Retrats (i carrers) de Minneapolis

Vam arribar a Minneapolis el dia que en marxava Greg Bovino, el comandament de la Patrulla de Frontera i la cara visible de la que ja és l'operació més agressiva i letal contra la immigració, regular i irregular, i contra els que la protesten.

I en vam marxar el dia que Bruce Springsteen hi feia una aparició sorpresa i pujava a l'escenari a la mateixa hora que milers de persones es manifestaven pels carrers que The Boss ja ha convertit en una cançó-himne. Aquestes són les persones que vam conèixer durant aquests quatre dies i que ens han ajudat a explicar què passa i a entendre una mica més per què.

Dustin, Melanie i Tiffany

Protesten davant del Whipple Federal Building desafiant temperatures impossibles. És l'edifici des d'on es despleguen els agents federals i on hem vist enfrontaments i gas lacrimogen a dojo. També és el lloc on van a parar els detinguts en primera instància. Al pàrquing hi ha cafè per tothom qui en vulgui i un cotxe amb un cartell que diu "Haven Watch".

La Melanie ens explica que està de guàrdia les 24 hores aquí, perquè sovint deixen anar detinguts, tant si són immigrants com manifestants, enmig de la nit i amb el que portaven posat. A vegades, texans i màniga curta si els han tret de casa seva: "Surten sense res, sense mòbil, això és enmig del no-res, sense un lloc on refugiar-te. Els Haven Watch els acullen, els donen roba, un telèfon perquè puguin trucar i els porten a casa seva".

Avui és el dia que Greg Bovino marxa i el tsar de la frontera, Tom Homan, el nou home de Trump a Minneapolis, arriba amb la promesa de desescalar. En Dustin no se'n fia ni un pèl: "Aquest canvi és un xou perquè ens tranquil·litzem, perquè deixem de protestar. No pararem. Jo no em creuré el canvi fins que el vegi. I el canvi és que marxin".

I mentre no sigui així, afegeix, continuaran concentrant-se aquí i sobretot organitzant-se a través de grups de Signal per avisar-se d'on hi ha una batuda per, amb xiulets i telèfons mòbils, dificultar-la i documentar-la.

Una de les que crida amb més força tota mena d'improperis als cotxes que entren i surten, la majoria conduïts pel que semblen agents federals amb la cara tapada, és la Tiffany. Ha vingut per primera vegada. "És el mínim que puc fer. Quan vaig veure com mataven Alex Pretti vaig decidir que quedar-se a casa no és una opció. La gent està desapareixent", diu.

Yolanda i Alfredo

Són noms ficticis i no han desaparegut. Però s'han preparat per si passa: "Jo li dic al meu fill de 20 anys, que és ciutadà nord-americà, que si ens passa alguna cosa s'haurà de fer càrrec dels dos petits". Fa setmanes que gairebé no surten de casa.

Van decidir que els seus fills sí que anirien a escola, però ja no els hi porten ni els van a recollir. Expliquen que fins i tot el conductor de l'autobús escolar fa de més i de menys amb les parades, perquè els nens puguin baixar ben bé davant de casa i minimitzar el risc dels trajectes.

Aquest matrimoni mexicà treballen netejant cases i tenen cinc fills. Als dos petits, nascuts aquí, els costa entendre per què ja no poden sortir al parc amb els pares o a dinar fora. "Però jo soc d'aquí, oi?", pregunten els nens. La seva situació s'assembla a la de moltes famílies immigrants amb estatus legals diferents: els pares sense papers, o a mig tramitar, però els fills residents plenament legals. El país ho ha tolerat durant molts anys. Què li dirien a Donald Trump si poguessin?

Fa 20 anys que són al país, 10 a Califòrnia i 10 a Minnesota. I malgrat el fred i la neu, ho tenen clar: "No som d'aquí, però aquesta ciutat i la seva gent ens fan sentir que som d'aquí". No oblidaran mai que dues persones han perdut la vida per defensar-los. Impotents i agraïts.

Sergio Amezcua, el pastor de "Dios habla hoy"

La Yolanda i l'Alfredo poden sobreviure en la presó en què han convertit casa seva gràcies a iniciatives com la del pastor Sergio Amezcua. Ha convertit la seva església, on els feligresos han deixat de venir per por, en una plataforma logística digna de veure en funcionament: cua de voluntaris --majoritàriament gent gran i blanca-- que es reparteixen les funcions d'empaquetadors, traginadors o conductors.

I quan es posa en marxa la seqüència el caos inicial s'endreça fins a convertir-se en una solvent màquina de solidaritat. Explica com els mateixos els feligresos el van avisar: "Nosaltres ja sabíem el que venia: pensa que qui treballa als hotels, a les cuines, és la nostra gent, i ells ens van avisar de les reserves fetes per les agències federals abans fins i tot que l'Ajuntament en sabés res".

Amezcua afegeix que al principi pensava que serien dues setmanes i que ajudarien unes 20 famílies. "Ja anem cap a les vuit setmanes i estem arribant a més de 30.000 famílies. I la llista s'amplia, també la de voluntaris: més de 3.000", apunta.

