Pep Anton Muñoz: "El primer avís de depressió el vaig tenir quan va acabar 'El cor de la ciutat'"

A punt de fer els 70 anys, Pep Anton Muñoz continua sent un dels actors més mítics del país, tot i que ja fa uns anys que està jubilat.

En una conversa amb Roger Escapa per a "L'eclipsi" d'"El suplement", fa un repàs a la seva trajectòria i als moments clau de la seva vida: el despertar de l'homosexualitat als 18 anys, un càncer de cordes vocals en el punt àlgid de la seva carrera i el pou de les depressions.

Parla del pes que ha tingut el seu personatge del Peris a "El cor de la ciutat", que va marcar la seva vida i la seva carrera professional, i explica com va afectar el final de la sèrie la seva salut mental.

Pep Anton Muñoz va néixer el 5 d'agost del 1956 sota el signe de Lleó, mentre a totes les ràdios l'èxit que més sonava era "My prayer", de The Platters.

Roger Escapa: Tu creus en alguna cosa?

Crec en la gent. En la manera de ser de la gent i la seva capacitat d'estimar i la seva capacitat de no estimar o d'odiar. I amb això hem de jugar, i amb això ens trobem al llarg del nostre passeig, per molts anys de vida que ens toquin.

Suposo que també obeeix una mica al fet que a la meva època, com que obligaven a tenir un referent religiós i, a més, amb el tema de les prohibicions, càstigs, etc., doncs en algun moment vaig decidir que no creia en res més, sinó realment en les coses del dia a dia i en la gent.

T'has jubilat en un ofici en què pots jubilar-te o pots no jubilar-te... Com és que vas prendre aquesta decisió?

Doncs perquè l'edat de jubilació em va agafar en plena pandèmia. Com que el futurible que teníem, no només els actors sinó la resta de la humanitat, era molt negre i jo tenia --afortunadament i perquè hi vaig estar al damunt durant molts anys-- les cotitzacions corresponents per poder jubilar-me, vaig pensar: "Com a mínim tindré una pensió al mes. És meu i vull tenir-ho", i ho vaig fer.

Quina seria la teva "nit memorable"?

Jo em quedo amb una de fa molts anys, però que la tinc gravada a foc. Em quedo amb la primera nit que vaig poder esplaiar-me i fer l'amor amb la persona de qui estava brutalment i terriblement enamorat.

Anteriorment havia fet de tastaolletes. Vivia en un difícil equilibri de definició molt bèstia, però, socialment, en aquell moment em decantava més per tenir novieta.

Jo tenia 18 anys i va aparèixer una persona, que era un home, amb qui totes les cortines, paravents, drames i problemàtiques que jo tenia se'n van anar en orris quan em va posar la mà a sobre, sobretot quan em va fer el primer petó. Va ser quan vaig descobrir realment que allò era "lo meu". Llàstima que va durar poc.

Sempre demanem als convidats que ens diguin una cançó per a una nit tòrrida...

Jo ho tinc complicat perquè ara les meves nits són tebiones. Quan tens una relació consolidada com la que tinc jo amb el meu marit des de fa 37 anys, doncs ens estimem moltíssim i les energies segurament van per una altra banda.

Conec gent que està hiperactiva sexualment a la meva edat, perquè en parlem, i conec gent bastant més jove que jo que està pràcticament ja a zero. Per tant, suposo que va segons les persones.

Per què creus que heu arribat a celebrar 37 anys junts, amb el Julià?

És una qüestió de molt de respecte, de molta estimació i de molta consideració cap a l'altra persona. Des d'admetre tot el que reps de l'altra persona, a celebrar el que realment és important i positiu i ens afavoreix a tots dos, i de trobar la manera de discutir sense ofendre i sense ferir.

Recordaves ara aquella primera nit als 18 anys. Era un context molt diferent, com ho vas explicar a casa?

A casa no hi va haver problema. No van saltar d'alegria, però no pel fet que jo els digués "soc homosexual", sinó perquè els va preocupar, sobretot a la mare, el que això podia significar i repercutir socialment per a mi.

