Receptes del Mundial: què passaria si els quarts es juguessin a la cuina?
Aquest article té poc de científic. El futbol, més que una ciència exacta, és una filosofia on emmirallar la vida. És per això que hem caigut en la temptació d'imaginar-nos un univers paral·lel on, a més a més de la devoció a la pilota, es poden confrontar entre si altres representacions de la tradició cultural de cada país: un Mundial gastronòmic amb receptes que també desperten passions.
La febre ja fa dies que ha començat. A les xarxes socials, en les últimes setmanes, han proliferat els duels entre escriptors, pel·lícules o grups musicals emblemes de les diferents nacions; els amics de la moda han intentat vaticinar quina samarreta marcarà la tendència dels propers mesos... i a l'espai de "Cuines" de 3Cat és difícil no emocionar-se amb la col·lecció Mundial de sabors, un recull de receptes amb un plat representant de cada gastronomia. Imaginació al poder? Això, com en el futbol, depèn d'una combinació de factors on influeixen la sort, el temps de cocció de cada projecte i l'alineació final dels ingredients (de temporada) que juguen el partit.
1. França-Marroc: ratatouille versus bastela
Koundé, Olise, Dembélé, Kylian Mbappé... Si França surt com una de les favorites del Mundial no és per casualitat. El seu escut està coronat per dues estrelles que certifiquen les victòries mundialistes del 1998 i el 2018, i les previsions la situen aixecant una altra vegada la copa el 19 de juliol a Nova York. Una cuina amb prestigi i plats que han arribat al 2026 amb el màrqueting fet: com és el cas de la ratatouille.
Ceba, tomàquet, albergínia i carbassó... ordenats de manera mil·limètrica. Efectivament, el més clàssic i exquisit dels guisats de verdures, que malauradament passarà a la història com la millor pel·lícula d'animació del segle XXI protagonitzada per un ratolí.
La batalla no podia tenir més morbo. La tradició francesa contra un combinat marroquí format per una diàspora de jugadors que militen en equips d'onze lligues diferents. Una fórmula variada que encaixa a la perfecció amb la recepta de la bastela, un pastís de pasta de full amb pollastre (o colomí en la versió més clàssica) que trenca els sentits perquè és dolç i salat al mateix temps. És a dir, una defensa sòlida i un contraatac fulminant que saben donar coherència a una proposta que posa en el mateix plat espècies de mil gustos diferents, del gingebre a la canyella.
En el terreny futbolístic, diríem que l'alineació és tan heterogènia com tenir en el mateix bàndol Hakimi i el jove migcampista Ayyoub Bouaddi. El primer, acostumat a estar en el centre de la polèmica. El segon, estudiant de matemàtiques nascut al nord de París i que amb 15 anys (ara en fa tres) va guanyar el concurs nacional d'oratòria de França. Coincidència?
2. Espanya-Bèlgica: truita de patates versus musclos a la marinera
Bèlgica no és un rival fàcil... i encara menys si la seva alineació compta amb els veterans de la generació daurada: De Bruyne, Lukaku i Courtois. És per això que en aquesta particular eliminatòria gastronòmica estan representats per un plat de solvència contrastada: moules-frites.
Els musclos es couen al vapor amb vi blanc, mantega, api i ceba. Sembla massa senzill, potser per això no han aconseguit mai anar més enllà d'un tercer lloc en un Mundial (va ser a Rússia el 2018), però es resisteixen a donar per tancades les seves aspiracions. De fet, a cada jornada que Bèlgica avança en el camí cap a la final, aconsegueix més adeptes per qüestions extraesportives. A la fase de grups, va ser per la samarreta, on ret homenatge a l'artista surrealista René Magritte, les seves pomes desconcertants i la frase "Ceci n'est pas un maillot". A vuitens, per haver golejat amb solvència els Estats Units de Donald Trump, que, en un acte de diplomàcia extrema, havia trucat a Gianni Infantino per demanar-li que la FIFA retirés la sanció per targeta vermella al davanter nord-americà Folarin Balogun.
Arribats a aquest punt, ningú regala res (frase típica que es pot sentir aquests dies en qualsevol tertúlia futbolera). Si es tracta de competir a la taula, Espanya hi participa amb la sempre simbòlica truita de patates, com diria Bigas Luna. Lamine Yamal, a un pas de marcar la diferència de manera definitiva; el tauró Torres guardant-se un tret a la recambra; Dani Olmo, amb els seus millors minuts de la temporada... Les opcions de passar a la ronda següent dependran molt de si Luis de la Fuente decideix alinear la truita de patates amb ceba o sense ceba.
3. Anglaterra-Noruega: filet Wellington versus salmó fumat
Si una selecció té un jugador com Erling Haaland és evident que adaptarà el seu joc per tal que la pilota li passi pels peus (o pel cap). Com qui no vol la cosa, sense donar-li més importància de la necessària, però amb el convenciment de comptar amb un dels ingredients que tothom voldria tenir al seu equip. És el mateix que li passa a la cuina noruega amb el salmó, el peix de moda que tothom li fa lloc a les amanides i que els nòrdics curen amb tècniques de conservació ancestrals.
El salmó marinat i fumat té un toc especial i es basa en un estil de joc on l'únic que no està permès són les presses. Aquest és, precisament, el superpoder que van fer servir els escandinaus per vèncer el Brasil a vuitens i és, sens dubte, una de les seves grans virtuts, malgrat no haver arribat al Mundial com una de les grans favorites.
Anglaterra, en canvi, sí que surt amb l'etiqueta de ser el bressol del futbol i això la converteix automàticament en una de les opcions que sempre s'han de tenir en compte. Malgrat que tan sols ha guanyat una vegada el Mundial, només la presència de Harry Kane ja fa que te'ls hagis de prendre seriosament. És com el filet Wellington, que potser no és la primera aposta, però sempre surt a totes les travesses. La recepta? Un filet de vedella recobert amb una capa a base d'un picat de bolet, cansalada, mostassa i salsa Perrins... tot ben britànic, però potser amb això no n'hi ha prou.
4. (a partir 8 de juliol)