Al principi fer de voluntari era tan fàcil com presentar-s'hi i arremangar-se. Ara no. La Molly, una treballadora social amb anys d'experiència que ajuda a fer funcionar l'invent, diu que la seguretat i el benestar de les famílies vulnerables a les quals serveixen menjar els ha fet extremar les precaucions: "Ens hem d'assegurar que els voluntaris són qui diuen que són. S'han de registrar cada vegada i els fem una petita formació, sobretot als conductors".

Els conductors han de deixar el menjar a la porta, perquè molta gent no l'obre fins que han marxat. "També els diem que si els atura l'ICE, no s'hi enfrontin. Molts ciutadans nord-americans porten ara el passaport a sobre", comenta la Molly.

Quan els cotxes estan carregats, es dona al conductor un paper amb les adreces per repartir. Se'ls demana que, quan hagin acabat, l'estripin ben petit. I que si mai sospiten que pot acabar en mans d'agents federals, se'l mengin. Al davant de l'església, un cartell diu ben clar que els agents federals no hi són benvinguts.

Aquesta és una altra de les línies vermelles que l'ICE ha trepitjat a Minneapolis: s'acosten a esglésies i escoles, llocs que abans que Trump tornés a la Casa Blanca es consideraven protegits de les operacions migratòries. Sergio Amezcua admet que ell va votar Trump, que es va creure que buscarien els pitjors criminals i que els seus valors conservadors casen més bé amb el Partit Republicà.

Està enfadat, però vol creure que a la Casa Blanca no són conscients del que ha passat sobre el terreny: "Les meves filles, nascudes aquí, no gosen obrir la porta als repartidors d'Amazon quan els veuen amb la cara tapada pel fred. Aquesta és la realitat".

I encara afegeix que cal no oblidar que Barack Obama va ser anomenat "deportador en cap" per la quantitat de gent que va fer fora del país, però matisa que "no ho va fer així, no va passar res de tot això".

Aquest pastor fan d'Hugo Sánchez i que sembla nascut per parlar per televisió diu que està disposat a fer de pont entre el govern federal i les autoritats locals. "No volem que es torni a repetir el que va passar després de la mort de George Floyd. Volem evitar que la ciutat s'incendiï. Tot just ens n'estàvem recuperant, i ara això", afegeix.

Chloe Jackson

La Chloe recorda perfectament on era el 25 de maig de 2020 quan George Floyd va morir ofegat sota el genoll d'un policia de la ciutat mentre clamava que no podia respirar. Era en una reunió de la cooperativa d'habitatges on viu i treballa:

"Van començar a dir que la policia havia matat un home negre. Tot es va desencadenar molt ràpid, les protestes i el vandalisme. Vaig sortir al carrer, vaig veure molta gent jove enfrontant-se a la policia, vaig pensar que eren molt valents. No sé si jo m'hi atreviria. I de cop tot es va incendiar, era perillós estar al carrer. Vaig tornar i ens vam dedicar a protegir el nostre edifici. Dels que protestaven i de la policia. Senties helicòpters tot el dia. I veies agents armats fins a les dents pel carrer".

Per ella, la principal diferència és que allò va ser la policia contra els negres, i això d'ara és el govern federal contra tothom:

La policia de Minneapolis va quedar assenyalada després de Floyd, i després d'un procés molt complicat per tornar a guanyar-se la confiança de la comunitat, ara es veuen en la tessitura de treballar prop dels 3.000 agents emmascarats i amb indumentària paramilitar desplegats pel govern.

"No crec que sigui una bona idea per la policia de Minneapolis que els associem amb els agents d'immigració o la patrulla de frontera; crec que encara seria pitjor que amb Floyd, perquè això seria un atac a cadascú de nosaltres", opina la Chloe.

Tot això ens ho explica des del despatx d'aquesta cooperativa que ara s'ha convertit en un magatzem on s'acumula menjar que els arriba a través de donacions per abastir els veïns que no surten. Aquests dies hem sentit molt la frase "Minnesota strong", alguna cosa així com "la fortalesa de Minnesota".

Li preguntem a la Chloe que ens il·lustri. "És un sentit de comunitat, un tenir cura dels nostres veïns, coneixe'ns, interessar-nos pels altres i fer-ho amb determinació i plantant cara al que és una injustícia flagrant. Crec que malgrat la violència que hi va haver aleshores, la mort de George Floyd va sembrar alguna cosa d'això, i ara senzillament s'ha fet més gran, més comú, més resistent", respon.

Brad, Kalyssa, Ruby, Vera, Paul, Julie, Abdullah...

Tots desprenen aquesta "fortalesa de Minnesota". D'entrada, manifestant-se a 15 graus sota zero pel centre de la ciutat. Algú arrossega un carro ple d'escalfadors per a les mans i els peus per a qui els necessiti. Frases sentides en aquesta manifestació que per segon divendres consecutiu desfila pel centre de Minneapolis:

"És el mínim que puc fer, manifestar-me".

