mitja confirma que el seu cervell és un prodigi, pràcticament un miracle. Dates, llocs i sobretot fets que va viure i que no es recullen en els llibres d'història.

Per entendre com van anar aquells primers dies, Just Casas Soriano, doctor en Història Moderna i Contemporània, ens aporta context. Recorda que els militars, a Catalunya, van sortir al carrer el diumenge 19 de juliol per donar suport a Franco.

"La Generalitat, els sindicats sabien que passaria. Feia mesos que se'n parlava en tots els àmbits organitzats", explica Casas. "Tot i així, en aquells primers moments hi va haver molta incertesa."

Una incertesa que va fer decidir en Joan de tornar a casa i no marxar d'excursió a Mollet. Afegeix que en els primers dies posteriors a l'esclat de la guerra va anar a la feina amb "una certa normalitat", perquè a la zona de Barcelona on treballava no es respirava l'ambient de conflicte.

Ara bé, admet que va anar a fer el tafaner pel centre i allà sí que va veure que "la cosa era seriosa".

Mentrestant, a un miler de quilòmetres de Barcelona, al petit poble cordovès d'Espejo, una família feia les maletes per fugir. Aquí comença el relat de l'Emília Gutiérrez Leva.

Ens rep al pis de Terrassa on viu. Camina sense l'ajuda ni de bastó ni de caminador. Això sí, com en Joan, també té problemes de sordesa.

Aquesta dona que ja ha passat el centenari fa memòria i ens explica amb detall com va viure l'inici de la Guerra Civil: "El meu pare deia que havíem d'anar cap a França, com més lluny millor."

I aquí va iniciar el llarg viatge cap al nord. Com l'Emília, milers de persones van marxar durant els primers dies de l'esclat del conflicte cap a zones que es consideraven més segures.

Catalunya s'havia convertit en una de les principals destinacions i és que, a Barcelona, l'acció conjunta de la Generalitat, els sindicats i la ciutadania durant l'esclat de la Guerra Civil va permetre sufocar el cop d'estat. Un fet que, de retruc, va fer tornar a les casernes els militars que, en paral·lel, havien sortit al carrer a Tarragona, Girona i Lleida.

De nou, una mica de context per part de l'historiador Just Casas: "A Andalusia la repressió va ser brutal. Hi ha tota una corrua de gent que anava per la carretera de la costa i els metrallen i els bombardegen des de vaixells i avions."

Un terror que l'Emília es veu amb cor de posar-hi paraules: "Jo estava molt espantadeta."

El to de veu i, sobretot, la mirada deixen ben clar que el que va viure durant aquells primers dies va ser un infern: "Va morir molta gent. Recordo veure els cossos de famílies senceres al voral de la carretera. Hi havia un munt de nens. Quanta gent s'hi va quedar."

En paral·lel, Barcelona es va convertir en un dels principals focus d'organització per plantar cara al feixisme que pretenia enderrocar la República. Aquell jovenet Joan Escudé va decidir allistar-se com a voluntari per anar al front. I a més, com que era un home de muntanya, es va incorporar al Regiment Pirinenc, un cos format per soldats amb capacitat de combatre en la natura més extrema.

"A Catalunya, en aquells moments inicials del conflicte, l'ambient nacionalista i republicà estava molt estès. La joventut d'aquell moment va sortir a defensar tots aquells valors", diu en Just Casas amb una nova pinzellada històrica.

En Joan Escudé enceta una llarga i apassionant conversa. Comença parlant d'aquella il·lusió inicial amb què es va acomiadar dels familiars, la fase d'entrenament i instrucció, molt enfocada a consolidar el que havia de ser un dels cossos d'elit de l'exèrcit de la Generalitat republicana però que, amb el temps, els van anar redestinant a diferents fronts.

"Crèiem que la guerra s'acabaria molt aviat, que duraria uns mesos. Després, tot es va anar complicant", recorda.

De moments que en Joan va viure al front, en queden un munt d'enregistrats. Entre els més destacats, el pitjor i el millor. El pitjor, quan fugint d'una ofensiva de l'exèrcit franquista es van amagar a la falda d'un turó: "Els obusos ens passaven de llarg per sobre del cap fins que un va fallar i em va caure a sobre. No va arribar a explotar, però vaig quedar ferit. L'evacuació, entre el foc enemic, va ser molt dura."

A l'hora de parlar dels millors moments, curiosament també en té uns quants per relatar. Des de la solidaritat entre els companys, aquell punt de ser conscient que la seva vida "pot dependre de petites decisions de la persona que tens al costat" fins al dia que al front d'Aragó, en plena retirada, travessant una gran clariana d'un bosc ell i un company van veure tot de rovellons: "Un munt de rovellons! Passàvem molta gana i no ens ho vam pensar dues vegades. Ell va treure una manta, jo la vaig agafar per l'altra punta, i els anàvem collint mentre fugíem. Al vespre, al campament, els vam començar a coure en un foc a terra. Els catalans del regiment estàvem molt contents, mentre que els companys d'altres procedències d'Espanya ens deien que estàvem bojos, que ens enverinaríem."

Remata la història amb un gran somriure. Pausa. Tanca els ulls. Sembla que durant un instant el seu paladar ha reviscut el gust, segurament, dels millors rovellons que deu haver menjat a la seva vida.

De gana també ens en parla l'Emília. Un enemic més de qui fugir durant el viatge agònic cap al nord: "Només recordo calamitats i molta misèria. Va ser terrible."

Ella i tants altres que van decidir marxar de casa, abandonar la seva vida i desplaçar-se cap al bàndol republicà van viure situacions duríssimes.

L'apunt històric d'en Just Casas Soriano aporta una visió més general: "Catalunya, a l'inici de la guerra, tenia tres milions d'habitants, però va acabar arribant un milió de refugiats."

Vius, 90 anys després

Noranta anys després, els records es mantenen intactes dins del cervell d'aquests dos testimonis excepcionals. L'Emília, amb un posat molt sentit, fa una última reflexió abans de concloure l'entrevista: "Quan vaig fer els 100 anys, vaig pensar que no podia entendre com he pogut viure tot aquest temps".

En Joan, per la seva banda, sembla que té molts records per explicar mentre en Jordi, el seu fill i cuidador, dona a entendre amablement que s'està fent massa tard.

Amb la fragilitat dels 110 anys, el desgast per l'esforç que ha fet explicant-nos la seva vida és evident, malgrat que la il·lusió de ser escoltat atentament l'empeny a intentar seguir amb el relat.

A l'hora d'acomiadar-se deixar anar una frase que fa pensar molt venint d'una persona de 110 anys i que ha viscut tot el que ha viscut: "Fins ara, he tingut sort a la vida."