Per què l'economia va bé però Catalunya té una de les taxes de pobresa més altes de la UE
En un context de creixement econòmic, en què fins i tot s'està millorant la productivitat, un conjunt molt important de la societat està quedant enrere.
L'economia catalana va créixer un 2,7% el 2025, segons l'Idescat, i supera amb escreix els creixements de les economies d'Alemanya, França i Itàlia.
En paral·lel, en canvi, la pobresa i l'exclusió social abasten ja el 25 % de la població, que són més de 2 milions de persones a Catalunya, 4 punts més que la mitjana de la Unió Europea.
Hi ha col·lectius que fa anys que no aconsegueixen aixecar el cap: les criatures --un 36% viuen en famílies pobres-- i els immigrants i els treballadors lligats a feines precàries, que sovint són la mateixa persona.
Gairebé un terç dels catalans, doncs, segons la taxa AROPE de la UE, viu en una clara situació de desavantatge econòmic i social respecte de la resta de la ciutadania.
La inflació i el cost de l'habitatge
La pujada dels preus dels productes de primera necessitat aquests últims anys ha asfixiat moltes famílies, que han vist com les seves despeses fixes creixien molt per sobre dels seus ingressos.
L'habitatge, que per si mateix ja és un factor d'exclusió, a més, s'ha encarit al voltant d'un 35% en els últims 10 anys, segons l'Eurostat.
Però, més enllà d'això, que castiga amb força tota la classe mitjana, els experts coincideixen que no hi ha prou polítiques de suport a les famílies amb fills al conjunt de l'Estat.
Espanya és, de fet, dels pocs països de la UE que encara no donen una ajuda per a criança.
El mapa de prestacions
Les famílies amb fills són aquelles en què la pobresa s'acarnissa especialment. I, dins d'aquest col·lectiu, les famílies monoparentals.
A Catalunya, la meitat d'aquestes famílies --gairebé totes dones amb nens-- són pobres, cosa que vol dir que tenen uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana de la població.
Carme Poveda, directora en anàlisi econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, remarca que són dones que han de cobrir totes les despeses amb un únic sou i reclama "una dedicació especial i ajudes molt més àmplies" per a aquest col·lectiu. "La pobresa femenina sempre és més alta que la masculina justament per aquesta realitat", recorda Poveda.
Per cert, que les famílies monoparentals no són només dones que hagin decidit tenir criatures soles, sinó que també hi ha dones amb una exparella que no es fa càrrec del fill --dones divorciades amb custòdia exclusiva-- i vídues.
A banda d'això, prestacions com l'ingrés mínim vital, que es van implantar per ajudar les persones amb menys ingressos, també han resultat ineficaces --segons els experts-- perquè l'Estat no ha aconseguit que arribessin a tothom qui ho necessita.
Ciriaco Hidalgo, president del CTESC, el Centre de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, explica que aquesta ajuda ha estat ineficient perquè "hi va haver una obsessió per gestionar-la des de l'Estat, amb la qual cosa es va perdre el focus sobre les persones que més ho necessitaven".
La Generalitat ja n'ha demanat el traspàs, però amb això i amb la renda garantida tampoc n'hi ha prou, diu Hidalgo: "Hem de demanar que els recursos públics es reparteixin millor perquè arribin allà on més falta fa."
La responsabilitat de les empreses
El president del CTESC té clar que el món de l'empresa té prou marge també per ajudar en aquesta situació. "La negociació col·lectiva, que és allà on es troben sindicats i empreses, ara pot millorar les condicions econòmiques dels treballadors perquè el creixement econòmic ja no és flor d'un dia i, a més, la productivitat està creixent." "Al sector serveis, al camp, i en l'àmbit de les cures" --afirma Hidalgo-- "encara s'estan pagant sous autènticament miserables".
Tenir una bona inserció laboral --treballar i treballar les hores que un voldria i amb els recursos necessaris-- és el principal factor que permet reduir la desigualtat d'ingressos, segons Josep Mestres Domènech, economista especialista en desigualtat a CaixaBank Research. "Això ho hem vist en diverses crisis." "Convindria posar més l'atenció a augmentar l'ocupabilitat de la població que tenim i pensar també en polítiques actives mirant al futur", subratlla l'economista.
"En un context de canvi tecnològic", explica Mestres, "hem de tenir una població que sigui capaç d'adaptar-se i de tenir també una vida laboral llarga i productiva. En la mesura que millorem això, millorarem mètriques de desigualtat i pobresa".
Les tres potes
Les tres potes per redistribuir la riquesa que genera un país són les prestacions, els impostos i els serveis públics. Per això també Mestres comenta que sectors com el de l'educació, que ajuda a igualar les oportunitats de les persones, haurien de tenir sempre els recursos públics que necessiten.
Al marge d'aquest escenari, tampoc és que la resta de la població a Catalunya navegui en l'abundància. Segons les dades que ens ha facilitat CaixaBank Research, només un terç de la població cobra més de 2.000 euros al mes. Encara hi ha un 33% que cobra per sota del salari mínim interprofessional i un altre 33% que cobra entre 1.000 i 2.000 euros al mes.
Per Ciriaco Hidalgo, una economia no pot aguantar amb solvència si té l'esclat de pobresa que hem descrit. "Una societat que deixa enrere tanta gent és una societat malalta", conclou.