"Els Estats Units trigaran molt de temps a reparar el mal que s'ha fet en aquestes setmanes".

"Els van assassinar, a la Renée i a l'Alex els van assassinar sense pràcticament provocació per part seva".

"He anat als dos memorials, i és impressionant el silenci solemne que hi ha".

"Hi havia un temps que podies fer veure que tot això no t'afectava; ara ja no".

"Hi ha gent amb qui em relacionava cada dia que han desaparegut. I no sabem on són".

"Crec que la gent de Minnesota som així, ho crec, i no deixarem de protestar fins que es deixi de terroritzar els ciutadans d'aquest país".

"S'han de treure les màscares i marxar, l'ICE ha de marxar".

"Quan venen els autoritarismes, com està passant als Estats Units, t'has de manifestar sempre que puguis perquè no saps mai quan serà l'última vegada que podràs. Jo mateix he hagut de vigilar més, soc la segona generació d'immigrants, soc ciutadà d'aquest país, i tinc por."

Suleimani Adan i la campanya contra els somalis

L'última frase és de l'Abdullah, segona generació d'immigrants somalis a Minneapolis. Perquè aquesta és una altra pota de la crisi d'aquestes setmanes. El primer argument pel qual Trump va ordenar a finals de novembre el desplegament de federals a Minnesota no va ser la immigració irregular sinó la persecució d'un frau vinculat a les ajudes del govern durant la pandèmia.

El frau és real i milionari, i que hagués passat en una ciutat demòcrata dins d'un estat demòcrata encara el feia més llaminer per a Trump. Ha estat investigat per la justícia i hi ha desenes de persones condemnades i investigades.

La majoria són d'origen somali, i Trump n'ha tingut prou per fer sense escrúpols el clàssic "la part pel tot" i ampliar les acusacions de corrupció a tota una comunitat.

L'objecte principal de la seva ira és la congressista demòcrata per Minnesota Ilhan Omar, que aquesta mateixa setmana patia l'atac d'un ciutadà que la va ruixar amb un líquid mentre compareixia davant els seus constituents.

En parlem amb en Suleimani Adan, també somali naturalitzat ciutadà nord-americà i director adjunt de CAIR-Minnesota. "Primer de tot cal dir que condemno el frau i que la justícia ha de fer el seu curs, però posar sobre les espatlles de les 80.000 persones d'origen somali que viuen a Minneapolis aquesta acusació de corrupció em sembla intolerable i ens posa en una diana que ja estem patint: amenaces, assetjaments i atacs contra els membres de la nostra comunitat".

Assegura que la policia migratòria també ha detingut ciutadans somalis aquests dies, però que la immensa majoria són ciutadans nord-americans i, per tant, fora de l'abast de la campanya de deportació portada a terme a Minneapolis: "És absurd. Els meus avis fa 31 anys que són aquí i ara viuen amagats amb por. Jo he jurat sobre aquesta bandera que tenim aquí al darrere com a ciutadà d'aquest país que m'estimo, i que espero que sigui per a tots, i no només per uns quants".

Nota a peu de pàgina: els mateixos fiscals que investiguen des de fa anys el cas de corrupció d'ajudes federals a Minneapolis són els que han dimitit ara per com el Departament de Justícia estava gestionant la investigació de la mort de Renée Good. Tim Walz, el governador de Minnesota, no es presenta a la reelecció en bona part perquè se'l veu responsable d'haver mirat a una altra banda mentre tenia lloc aquest frau.

Segons el New York Times, les autoritats han admès que se'ls va fer molt difícil assenyalar els somalis responsables d'aquest frau quan feia pocs mesos de l'assassinat de Floyd: tot el que pogués interpretar-se en clau racista era un camp de mines. També de mines electorals.

Xiulets, vídeos... i un punt d'inflexió?

L'agressiva política migratòria de Trump ha topat amb el seus límits a Minneapolis? Aquesta és la pregunta que plana damunt una ciutat que ha fet dels xiulets i els vídeos gravats amb els telèfons mòbils un símbol de resistència efectiva que no s'havia vist tant en els desplegaments policials d'altres ciutats.

Ha costat dues vides, la de Renée Good i Alex Pretti, però la Casa Blanca afluixa per primera vegada en un any: de dir que els agents federals tenen immunitat absoluta a anunciar una investigació de drets civils per les morts de Good i Pretti, d'acusacions de terrorisme domèstic a parlar de tragèdia, de defensar l'agent de frontera Greg Bovino com l'home ideal per l'operació a enviar-lo a galeres.

No hi ha cap senyal que aquestes rectificacions responguin a res més que a pressions polítiques per salvaguardar resultats electorals del futur. No és penediment, sinó interès.

Als carrers de Minneapolis no se n'acaben de fiar, i per això defensen amb orgull el seu particular manual de resistència que ha aconseguit torçar una mica el braç a l'administració Trump.