En el moment en què jo dic això, que tenia 18 anys, encara teníem l'arxiconeguda Ley de Vagos y Maleantes. No podies fer cap mena de mostra efectiva en públic cap a una persona del mateix sexe. Per tant, no els amoïnava tant que jo tingués una tendència, sinó com això podia repercutir, socialment parlant.

Vas esperar a acabar "El cor de la ciutat" abans de casar-te. Ho vas fer perquè no interferís en el personatge del Peris, que era tan masculí i misogin?

És cert que, de vegades, els espectadors, la gent, empatitzen tant amb els personatges, els estimen tant... És cert que, perquè d'alguna manera la gent no ho barregés, per aquesta dicotomia que s'establia entre el personatge i l'actor...

En aquell moment, com a personatge públic, d'alguna manera et venien al darrere, et feien fotos... Era una mica torracollons tot plegat i no tenia ganes de donar-los peixet.

Ara que tots els drets que es van conquerir es veuen amenaçats per aquests discursos retrògrads que tornen i tenen tants adeptes, què penses?

Doncs penso que és un drama i que és una desgràcia i que és una merda. Va costar molt guanyar-ho, tot això, i penso que la gent té una memòria molt selectiva i molt feble.

El tema educacional deixa molt a desitjar. Que la gent pot conviure perfectament bé, estimant a qui vulgui, s'ha d'introduir des de l'escola. Per mi, és fonamental.

Què et fa perdre la son?

Les mentides, les enveges, veure com la gent es fa mal, veure com a la gent li és més fàcil trepitjar que no pas dialogar i entendre. D'alguna manera, et trobes aquestes coses en el teu dia a dia, i em van minant. Això és el que em fa perdre la son.

I després, jo generalment dormo bé, però hi ha una cosa més fisiològica. Jo he passat per alguns períodes depressius i en els moments més aguts tenia dificultats per dormir i m'havia de medicar.

Vas passar un càncer a les cordes vocals que amenaçava la teva eina de treball...

Aquest va ser el primer gran daltabaix que vaig tenir. Fa 27 anys. Jo estava en plena activitat, fent teatre, fent doblatge... era abans d'"El cor de la ciutat".

Estava fent un musical al Mercat de les Flors, juntament amb el Teatre Nacional de Catalunya, de Stephen Sondheim --el meu autor de capçalera--, quan jo feia teatre musical. Allà es va disparar l'alarma: hi havia una nota que era impossible de fer. No era una nota especialment difícil, jo havia cantat notes més agudes, però allí se'm trencava la veu.

El meu otorrino de capçalera, el doctor Perelló, em va mirar i em va dir: "Noi, això és una lesió cancerígena i se t'ha d'operar, i ja està". Vaig estar sis mesos fora de l'òrbita, amb radioteràpia. No vaig fer químio i, afortunadament, em vaig recuperar.

I les depressions?

El primer avís el vaig tenir quan es va acabar "El cor de la ciutat", perquè es va acabar tot. Es va acabar "El cor", es va acabar el teatre... i no entenia per què passava això.

En primer lloc, perquè els actors gaudim fent personatges diferents. Només se'ns ha de donar l'oportunitat. Això no passava i jo no ho entenia, i no ho vaig saber gestionar gaire bé.

Al cap d'un parell d'anys va passar un tren per anar a Madrid i el vaig agafar. Hi vaig anar i a Madrid resulta que van descobrir un senyor que es deia Pep Anton Muñoz.

Ara, com que ja sé el que és i ja reconec la simptomatologia d'alguna manera, quan ho veig venir ja no m'espanto.

Quina seria la teva cançó per a una nit de festa?

"I will survive", de Gloria Gaynor. Penso que és icònica i, a més, era la cançó bandera de la meva època de trasto i de rebentar la nit.

Tenia molta energia i va coincidir amb una època gloriosa i supervibrant en què tots aquests tabús dels quals hem estat parlant abans van començar a trencar-se i a desaparèixer.

Fes-me una promesa: que Gloria Gaynor soni la nit del teu 70è aniversari.

Hi serà.