Per què els Estats Units han anat a la guerra amb l'Iran? La Casa Blanca té respostes a la carta

Abans de Trump, un president dels Estats Units que entrava en conflicte amb un altre país s'adreçava en directe a la nació des d'una sala noble de la Casa Blanca per justificar-ho. Dedicava un temps a convèncer els congressistes i la ciutadania nord-americana que la causa també era noble. I controlava el relat públic --les veritats, les mentides i la propaganda-- amb mà de ferro. Amb Trump, tot ha estat diferent des de bon principi. En el fons i en la forma. Primer s'ataca i després s'explica. O s'intenta.

El president va donar llum verda als atacs a bord de l'Air Force One de camí a Florida la tarda del 27 de febrer. Va començar una guerra amb l'Iran i no va girar cua per tornar a la Casa Blanca i seguir els esdeveniments des de la sala d'emergències (situation room) dissenyada per a això. Es va parar a comprar hamburgueses per a la tripulació i va continuar cap a la seva residència de Mar-a-Lago, on va improvisar un centre de seguiment.

A partir d'aquí, un repàs de tot el que s'ha dit i fet els últims dies ens hauria de permetre respondre a la pregunta de per què els Estats Units han anat a la guerra amb l'Iran. Provem-ho per ordre cronològic.

28 de febrer

Trump diu que l'atac respon a amenaces imminents per als nord-americans, però comença la seva justificació fent un repàs de greuges històrics amb el que considera un règim enemic i maligne des de fa 50 anys.

Parla del perill del seu programa nuclear malgrat que el juny de l'any passat va dir que els atacs fets conjuntament amb Israel l'havien destruït totalment. Diu que els líders iranians no negociaven de bona fe i envia un missatge al poble iranià: l'hora de la llibertat ha arribat; quan acabem, serà el vostre moment per recuperar el país. I pot ser la vostra última oportunitat.

1 de març

Trump torna a gravar un vídeo per fer oficial que ha mort l'aiatol·là Ali Khamenei. I torna a dir al poble iranià que ell ha complert la seva promesa i que ara els toca a ells acabar la feina.

2 de març

Pete Hegseth, el secretari del rebatejat com a Departament de Guerra diu que això no va de canvi de règim, però que ves per on el règim ha canviat (s'han assassinat més de 40 líders, inclòs l'aiatol·là). També diu que de cap manera això serà un Iraq o un Afganistan, que no serà una guerra eterna.

Al cap d'unes hores Trump diu que la guerra pot durar tant com sigui necessari. Que s'han preparat per a tres o quatre setmanes, però que poden tirar molt més. I per primera vegada ja no s'adreça al poble iranià.

3 de març

Marco Rubio, el secretari d'Estat, afegeix un motiu nou per l'atac: sabien que Israel estava preparada per atacar amb els Estats Units o sense. I que es van avançar amb un atac preventiu per evitar mals majors.

4 de març

Trump nega Rubio i diu que en tot cas va ser al revés: els Estats Units van arrossegar Israel. També diu, en directe i sense immutar-se, que els recanvis que tenien pensats per al lideratge de l'Iran s'estan complicant perquè... els han mort a tots. I encara afegeix un motiu nou, i particular: el seu instint, la seva sensació. Tenia "una sensació forta" que l'Iran atacaria primer, i es va avançar.

Quan a Rubio se li pregunta per les paraules de Trump sobre Israel, diu que ell no va dir mai que Israel anés a atacar. Una mentida fàcilment comprovable. No ho diu explícitament, però les seves paraules posen l'accent en el fet que l'atac respon a una finestra d'oportunitat única per fer-ho conjuntament amb Israel més que no pas a una amenaça concreta i imminent.

5 de març

Trump rep a la Casa Blanca els campions de la lliga de futbol, amb Leo Messi al capdavant, i en el mateix acte diu que els iranians s'estan resistint, que són durs, però que volen arribar a un acord. Els ha dit que és massa tard i que ara són els Estats Units els que volen lluitar fins al final. I que l'ideal seria replicar l'operació Veneçuela.

6 de març

Trump diu que no hi haurà acord fins que el règim iranià "es rendeixi de manera incondicional" i hagin triat un nou líder que a ell li convingui.

Trump truca als periodistes

Al fil cronològic públic, que a hores d'ara encara continua, s'hi han d'afegir les desenes de trucades que Trump ha fet als mitjans de comunicació nord-americans durant aquesta primera setmana.

Entrevistes telefòniques de tres o quatre minuts en què ha deixat caure tota mena de missatges: que la guerra duraria tres o quatre dies, que duraria quatre o cinc setmanes, que duraria el que calgués, que el pitjor està per arribar, que no descarta enviar tropes sobre el terreny, que el seu model per a l'Iran és el de Veneçuela, que ell vol participar de la tria del nou líder de l'Iran, que li és igual si el nou règim de l'Iran és democràtic o no mentre tracti bé els Estats Units i Israel, que els iranians li han trucat per negociar i els ha dit que d'acord... I en una altra trucada dir que ja és massa tard, que no ha oblidat que hi va haver un complot iranià per assassinar-lo i que està content d'haver disparat ell primer.

Ni en les compareixences, ni en les trucades als mitjans, ni amb les converses que la Casa Blanca organitza amb els periodistes ni, segons els congressistes que n'han parlat, en les sessions informatives s'ofereix cap prova fefaent del que es defensa com un dels arguments de l'atac: que l'Iran estava a setmanes de poder construir una bomba nuclear, una afirmació que ni les mateixes agències d'intel·ligència nord-americana sostenen.

Els altres tres motius oficials són: destruir la capacitat balística de l'Iran, destruir la seva armada i evitar que financin grups terroristes. El futur democràtic del país ha caigut de la llista la primera setmana de guerra.

Quin és el pla?

No se sap. O no n'hi ha cap. O no s'explica. Però a mesura que passen els dies el risc que aquesta guerra passi factura interna a Trump també creix. Una pujada del preu de la benzina o la dificultat per entendre per què el president que es va presentar com l'home que faria la pau i no s'enfangaria en guerres llunyanes ha encetat un conflicte imprevisible amb l'Iran, amb el comptador de baixes en marxa, no l'ajuden.

L'aproximació de Trump a la política no és ortodoxa: li agraden les accions ràpides, d'impacte, sense rèmores, i cap a una altra cosa. Els detalls l'avorreixen. La seva carrera en el sector immobiliari ha servit moltes vegades per intentar explicar com fa política: en el cas de la guerra amb l'Iran es pot llegir que la fase que més li agrada és la de la demolició sense pensar gaire en els plànols de la reconstrucció.

Tirar a terra l'edifici del règim dels aiatol·làs, un enemic històric dels Estats Units a qui presidents de tots els colors polítics haurien volgut enderrocar, i fer-ho sense un full de ruta, sense aprovació del congrés i sense una explicació convincent per a la ciutadania sembla temerari fins i tot per a Donald Trump.

Com ho acabarà? Declararà la victòria i marxarà encara que això no tingui res a veure amb la realitat? Dirà que el poble iranià no ha sabut aprofitar l'oportunitat que els ha donat? Aconseguirà algun acord amb el que quedi del règim? Ara mateix ningú ho sap... Però mai és sobrer recordar la frase que ell mateix va dir en una entrevista a The New York Times quan feia un any que era a la Casa Blanca quan li van preguntar quina llei reconeixia: