Roger de Gràcia, diagnosticat amb fòbia social: "Tenir un públic és més fàcil que anar a sopar amb tres amics"
Roger de Gràcia fa anys que parla davant d'un micròfon, d'una càmera o del públic. Ha fet ràdio, televisió, presentacions i programes d'entreteniment. Però, fora d'aquest espai aparentment còmode, la relació amb els altres ha estat molt més difícil del que molts espectadors podien imaginar.
El comunicador ho comparteix al capítol de "Gent normal" dedicat a la fòbia social, un trastorn d'ansietat que sovint queda amagat darrere etiquetes més simples, com la timidesa, la inseguretat o la falta de caràcter.
"El meu diagnòstic és que tinc fòbia social crònica, o sigui, por de relacionar-me amb la gent", diu Roger de Gràcia. I ell mateix subratlla la contradicció: "Jo, que fa 20 anys que em dedico a l'entreteniment."
La paradoxa: escenaris sí, sopars no
Una de les idees més sorprenents del seu testimoni és que l'exposició pública no sempre és el pitjor escenari per a una persona amb fòbia social. En el seu cas, pot arribar a ser més assumible que una situació aparentment senzilla.
Tenir un públic és més fàcil que anar a sopar amb tres amics
La frase resumeix una paradoxa difícil d'entendre des de fora: davant d'un públic, hi ha un paper, un codi i un cert control. En canvi, en una trobada social petita, tot pot convertir-se en una observació constant: qui parla, qui mira, qui calla, qui jutja.
Roger de Gràcia descriu aquest mecanisme com una mena d'autoobservació extrema, amb "un jutge molt sever" dins del cap que repeteix que tot està anant malament.
Extravertit i sociable... aparentment
El comunicador recorda que molta gent es va sorprendre quan va publicar el llibre "Digue'm boig", on parlava obertament del seu trastorn mental. La imatge pública no encaixava amb el diagnòstic.
Jo, a qui veieu extravertit i sociable, tinc fòbia a les relacions socials
Aquesta distància entre el que es veu i el que passa per dins és un dels grans eixos del capítol. La fòbia social no sempre és evident. Sovint, qui la pateix aprèn a dissimular-la, a esquivar situacions o a funcionar amb estratègies que no eliminen la por, però permeten continuar.
Quan la por es converteix en una gàbia
El capítol de "Gent normal" insisteix que la fòbia social no és simplement ser tímid. És una ansietat intensa davant situacions en què la persona se sent observada, jutjada o exposada.
El programa la descriu com una por que atrapa, "com una gàbia" que cada vegada es fa més petita. També hi apareixen imatges molt físiques: l'ansietat com una guerra diària, el cos en mode supervivència, el bloqueig mental, les palpitacions o la sensació de quedar-se en blanc.
Segons s'explica al pòdcast, aquest trastorn pot condicionar la vida quotidiana fins afectar en coses tan normals com demanar la carta en un restaurant, fer una reclamació, parlar amb un superior o sortir amb amics.
Explicar-ho també fa por
Roger de Gràcia admet que durant anys havia volgut explicar el que li passava, però no trobava ni el moment personal ni el moment social per fer-ho "sense que siguis marginat".
El testimoni arriba, per això, en un context més ampli: una temporada de "Gent normal" dedicada a parlar de salut mental amb experiències personals i mirada professional. El pòdcast aborda trastorns com la depressió, la fòbia social, les addiccions o la psicopatia, amb la voluntat de trencar silencis i desmuntar estigmes.
En el cas de Roger de Gràcia, el relat deixa una idea especialment poderosa: de vegades, la persona que sembla que es mou millor davant del públic és també la que batalla més en una conversa petita, en un sopar o en una relació quotidiana.
